Llocs per a compartir arxius pesants per Internet

Enviar "tones" d'informació a la Xarxa

L'ús d'arxius multimèdia de gran mida requereix de serveis específics per a compartir-los per Internet amb rapidesa
1 Novembre de 2007
Img internet listado 385

Enviar "tones" d'informació a la Xarxa

/imgs/20071101/img.internet.01.jpgLa digitalització ha arribat als vídeos, les pel·lícules, la televisió i la música. Pràcticament tots els continguts es converteixen en un seguit d’uns i zeros que els aparells electrònics (com els reproductors d’MP3, els descodificacors de TDT, les càmeres digitals o els telèfons mòbils) copien i tradueixen perquè els usuaris en gaudisquen. Això fa que cada vegada siga més comú intercanviar arxius de mides impensables fa uns anys. El vídeo d’un casament o les fotos d’unes vacances poden ocupar centenars de megabytes, una grandària pràcticament ridícula per a la capacitat dels discos durs actuals, però que es torna una pesada càrrega si es vol compartir per Internet amb amics o familiars llunyans.

La ubiqüitat i l’accessibilitat de la Xarxa fa que semble antiquat plantejar-se empaquetar una cinta de vídeo i enviar-la per una empresa de missatgeria (que cobrarà 30 euros d’Oviedo a Cadis i tardarà almenys 10 hores). Els usuaris volen que traslladar els vídeos, la música i les fotos siga tan senzill com enviar un correu electrònic de text: gratis (si es compta amb la connexió a Internet) i pràcticament instantani. Però no és el mateix: enviar un correu que només continga text és una cosa simple i es pot fer fins i tot amb la connexió més bàsica; adjuntar una petita foto en aquest mateix correu, també, però utilitzar el mateix mètode per fer arribar una desena d’imatges capturades per una càmera digital (en què cada foto pesa diversos “megues”) és una bogeria que de segur col·lapsarà la bústia electrònica del receptor.

No serveix el correu electrònic

La Xarxa no és una autopista sense límits de càrrega d’informació. S’entén que l’enviament d’un correu electrònic amb més de deu “megues” (el que ocupen unes poques fotos, un parell de cançons o un vídeo de pocs segons) és de mala educació. Pot ser que el nostre proveïdor de correu electrònic ens ho permeta, i que nosaltres comptem amb una connexió ràpida i eficient, però, la té el receptor? Si no és així, amb l’enviament, més que un favor, haurem generat un problema.

Per evitar-ho, fan falta canals i mètodes especials que permeten moure grans quantitats d’informació amb una agilitat raonable. En aquests casos l’interessant és que mentre es fa l’enviament, a l’usuari li quede ample de banda per a fer altres coses a la Xarxa, com ara navegar amb una comoditat mínima. En l’actualitat, l’usuari disposa, en essència, de dues tecnologies que permeten l’enviament de grans arxius per Internet: els sistemes d’amic a amic (P2P) i la relació client-servidor.

Derivats del P2P

P2P s’anomena la tecnologia que utilitzen sistemes com Emule i BitTorrent, molt utilitzats per compartir tot tipus d’arxius d’imatge, vídeo i so. Si bé han adquirit fama per permetre enviar pel·lícules i discos, la veritat és que són sistemes excel·lents per a compartir amb coneguts els propis arxius. Amb la tecnologia P2P s’han desenvolupat programes tan populars com Pando (una adaptació de BitTorrent), que permet gratuïtament i de forma senzilla l’enviament d’arxius pesants (fins a un gigabyte, 1.000 “megues”) entre dues persones conegudes. Amb aquest programa, enviar arxius immensos és tan senzill com enviar un correu, o copiar un enllaç en un programa de missatgeria instantània. Amb Pando i un ADSL convencional, es poden enviar 100 “megues” en poc més de mitja hora.

El navegador Firefox disposa d’una ampliació de les seues utilitats que es pot descarregar de la seua pàgina principal i que també permet crear canals específics entre usuaris que utilitzen aquest navegador per intercanviar arxius de gran pes. S’anomena AllPeers, i l’únic inconvenient és que ralentitza el funcionament general del navegador, però la velocitat de transferència d’arxius és òptima.

El servidor intermediari

La vella relació entre els propietaris de les pàgines web i el seu servidor (un ordinador de gran capacitat connectat a la Xarxa on s’emmagatzemen els continguts d’aquestes pàgines) ha donat lloc a nombrosos serveis d’intercanvi d’arxius pesants. Es tracta que l’usuari envie al servei els arxius que desitja compartir. Una vegada emmagatzemats en el servidor, el destinatari rep un missatge per a baixar-los al seu ordinador.

Els avantatges d’aquesta tecnologia són que en les seues versions gratuïtes els serveis permeten l’enviament de volums d’informació molt més grans que en el P2P i a una velocitat molt raonable. Per exemple, el servei Badongo arriba a permetre de forma gratuïta l’enviament de fins a 12 gigabytes al dia, encara que a velocitat limitada. Altres no són tan generosos: GigaSize permet 1,5 gigabytes de forma gratuïta, Megaupload limita l’enviament a 500 megabytes (0,5 gigabytes) i RapidShare, igual que Yousendit, a 100 megabytes.

Per a fer un ús ple del servei i en grans volums, o bé cal pagar o bé cal veure publicitat. Les tarifes varien segons el servei. Així, mentre que en Badongo es paguen 9,99 dòlars per a poder enviar fins a 12 gigabytes a una velocitat òptima i sense veure publicitat, en YouSendIt el preu per a poder enviar arxius de fins a 2 gigabytes de manera il·limitada és de 29,99 dòlars al mes. En GigaSize es paguen 5,49 euros al mes per a un màxim de 2 gigabytes per arxiu i sense publicitat. Aquests serveis solen exigir que els arxius compartits siguen d’índole privada, és a dir, prohibeixen els discos d’artistes amb copyright o les pel·lícules comercials.

En qualsevol cas, l’enviament d’arxius multimèdia no és instantani i obliga a deixar encès l’equip informàtic mentre es produeix l’enviament. I quan es tracta d’arxius enormes, no sempre compensa.

Les bones maneres en Internet

/imgs/20071101/img.internet.02.jpg

Internet, com si fos el més selecte dels clubs britànics, també té les seues normes d’etiqueta, regles no escrites que ajuden a dulcificar la convivència entre els internautes. Quant al correu electrònic, les bones maneres (més conegudes com “netiqueta”) no han canviat molt en deu anys: usar majúscules encara vol dir cridar; enviar HTML en comptes de text pla (és a dir, correus amb negretes, colors o imatges de fons) continua sent innecessari i fins i tot groller, i cada vegada més persones es molesten quan els arriba un correu massiu sense protegir la privacitat usant la còpia oculta i exposant per tant la seua adreça als difusors de “spam” (correu electrònic no desitjat). Però, entre totes, la més molesta és l’enviament de quantitats ingents de dades (normalment, presentacions en powerpoint, vídeos o imatges), en general no sol·licitades, i que saturen les bústies electròniques. Per això és important conèixer els serveis alternatius d’enviament d’arxius multimèdia.