Escollir parella

Per què algunes relacions són insanes?

Emparellar-nos i compartir la vida amb una altra persona respon a la necessitat que tenim de ser estimats i reconeguts, de comunicar-nos afectivament i vincular-nos amb algú.
1 Juny de 2006

Per què algunes relacions són insanes?

Escollir amb qui fer-ho és important, i escollir bé és fonamental. Quan ens fixem en algú responem a un estímul d’atracció. Físicament ens agrada, encara que això és només la primera anella d’una cadena de qualitats i factors que es van teixint, fins que es formalitza el vincle. Però cal tenir molt present que aquest vincle serà més sa i madur quan “la nostra relació” amb nosaltres mateixos siga bona. És a dir, per a escollir parella ens trobarem en un punt de partida més adequat si ens coneixem, si la nostra autoestima no està per terra, si som més o menys conscients dels nostres límits i, per tant, gaudim de llibertat per a decidir.

Estimar és vincular-se, no aferrar-se

La trobada amb l’altra persona tindrà dificultats per a prosperar si abans no ens considerem lliures, responsables i únics. Si no és així, el més probable és que s’establisquen dependències insanes a causa de les nostres mancances afectives.

  • Si no ens estimem, serà més difícil que acceptem l’amor que ens ofereixen. Passa com quan es rep una floreta: qui no està a gust amb el seu cos no ho agrairà ni s’ho creurà, i fins i tot no ho tolerarà.
  • Si no ens mostrem tal com som i no ens comuniquem, l’altra persona no pot assabentar-se de la nostra existència real i llegir-nos el pensament, i només aconseguirà tornar-nos la invisibilitat que projectem.
  • Si no ens reconeixem amb dignitat i dret a respecte, difícilment demanarem ser tractats com mereixem.
  • Si no coneixem els nostres límits, potencialitats i ritmes, viurem desdibuixats, envaint l’espai de l’altre i permetent invasions en el nostre espai íntim i personal.

Quan és més fàcil caure en una relació de dependència insana?

/imgs/20060601/img.psicologia.01.jpgHi ha persones amb més predisposició a equivocar-se i a caure en una dependència insana en les seues relacions de parella. En general, aquestes persones responen a un perfil concret en el qual s’evidencia un baix nivell d’autoestima. Fallen en el coneixement personal, en reconèixer-se físicament i a saber què volen, pensen i senten. Tendeixen a establir comparacions en què sempre es qualifiquen de manera negativa, i no s’accepten ni s’estimen i es valoren poc.

Arribar a descobrir que se sofreix aquest baix nivell d’autoestima no és fàcil. Reconèixer-ho és un pas de gegant. Per començar, podem repassar els símptomes següents. Si en sumem més de tres, l’autoestima pot estar en una situació delicada.

  • Baix nivell de seguretat personal. La seguretat no es mesura, però se sap. No és segura la persona “que tira pel dret”, sinó la que reconeix les debilitats, no les nega i les accepta.
  • Alt nivell de por davant el desenvolupament personal de la individualitat. Hi ha temor a manifestar-nos tal com som. Potser massa vegades ens han retret trets de la personalitat i optem per silenciar-los.
  • Baixa tolerància a la frustració, a més d’escasses expectatives personals i, per tant, baixa assumpció de riscos. Es tracta d’evitar el dolor d’errar, i la por és un sentiment que paralitza i emmordassa.
  • Interiorització rígida de valors, des d’on es detona ràpidament el sentiment de culpa. Propis o aliens, s’assumeixen principis inamovibles que no es poden qüestionar, perquè si es fa arriba el càstig.
  • Sistema de pensament rígid, perfeccionista i controlador. La màscara que es crea està fixada fermament, i es treballa perquè no es moga.
  • Baixa autonomia personal i, per tant, s’imiten models de referència, en especial de la mare o el pare (per emulació o en contraposició) i es creu en mites del que se suposa o ha de ser una parella.
Evitem relacions no saludables
  • No som cap mitja taronja. El mite de la mitja taronja ens porta a pensar que som una meitat a la recerca de l’altra meitat que ens complemente. Encara que amb mancances, som unitats senceres que han de responsabilitzar-se de la seua pròpia felicitat.
  • No cal ser tot de l’altra persona. “Sense tu no sóc res”. Aquest mite indica reminiscències del vincle maternofilial. Tallar el cordó umbilical és arribar a ser autònom i, per tant, lliure.
  • El veritable amor no és fondre’s amb l’altra persona. La fusió amb la parella és imprescindible en moments puntuals, però precisament per a arribar a aquesta fusió cal saber-se un ésser únic i separat.
  • Junts per a tot mai. La parella ha de comunicar-se i compartir, però només es podrà compartir un espai quan aquest es posseeix, quan cadascú té la seua parcel.la que cuida i enriqueix per a un mateix, del qual després farà còmplice l’altre.
  • Fes feliç la teua parella i la teua parella et farà feliç a tu: l’amor no és tan simple. La felicitat només pot ser compartida i oferta quan cada una de les parts és feliç per si mateixa. Llavors es podrà ser generós i compartir-la amb l’altre.
  • Cal ser un incondicional de l’altre: un error. Si la parella no ens corregeix quan ha de fer-ho, tampoc ens aplaudirà. Si s’imposa la condescendència generada per l’obligació del vincle, és molt fàcil acabar en la indiferència.
  • Cal ser endeví de l’altre: això no és màgia. Ningú no pot saber amb certesa què pensa i què sent la seua parella. Ni tan sols u ho sap de si mateix. Jugar a endevinar o ser endevinat genera incomunicació.
  • Els problemes de parella no es comenten: el silenci pot matar. No es tracta d’aguantar i lluitar pel matrimoni, es tracta de buscar ajuda per a un/a mateix/a. Cal recuperar la persona. Potser així la parella podrà funcionar. O potser no.