Podem millorar les nostres habilitats socials
Hi ha pautes de comportament que ens poden ajudar a conrear habilitats que ens faran sentir més a gust amb nosaltres mateixos i ser més apreciats i valorats pels altres. Naturalment, aquestes pautes es poden aprendre i podem convertir-les en un hàbit.
- Saludar i presentar-se un mateix, amb naturalitat, almenys sempre que no hi haja algú que ho faça per nosaltres.
- Mirar als ulls quan parlem.
- Fer, quan calga, algun compliment sobre l’altra persona, sense resultar adulador ni massa condescendent, però tractant de transmetre la imatge positiva que d’aquesta persona es veu o es coneix.
- Comentar o preguntar sobre la situació comuna que s’està vivint; generalment, és el motiu de la trobada.
- Fer algun comentari o pregunta sobre el que es coneix de l’interlocutor, el treball, la vida familiar…
- Parlar amb ironia o amb tòpics negatius: “Això sembla un funeral, aquí no parla ningú…”.
- Pronunciar-se de forma ofensiva sobre algú: “Quina inutilitat de conferenciant”.
- Ser dogmàtic en les apreciacions: “Totes les pel.lícules són iguals”.
- Encetar la conversa amb comentaris massa personals.
- Parlar amb veu exageradament alta o desmesuradament baixa.
- Adoptar postures corporals incorrectes o poc elegants.
Es tracta que hi haja un equilibri entre parlar i escoltar, perquè els qui formen part de la conversa se senten còmodes i troben espai per a participar. Donem senyals amb paraules o gestos que estem escoltant, mantinguem el contacte ocular, parlem sobre coses que estiguen relacionades amb el que l’altra persona comenta; i si preferim canviar de tema, avisem-ho. No ens excedim en parlar ni en escoltar. I donem respostes evitant els monosíl.labs: la conversa ha de ser equilibrada.
Creiem que els qui ens envolten saben el que volem o necessitem en un moment determinat, però no sempre és així. Per això convé transmetre indicis dels nostres desitjos i necessitats a les altres persones, i si es dóna el cas, demanar directament favors. Tenim dret a demanar-los: l’altre sempre té la llibertat de donar o negar. Evitem la por que ens neguen el que sol.licitem, i a deure favors si ens responen positivament.
Si hem de donar una resposta negativa, oferim explicacions concises i raonades. I oferim una alternativa que demostre que ens fem càrrec de la inquietud que genera la petició. Estiguem previnguts davant de manipulacions que es donen en aquestes situacions, com els afalacs (“com que ets tan bona persona vaig pensar que m’ajudaries”), la crítica (“mai no et tornaré a demanar res”) o els sentiments de culpa (“em deixes feta pols”). Encara que comprenguem les raons del demandant, mantinguem-nos ferms si les nostres no han variat.
Quan ens fan una crítica podem sentir que ens ataquen. Tendim a defensar-nos, bé tornant “l’atac”, bé justificant-nos. Identifiquem els aspectes objectius de la crítica i parlem-ne evitant tant la defensa sistemàtica com un contraatac injustificat.
En les nostres relacions es donen situacions paradoxals: aguantem els qui ens cauen malament i espantem els qui més estimem. Tant si volem evitar una companyia com si desitgem establir una comunicació i mantenir-la, ho farem amb fermesa. Per fer-ho, hi ha comportaments d’acostament (somriure, aguantar la mirada, orientar el cos cap a l’altra persona i demostrar amb paraules el nostre interès pel que fa o diu) i de rebuig: diguem i fem, educadament, el necessari perquè l’altra persona capte el nostre desinterès, responguem amb monosíl.labs, mirem altres persones i acomiadem-nos amb cortesia.
És molest topar-se amb persones que ho saben tot, que quan els volem contar una cosa contesten invariablement “sí, ja ho sabia” o “a mi m’ho diràs tu”. El que ens fa grans i valorats és reconèixer davant dels altres que desconeixem el que ens volen contar o que ens sembla interessant el que ens expliquen perquè ho desconeixíem. No sucumbim a pensaments com “què pensaran si dic que no ho sé” o “jo ja hauria de saber aquestes coses”, que només ens perjudiquen.
Tots cometem errors i és de persones nobles i madures reconèixer-los. Encara més, els qui ho fan bé gaudeixen de prestigi social, ja que ocultar els errors és una mostra de debilitat. Reconeguem amb elegància i humilitat, però sense permetre que els altres “s’acarnissen”. Per a encaixar els errors, evitem pensaments negatius com ara “sóc un desastre”, “això és imperdonable en una persona com jo” o “no sé com em pot passar això”.
No recorreguem a la falsa modèstia quan ens reconeixen o agraeixen que hem fet bé alguna cosa. Quan els compliments són sincers, acceptem amb serenitat i amb grat la intenció de valorar-nos, però no tornem el compliment ni minimitzem els nostres mèrits. El millor és donar les gràcies i fer comentaris com “la veritat és que m’ha costat molt de fer” o “m’alegre que t’haja agradat”.
Quan desitgem que una trobada o conversa s’acabe, hem de tenir el convenciment íntim que tenim dret a escollir i a manifestar-nos amb claredat, evitant els pensaments que ens indueixen a creure que és de mala educació interrompre una altra persona, o que es podria ofendre. N’hi ha prou amb: “perdona la interrupció, me n’he d’anar”.