Un problema amb solució
Encara que el terme més utilitzat per a designar els problemes d’erecció és el d’impotència sexual, resulta més correcte englobar-los sota el nom de disfunció erèctil (DE), que es refereix a la incapacitat per obtenir i/o mantenir una erecció suficient per a tenir una relació sexual satisfactòria. Es tracta d’una afecció freqüent que, segons diversos estudis, pateix en major o menor grau i amb severitat variable el 52% de la població masculina d’entre 40 i 70 anys, i el 15-20% dels qui són més grans de 70 anys. Es calcula que a Espanya dos milions d’homes sofreixen aquest problema. Abans que res hem de dir que en la majoria dels casos constitueix un problema i no una autèntica malaltia. No obstant això, es viu en silenci i amb sentiments de vergonya i de complex que impedeixen als qui pateixen aquesta disfunció parlar-ne amb el metge o amb la seva parella. Són pocs els qui l’afronten i hi busquen una solució: menys d’una quarta part dels qui sofreixen DE es posen en tractament.
Es tendeix a considerar la DE com un problema inherent al pas dels anys, una conseqüència normal de l’envelliment. Però aquesta creença és falsa, la sexualitat no té data de caducitat i hi ha persones de molta edat que gaudeixen d’una vida sexual satisfactòria. Encara que el descens de nivells de testosterona pot ocasionar DE, hi ha tractament per a combatre’l. I és que un altre concepte erroni és pensar que la disfunció erèctil no té solució. Si bé amb l’envelliment poden aparèixer malalties que comporten DE, l’envelliment per si sol no té per què associar-se a disfunció.
L’erecció és un fenomen complex en què intervenen factors molt variats: estímuls visuals, tàctils, psicògens, cardiovasculars, hormonals… Pot veure’s inhibida per nombroses circumstàncies i fins i tot en ocasions pot resultar difícil mantenir l’erecció inicial. Aquestes coses ocorren i no passa res si succeeixen amb caràcter esporàdic o per temporades, i després tornen a la normalitat. Hi ha èpoques en què petits estímuls desencadenen una reacció enorme i d’altres en què s’hi reacciona poc o gens. Aquesta variabilitat és biològica, normal i no requereix atenció especial. La parella ha de saber que l’erecció no es redueix a una matemàtica pura, que es tracta d’un fenomen molt complex i que no sempre es reacciona de la mateixa forma.
Una erecció fallida pot ser deguda a moltes causes, encara que en aquesta ocasió ens centrarem en la DE de persones que prèviament mantenien relacions sexuals sense problemes i un bon dia van començar a notar una pèrdua duradora de la seva capacitat erèctil i, per tant, absència de relacions sexuals amb penetració i ejaculació. És el que s’anomena DE secundària, que pot ser de dos tipus: orgànica i funcional o psicògena. En la primera, hi ha una lesió o malaltia a nivell nerviós per lesió de medul·la o de nervis perifèrics, arteriosclerosi de les artèries que hi dificulta el fluix de la sang o insuficiència de les venes que permeten la fuita de la sang. La disfunció erèctil orgànica també pot esdevenir quan es prenen alguns medicaments: bloquejadors i diürètics, utilitzats per a tractar la hipertensió arterial; alguns antidepressius, ansiolítics i neurolèptics; la cimetidina i la ranitidina, utilitzades per a tractaments gàstrics, a més de la insulina i altres antidiabètics orals. Així mateix, problemes de tiroides, hepatopaties cròniques i altres malalties del metabolisme poden generar DE.
