Un plor molest però innocu
Un lactant de pocs mesos és un ésser indefens i amb un problema seriós: el de no poder comunicar-se, no poder expressar si li fa mal alguna cosa ni on li fa mal. L’única manifestació en aquests casos és el plor. Però un nadó no sempre plora perquè li fa mal alguna cosa, ho pot fer durant hores sense que semble haver-hi cap raó, fet que preocupa pares i mares i arriba a exasperar-los, sobretot si aquesta situació es repeteix un dia sí i un altre també. La impotència i la ansietat que el plor constant del bebè provoca, fan que sovint els xiquets siguen sotmesos a tractaments injustificats.
Un lactant pot plorar durant hores i diversos dies seguits. Aquests episodis de plor infantil s’han denominat, amb millor o pitjor fortuna, còlics infantils o còlics del lactant, un fenomen que afecta el 15-20% dels infants en els 3-4 primers mesos de vida. Amb posterioritat s’han establert uns criteris per a definir el còlic infantil com a episodis paroxístics de plor i irritabilitat, que duren més de tres hores al dia, es presenten durant tres dies o més a la setmana i han aparegut almenys durant tres setmanes.
El desenvolupament dels xiquets que sofreixen aquests còlics és igual al dels altres, no s’hi han observat diferències. En un principi es va pensar que l’origen d’aquests episodis estava en el tracte gastrointestinal perquè durant l’episodi l’abdomen es distén, posa les cames sobre l’abdomen i a vegades hi ha eliminació d’excrements o gasos pel recte. Es parlava d’espasmes, d’aires retinguts, de distensió intestinal…; però mai no s’han pogut contrastar alteracions d’aquestes característiques o d’altres.
Els símptomes del còlic infantil són clars i es poden dividir en dos grups:
- Principals:
- Plor paroxístic vespertí que dura 2-3 hores
- Està inquiet, molest, irritable, agitat, amb la cara una mica roja
- Les cames flexionades sobre l’abdomen
- Secundaris:
- Meteorisme, gasos abdominals, restrenyiment, sembla famolenc però no es calma amb el menjar.
L’episodi acaba com va començar, el bebè es relaxa i es queda tranquil gairebé de forma sobtada.
S’han dut a terme tot tipus d’investigacions, des d’estudis gastrointestinals fins a exàmens conductuals, i mai no s’han pogut establir alteracions de cap tipus. Alguns admeten la teoria que els còlics infantils podrien ser deguts a una hipertonia de l’esfínter anal, una falta de coordinació entre la relaxació del pis pelvià -els espoderaments-, la força per a defecar i la relaxació de l’esfínter anal. A causa de no poder defecar amb normalitat, les ones contràctils de l’intestí es troben que al final l’esfínter està tancat, la qual cosa podria originar el dolor, però no hi ha res demostrat. El diagnòstic és, per tant, un diagnòstic d’exclusió, és a dir, davant d’un lactant amb episodis de plor però sa, en el qual el pediatre no observa cap alteració, s’estableix el diagnòstic de còlic infantil.
Una vegada establert el diagnòstic la pregunta que es fan tots els pares és: “Com es poden tractar els còlics?”
El primer que s’ha de tenir en compte és que el còlic del lactant no és una malaltia, que el bebè està sa i que el quadre es resol espontàniament. Durant els episodis cal evitar, sobretot, posar-se nerviós. I cal entendre que més que un tractament, el que cal és saber com portar la situació. Per fer-ho, el millor és la paciència i la calma, ja que no hi ha una mesura eficaç per a solucionar el problema. Les investigacions analítiques dels estudis publicats han evidenciat que cap de les teràpies empíriques utilitzades, que van des de l’ús d’alguns fàrmacs fins als canvis dietètics passant pels massatges, han donat resultat.
S’ha comprovat que l’ús de medicaments antiespasmòdics, cosa freqüent, no només és ineficaç, sinó que pot ser perillós perquè alteren la motilitat intestinal que pot arribar fins i tot a una paràlisi (ili). També s’ha utilitzat la diciclomina, amb respostes acceptables, però la possibilitat de reaccions adverses greus ha motivat que s’haja retirat de la venda en molts països.
Els canvis dietètics o els aliments hipoal.lèrgics tampoc no han resultat efectius, com tampoc no ho han estat els massatges. Cal admetre, per tant, que tots els lactants normals i sans ploren, i ploren més en els tres primers mesos de vida; que els episodis de plor varien d’uns individus a altres i que aquests episodis desapareixen espontàniament als 4-5 mesos.
Es presenten a partir del segon any de vida i poden aparèixer en alguns casos fins als 5 anys. Aquests episodis es caracteritzen perquè durant una enrabiada la respiració s’atura. El 5% dels infants ha presentat alguna vegada algun episodi d’aquest tipus amb el consegüent esglai per als familiars i per als qui ho presencien. Hi ha dos tipus d’espasmes, aquells en què el xiquet presenta color blau o morat en la cara fins que la respiració es restableix i immediatament té un plor intens, i altres en què mostra una pal.lidesa intensa, arriba a desmaiar-se i després plora amb intensitat.
En tots dos casos, la falta de respiració és molt breu, no es produeix falta d’oxigen que puga danyar el cervell, ni té res a veure amb l’epilèpsia ni amb altres trastorns. Tot i que són molt aparatosos, els episodis són benignes. No se’n sap la causa, el que sí que sembla és que hi ha una transmissió genètica perquè gairebé sempre hi ha antecedents que un altre membre de la família ha presentat els mateixos episodis. No n’hi ha tractament i l’única cosa que cal fer és mantenir la calma.