L'altra pantalla
Per a veure la televisió en un ordinador és imprescindible disposar d’una targeta sintonitzadora, el preu de la qual voreja els seixanta euros. La seva tasca és rebre el senyal de l’antena i dirigir-lo a la targeta gràfica, que està present en tots els ordinadors i és la responsable de crear les imatges que apareixen en el monitor. La majoria de targetes sintonitzadores es col·loquen en l’interior del PC, al costat del disc dur o la targeta de so, per la qual cosa la seva instal·lació requereix d’unes certes dosis de bricolatge informàtic que no van més enllà d’afluixar uns cargols i encaixar unes peces. Recentment han aparegut targetes externes que eviten aquest destorb i funcionen només connectant-les, però són una mica més cares.
En qualsevol cas, el monitor no es pot utilitzar de forma independent per a veure la televisió, per a sintonitzar un programa és imprescindible encendre també l’ordinador i executar el programa que sol incloure la mateixa targeta sintonitzadora. L’usuari pot alternar entre veure la televisió a pantalla completa (tal com es veu en un televisor tradicional) o limitar la imatge a una finestra, que es pot moure, escalar o arrossegar per l’escriptori. Així, es pot veure un documental en el marge superior esquerre del monitor mentre es redacta un document en l’espai lliure.
Les funcions d’un ordinador equipat amb targeta sintonitzadora són les mateixes que les d’un televisor convencional: retolació de canals, so dual o estèreo, i fins i tot teletext. La diferència és que els programes es poden emmagatzemar directament en el disc dur com si es tractés d’un vídeo. La majoria de targetes inclouen programes per a convertir el PC en un vídeogravador. Això sí, una gravació d’una hora ocuparà diversos centenars de megues en el disc dur, en funció de la qualitat i del sistema amb què es gravi, per la qual cosa no és una mala opció tenir un disc dur dedicat exclusivament a aquesta finalitat.
El mercat ofereix ja solucions conjuntes com Showshifter (www.showshifter.com)
que permeten des d’un mateix programa veure i gravar les emissions de televisió així com reproduir cedés, devedés, MP3 i DiVX ;-). Resulten còmodes, encara que utilitzar un programa específic per a cada funció farà que l’usuari guanyi en control sobre cada funció.
Un dels majors inconvenients d’utilitzar l’ordinador com a televisor és el soroll. La majoria dels computadors són sorollosos perquè necessiten grans ventiladors que dissipin la calor que generen els seus processadors d’última generació i altíssima potència. Aquest és el motiu pel qual veure una pel·lícula o escoltar música pot resultar molest.
Tanmateix, per a veure la televisió aquesta potència és exagerada. Per això, si l’ordinador ha de ser el centre multimèdia de la sala una bona opció passa per adquirir un ordinador amb un processador diferent dels més coneguts Intel o AMD, com VIA, que ofereixi menys potència (però suficient per a veure la televisió o escoltar MP3) a canvi de prescindir de ventilador i, per tant, aconseguir un funcionament més silenciós.
Menció a banda mereixen les cadenes de televisió que emeten a través d’Internet. En aquest cas, la presa d’antena i la targeta sintonitzadora esdevenen inútils. El senyal arriba a l’equip a través d’Internet, com ho fan els diaris o les ràdios en línia. Però les connexions domèstiques actuals encara estan lluny d’oferir una velocitat que permeti transmetre vídeo amb una qualitat semblant a la del VHS.
Per a rebre sense pauses ni salts imatges en directe fa falta, almenys, una connexió ADSL, i la qualitat serà pitjor que la de la televisió convencional. No obstant això, no és difícil imaginar un futur en què les cadenes per Internet aconsegueixin el desenvolupament suficient: l’usuari podrà triar emissions de tot el món i veure-les sense lligams d’horaris.
La tecnologia dels vídeogravadors no ha variat ostensiblement en els últims vint anys. És cert que ara ofereixen una imatge més nítida i un so envoltant, però les cintes de vídeo continuen sent grans, rebobinar costa minuts i trobar l’inici d’una pel·lícula resulta molest. Els devedés no solucionen aquest problema perquè no són substituts del vídeo, sinó que el complementen. Els devedés permeten veure pel·lícules comprades o llogades, però no serveixen per a gravar programes de la televisió.
Ja hi ha a la venda vídeos domèstics que prescindeixen de cintes i guarden els programes en discs durs. Els seus avantatges són múltiples: permeten reproduir programes gravats prèviament mentre es fa una altra gravació, accedeixen de forma instantània a qualsevol seqüència o congelen un programa de televisió que s’emet en directe per a reprendre’l al cap d’uns minuts, una opció molt útil si sona el telèfon o sorgeix un imprevist.
Una empresa americana, TiVo, ha anat més enllà. Comercialitza vídeos digitals amb connexió a una central que els manté permanentment al corrent dels canvis en la programació dels diversos canals. Així, l’usuari no ha de programar-los “de quina hora a quina hora en quin canal”, sinó que tria en un senzill menú la pel·lícula, sèrie o documental desitjat i si vol gravar-lo una vegada o de forma recurrent. L’aparell s’encarrega a partir d’aquest moment d’eliminar els anuncis i ajustar la programació si l’emissió es retarda.
www.wwitv.com
Complet llistat amb emissores de televisió que emeten per Internet. La qualitat encara no és equiparable a la d’una transmissió convencional, però aquest sistema permet accedir a programes i informatius que, d’una altra manera, seria impossible contemplar.
www.vertele.com
Portal temàtic sobre canals, programes, presentadors i tot el que envolta la televisió en el nostre país. La major part del web està orientada a informar els espectadors, però també disposa d’una secció per als professionals del mitjà.
www.teacuerdas.com
Racó per a nostàlgics on descobriran com eren les revistes, la ràdio, la publicitat i la televisió de fa unes dècades. Un dels seus apartats detalla quins programes de televisió han estat en antena any rere any des de l’inici de la televisió fins al 1989.