Quan la genètica del metabolisme falla
El cos humà és molt savi. Al seu interior, tenen lloc processos increïbles com el de transformar els nutrients ingerits en forma d’aliments (proteïnes, greixos, hidrats de carboni, etc.) en elements més senzills o unitats bàsiques que reutilitza amb la finalitat que acompleixin les funcions necessàries per a l’organisme.
Tot i això, i malgrat la seva saviesa, el cos humà no és perfecte i el metabolisme pot fallar. Una de cada 1.500 persones neix amb un gen alterat i pateix algun dels més de 700 tipus de malalties metabòliques hereditàries conegudes fins ara.
Per a comprendre en què consisteixen les malalties metabòliques hereditàries, abans cal conèixer com funciona el procés del metabolisme. En aquest, intervenen els enzims que actuen com a catalitzadors, és a dir, permeten que es produeixin diverses reaccions en l’organisme perquè les substàncies ingerides es converteixin en altres de més senzilles. Al seu torn, aquestes substàncies anomenades “metabòlits” es podran utilitzar perquè l’organisme sintetitzi de nou substàncies més complexes quan sigui necessari.
Totes les malalties metabòliques hereditàries es caracteritzen per una fallada del funcionament normal del metabolisme. Són d’origen genètic i es produeixen per una alteració de l’ADN que modifica una proteïna. Això impedeix la conversió de les substàncies i, aquella que no es transforma, s’acumula. Com a conseqüència, el metabolisme no funciona de manera correcta.
Per a comprendre-ho millor, es podria dir que el metabolisme és com una xarxa de carreteres. Mentre no es detecti cap fallada, els cotxes circulen (un aminoàcid passa a ser una altra substància sense problemes). En canvi, en el moment en què un vehicle s’atura perquè la carretera està tallada (no funciona), llavors tots els altres s’acumulen i es produeix un embús, que afecta no només la carretera principal sinó també les carreteres secundàries (via principal i secundàries en el metabolisme).
L’impacte de les malalties metabòliques hereditàries encara és poc conegut. Així i tot, es calcula que una de cada 1.500 persones neix amb alguna d’aquestes malalties metabòliques hereditàries. Fins ara, se n’han identificat més de 700, encara que se n’identifiquen de noves de manera contínua. Aquest ha estat el cas de nou malalties que s’han donat a conèixer en el primer Congrés Mundial d’Errors Congènits del Metabolisme (ICIEM 2013), que ha tingut lloc a Barcelona.
Les malalties metabòliques registren símptomes molt variats, i això pot crear dificultats per a reconèixer-les. Molts afectats fan un autèntic pelegrinatge fins que encerten el diagnòstic.
Els símptomes poden sorgir de petits i també en edat adulta. Sovint, són poc específics i comuns a altres malalties, com la somnolència, la hipotonia o els vòmits. Així mateix, pot afectar tot l’organisme o alterar només alguns òrgans concrets (cor, fetge, ronyó o cervell, retard mental) i, altres vegades, pot ser mínim. La qualitat de vida dels malalts depèn, per tant, de la malaltia que pateixin, el grau d’afectació i les possibilitats terapèutiques que tinguin.
En l’actualitat, es pot fer un cribratge neonatal a partir d’una gota de sang. En el naixement, abans que el nen manifesti símptomes, es poden detectar 22 d’aquestes malalties metabòliques hereditàries en centres de referència, com l’Hospital Clínic. Fins fa poc, aquest cribratge es feia només per a tres malalties.
Igual que les malalties metabòliques hereditàries són diverses, també ho són els seus tractaments. Aquests en són alguns:
- Tractaments dietètics: Una de les malalties d’aquest tipus més clàssiques és la fenilcetonúria, també coneguda com PKU. Per a tractar-la, s’ha d’aplicar una dieta molt estricta, baixa en proteïnes i suplementada amb preparats especials on s’ha eliminat l’aminoàcid que no es pot metabolitzar (fenilalanina), a causa de l’absència de l’enzim que el degrada (la fenilalanina hidroxilasa).
- Teràpia enzimàtica substitutiva: Si hi ha un error en l’ADN, hi ha una proteïna (moltes de les quals són enzims) que falla i, per corregir aquesta situació, els laboratoris farmacèutics les sintetitzen per a subministrar-les als pacients que no la tenen. Aquestes teràpies s’administren per via endovenosa cada dues o tres setmanes, i per fer-ho cal anar a l’hospital. Però aquesta teràpia no serveix quan afecta el cervell.
- Teràpia gènica: Consisteix a reemplaçar el gen defectuós per un de correcte. Amb aquesta estratègia s’estan fent diversos assajos clínics i, el 2014, està previst iniciar-ne un sobre la síndrome de Sanfilippo A, a càrrec de la doctora Fátima Bosch, de la Universitat Autònoma de Barcelona.
- Les xaperones: Aquest terme procedeix del grec i significa ‘vigilant’. Hi ha proteïnes en l’organisme que, a causa d’un defecte de l’ADN, no es pleguen de manera correcta i, si estan mal plegades, tampoc no poden fer una funció correcta en l’organisme. Es tracta d’una situació que requereix una reparació, i d’aquesta tasca en són responsables les xaperones.