Quan arribarà la televisió 2.0?
S’anomeni “Web TV” o “Televisió 2.0”, l’invent sembla a hores d’ara una cosa “natural”: unir el televisor del saló amb l’ordinador del despatx i navegar tranquil.lament amb un comandament a distància sense moure’s del sofà. Aquesta seria la forma més còmoda de tenir tots els continguts de la Xarxa a mà mentre estem en la posició més relaxada. No obstant això, aquesta unió trigarà a arribar a Espanya i, de moment, només hi ha algunes iniciatives als Estats Units que ja han penetrat entre els usuaris amb èxit.
És un matrimoni de conveniència que també obté el vistiplau des de l’àmbit econòmic, ja que el negoci publicitari que en podria resultar seria enorme. Com a mostra n’hi ha prou de dir que la publicitat televisiva genera als Estats Units més de 70.000 milions de dòlars a l’any . Si aquests es multipliquen pels 4.000 milions d’espectadors potencials que tindria una futura “Televisió 2.0”, a més de afegir-hi la possible segmentació per gustos, edats, països, etc., és clar que hi ha base per a un negoci molt pròsper i que pot interessar a moltes empreses. Per què, llavors, no plouen les propostes en aquesta direcció des de tots els racons del planeta?
El problema es troba en la universalitat del projecte, perquè quan es parla d’unir televisió i Xarxa no es poden limitar els projectes a un determinat model de televisor o a una certa regió de la Xarxa, sinó que s’han d’abordar íntegrament perquè de debò puguin ser rendibles. Una proposta d’aquestes dimensions ni pot limitar els continguts ni els ha de discriminar en funció del tipus de televisor que s’utilitzi. Ha d’oferir-ho tot i per a tothom, i això és una cosa que molt poques empreses estan en condicions d’aconseguir.
En l’argot de l’economia tecnològica es diu que “hi ha molt pocs actors amb múscul financer per a aconseguir-ho”, en referència als gegants del sector: Google, Apple o Sony. De fet , són aquestes empreses les que participen en les experiències que hi ha en l’actualitat, cadascuna a la seva manera. Google i Sony, juntament amb altres empreses, han apostat per llançar un sistema operatiu per a centres multimèdia anomenat Google TV, mentre que Apple ha optat pel seu dispositiu Apple TV, que funciona d’una manera similar a l’iPod , l’iPhone i l’iPad en relació amb les botigues de descàrrega de música i aplicacions iTunes Store. A aquestes s’uneix un projecte pioner i amb èxit que, si bé no és exactament una “Televisió 2.0”, no hi ha dubte que és el que millor ha arribat als usuaris.
Google i Sony són els que més han apostat amb el seu projecte Google TV per la fusió entre el televisor i la Xarxa. No es tracta d’un aparell en concret, sinó d’un projecte en què Google ha posat el programari i Sony el maquinari, és a dir, la caixa que organitza els continguts i el televisor adaptat, anomenat Sony Internet TV Disc Player. El desenvolupament de Google es basa en el mateix sistema operatiu que governa nombrosos telèfons mòbils d’última generació, Android. Es tracta d’un sistema molt estès, la qual cosa permet que s’adapti bé a altres fabricants d’aparells que vulguin unir-se al club.
A més, l’eina que fa servir Google TV per trobar els continguts desitjats és el navegador Chrome, un desenvolupament de la casa que combina bé amb Android. Com a resultat, si es disposa d’un telèfon amb aquest sistema operatiu, es pot usar com a comandament a distància i teclat. D’altra banda , la caixa dissenyada per Sony va connectada tant al televisor com a la xarxa per mitjà de cable. Entre els avantatges del sistema destaquen la navegació sense límits per qualsevol contingut i la reproducció de vídeos de Youtube en format Flash gràcies a la col.laboració de l’empresa Adobe, propietària de la tecnologia, en el projecte. Això és una cosa que no es pot fer en la tauleta iPad d’Apple, per exemple. Els usuaris poden veure sèries o pel.lícules, ja sigui llogades en els serveis disponibles o bé d’altres pàgines web que les ofereixin en obert, llegir els mitjans en línia i els blocs o participar a les xarxes socials. A canvi, Google TV finança el projecte inserint publicitat contextual en la pantalla.
De moment l’experiència, que porta uns pocs mesos en funcionament als Estats Units, ha tingut un èxit variable segons el tipus de públic. Els analistes n’han destacat els avantatges però també que el sistema funciona encara de manera molt lenta i maldestra, amb massa errors. A més, ja carreguen amb una demanda del lobby de cadenes de cable, molt important en aquell país, que els acusa de pirateria i competència deslleial per donar accés a continguts que en teoria són tancats.
Apple insisteix des de fa temps en un model de continguts televisius via Internet, però sempre segons el seu model tancat i sota el seu estricte control, tal com ha ocorregut amb la música en l’iPod, les aplicacions en l’iPhone o els continguts periodístics en l’iPad. Ha preferit no associar-se amb ningú i seguir amb el seu desenvolupament de 2007 Apple TV, que ja va tenir un antecessor el 1995 anomenat Apple Interactive Television Box.
Apple TV és una caixa negra i lleugera amb el gruix d’un paquet de tabac i el doble d’ample, la qual cosa vol dir que entra en una mà. Es connecta a la Xarxa d’una banda i a l’ordinador -sempre un Mac- o al televisor d’una altra, encara que també es pot connectar a l’iPad o emetre els continguts sense fils. Aquests continguts, que solament es poden adquirir via Apple TV, s’aconsegueixen d’una botiga en línia i hi destaquen les pel.lícules i les sèries. També permet veure vídeos de Youtube i fotografies de Flickr, encara que no deixa navegar amb llibertat.
Netflix no és cap desenvolupament específic sinó més aviat una plataforma de lloguer de vídeos en temps real i sota demanda a la Xarxa que ha aconseguit destacar-se sobre altres serveis similars amb què competeix. Als Estats Units té un gran èxit pels seus preus competitius i per l’àmplia oferta. No obstant això, encara que s’anuncia periòdicament, la seva arribada a Europa es demora. En l’actualitat també ofereix en reproducció en temps real programes de televisió en col.laboració amb les seves productores, per la qual cosa comença a assemblar-se més a una “Televisió 2.0” que Apple TV.