Quan no hi ha cap malaltia que expliqui la disfunció erèctil es parla de DE funcional o psicògena, si fa no fa el 60% de tots els casos. La funció sexual es troba íntimament relacionada amb la psique, de forma que qualsevol alteració d’aquesta repercutirà en l’erecció. Així, estrés, cansament, estats depressius, conflictes de parella o qualsevol altre problema que aclapari l’home pot provocar la DE. Fins i tot el fet d’haver “fallat” en alguna ocasió es converteix per a alguns en un problema al voltant del qual donen voltes i voltes, de manera que fan que la situació s’agreugi i converteixen en real una DE inexistent. Les ereccions nocturnes durant la son, que es produeixen habitualment i de forma gairebé diària, són indicatives que no hi ha lesions neurològiques ni cardiovasculars i que l’absència d’erecció en situació de vigília pot ser deguda a causes psicògenes. La falta d’ereccions nocturnes és indicatiu que pot haver-hi una lesió orgànica, la major part de les vegades una arteriosclerosi que impedeix l’ompliment normal dels cossos cavernosos, una lesió neurològica o un disturbi hormonal o metabòlic.
Recentment ha aparegut una substància, el sildenafil (principi actiu de la Viagra), amb un nivell d’eficàcia alt i que permet una qualitat de vida sexual millor. Però abans de llançar campanes al vol cal aclarir que el sildenafil és efectiu només si hi ha estimulació sexual. El sildenafil no és un afrodisíac, sinó un medicament que incrementa l’alliberament de substàncies relaxants i vasodilatadores no sols al penis, també a altres òrgans i vísceres, per la qual cosa no està exempt de riscs, complicacions i efectes secundaris. De fet s’han notificat morts relacionades amb malalties cardiovasculars després de prendre el producte. Pel fet que està indicat per a un problema que es viu amb vergonya, és molt típic tractar d’aconseguir aquest medicament d’amagat o mitjançant amics. També és habitual que hi hagi gent qui el provi per veure què ocorre. Però considerant els greus efectes secundaris d’aquest medicament, aquestes actituds resulten del tot imprudents. Aquest medicament, cal consumir-lo sempre sota prescripció mèdica, després d’analitzar i estudiar el problema de DE i només si es considera que és el tractament més adequat per al cas. Les reaccions adverses més freqüents després de la seva ingestió són: mal de cap (16%), baixada de tensió (10%) molèsties gàstriques (7%) congestió nasal (4%), disturbis visuals, visió com blau ennuvolat, (3%) i hi ha també diarrea, borradures i, en menor freqüència, marejos.
Inicialment, el sildenafil és adequat per a gairebé tots els tipus de DE, però les respostes dels pacients són ben diferents i sempre hi haurà un percentatge d’homes en què aquest medicament no causi cap reacció. La llista d’observacions és molt extensa: no s’ha de subministrar quan es prenen nitrats per afeccions cardíaques; la cimetidina (medicació per a la úlcera, gastritis) i l’eritromicina (antibiòtic) fan que la concentració de sildenafil en la sang augmenti, per la qual cosa si pren algun d’aquests medicaments cal comunicar-ho al metge, ja que la dosi ha de ser menor; els qui sofreixen problemes hepàtics o renals han de consultar el seu metge, ja que ralentitzen l’eliminació del producte; hi ha un increment del risc cardíac associat al sildenafil, per la qual cosa convé realitzar una valoració cardiovascular abans de prendre’l. A més, no han de consumir sildenafil els qui tenen patologies del penis com ara deformacions, fibrosi o altres afeccions. Determinades malalties, com algunes formes de leucèmia, mieloma múltiple i altres predisposen al priapisme (erecció mantinguda durant hores) per la qual cosa s’han d’abstenir de prendre’l. Qui pateix retinosi pigmentària s’ha d’abstenir de prendre sildenafil, ja que genera disturbis visuals.
El tractament de la DE és complex. Unes vegades haurà de ser psicològic, d’altres haurà de ser hormonal i, en última instància, fins i tot quirúrgic, ja que algunes afeccions, generalment d’origen vascular o per fibrosi dels cossos cavernosos, només poden arreglar-se mitjançant una pròtesi del penis. No obstant això, les intervencions s’han de considerar com l’última opció i s’hi ha de recórrer només si fallen els altres tractaments. Una altra possibilitat són les autoinjeccions. El pacient s’injecta en els propis cossos cavernosos substàncies vasoactives que li provoquen una erecció, però aquest mètode no està exempt de risc, ja que es poden presentar complicacions com el priapisme (erecció prolongada durant hores) i la fibrosi dels cossos cavernosos.