Trucades a preu de correu electrònic
Des dels inicis d’Internet es fantasieja amb el fet d’utilitzar la xarxa per parlar amb l’altra part del món al mateix preu que es paga per enviar un correu (és a dir, el mateix cost de la connexió). Què ha impedit que la veu viatge per Internet de forma tan barata com la paraula escrita? La veu sobre IP o VOIP permet des de ja fa molts anys parlar d’ordinador a ordinador amb una altra persona a través d’Internet, però només des de dates recents, gràcies a la generalització de les connexions de banda ampla i amb la millora en els programes que faciliten aquest tipus de comunicacions, el sistema resulta còmode, eficaç i fluid.
El procés es basa en la capacitat d’Internet per a transportar dades (ja siguen de text, de veu o d’imatge) d’un ordinador a un altre. La xarxa recull les dades de l’emissor, en aquest cas la veu, i l’emmagatzema en paquets que transporta fins al receptor. A diferència d’una comunicació telefònica tradicional, en aquest cas no es transporta un ‘fil de veu’ continuat, sinó que aquest es desmunta en fragments que es tornen a muntar quan arriba al destí. Que el procés de dividir en paquets una notícia escrita i tornar-la a muntar es demore un segon és irrellevant, però sí que condiciona la transmissió de dades de veu.
Al començament, l’establiment d’una trucada a través de l’ordinador era un procés complicat, només a l’abast d’usuaris amb tecnologia molt avançada, i poc efectiu, pel fet que la xarxa no està preparada per a transmetre dades en temps real. Per això, la veu arribava amb un desfasament d’uns segons que eternitzava la conversa. Així i tot, tant la millora en la tecnologia de compressió de so com la generalització de la connexió per banda ampla (ADSL i cable principalment) permeten que en l’actualitat es puga parlar sense problemes amb un altre usuari connectat en qualsevol lloc del món.
El mínim imprescindible perquè algú puga parlar per Internet és un ordinador amb targeta de so (la gran majoria), un micròfon independent (dels que es poden comprar per menys de sis euros), uns altaveus o uns cascos i una connexió a Internet per banda ampla. Els altaveus interns solen oferir un so molt pobre, per la qual cosa no està malament adquirir uns externs que milloren el so (n’hi ha des de 20 euros). Si es desitja intimitat en la conversa, es poden trobar auriculars amb micròfon incorporat el preu dels quals oscil·la entre 2 euros i més de 200 euros. Les millores en els algoritmes de compressió també permeten als usuaris de connexions més lentes (les de mòdem) fer trucades per Internet, encara que la qualitat final es ressent.
Sens dubte, el principal avantatge d’aquest sistema és que la trucada, si és d’ordinador a ordinador, surt gratis. No importa com estiga de lluny el receptor ni com siga de llarga la conversa: l’únic cost de telefonada és el de la connexió a Internet. El sistema és semblant a un ‘messenger’: una finestreta mostra els contactes connectats. Només s’ha de fer doble clic sobre el seu nom quan apareguen connectats. Per tant, convé fer-se un llistat d’amics i familiars que tenen connexió a la xarxa i convèncer-los perquè s’instal·len un programa per a telefonar per VoIP.
Però els nous programes també permeten trucar a telèfons convencionals (fixos i mòbils) des de l’ordinador, encara que en aquest cas sí que hi ha algun cost per minut. Si se sol telefonar a llarga distància amb assiduïtat, l’ús de l’ordinador per a trucar pot rebaixar substancialment la factura telefònica. Hi ha programes, com ara Skype, que permeten connectar des de l’ordinador amb la majoria dels telèfons convencionals de l’estranger per 0,017 euros el minut. Si la mateixa trucada s’efectua amb Telefónica (a més de pagar la quota mensual, que voreja els 15 euros), costa 0,119 euros l’establiment de trucada, mentre que la tarifa per minut varia entre els 0,12 euros (si es truca a Alemanya) i els 0,55 euros (si es fa a la Xina). En l’àmbit nacional els preus no són tan avantatjosos: cridar per Skype dins d’Espanya a un telèfon normal costa també 0,017 euros el minut. I el preu als mòbils es dispara i no resulta rendible.
Dues contrapartides enfosqueixen el sistema. La primera és que si no es disposa d’ordinador i connexió a banda ampla és impossible parlar per Veu sobre IP. I la despesa inicial és massa elevada com perquè compense tot l’equip només per la millora econòmica que representa telefonar a través d’Internet. A més, una connexió per Veu IP requereix un programa determinat que possibilite tant la telefonada com la recepció de la veu. Això suposa que, en el cas de voler parlar d’ordinador a ordinador, el receptor i l’emissor han d’estar connectats de manera simultània i utilitzar el mateix programa.
Els programes que gestionen connexions de veu per Internet són coneguts com ‘Softphones’ i la seua funció és establir un protocol informàtic pel qual dos ordinadors poden comunicar-se. El programa més popular per a parlar per Internet (amb més de 230 milions d’usuaris) i el primer a popularitzar aquest sistema s’anomena Skype. S’instal·la de manera senzilla i ràpida, i el seu disseny és molt clar, de manera que l’usuari sap des del primer moment què ha de fer per trucar a una altra persona. També els programes de missatgeria instantània, com ara Microsoft Messenger, Google Talk o Yahoo! Messenger han incorporat la possibilitat de parlar per Internet i en tots aquests el procés és senzill, tot i que no admeten encara l’opció de connectar amb telèfons convencionals com fa Skype.
La VoIP no sols s’aplica a les connexions entre ordinadors, sinó que té més possibilitats. En alguns locutoris s’utilitza el sistema VoIP. D’esta manera, moltes persones poden trucar a l’estranger per un cost sensiblement inferior al preu d’una trucada per un telèfon convencional.
Nombrosos programes possibiliten la conversa per Internet, però encara no és possible establir telefonades encreuades entre els uns i els altres, per la qual cosa, depenent de la persona a qui es desitge trucar, caldrà canviar de programa. El resultat final és que, per a poder rebre trucades d’altres usuaris, moltes vegades cal tenir encès més d’un programa al mateix temps, amb la consegüent incomoditat i càrrega de processos en l’equip.