El perill de compartir a la xarxa
Any nou, impostos nous. També a la xarxa. A partir de 2015, amb l’entrada en vigor de la nova Llei de la Propietat Intel.lectual, la taxa per a enllaçar continguts de mitjans informatius en pàgines web pròpies passarà a tenir un valor legal. Fins avui, no queda clar l’abast d’aquest nou impost, denominat «cànon AEDE», però ja ha provocat reaccions agres entre les principals plataformes agregadores de notícies. La de més abast ha estat la retirada del portal Google News del nostre país. Amb tot, Google no és l’únic afectat per aquesta mesura i altres serveis molt populars també es podrien plantejar de cessar la seva activitat a Espanya.
Per a l’analista Enrique Dans, el cànon AEDE -també anomenat «taxa Google»- respon a les demandes d’un grup de pressió que aglutina els mitjans de comunicació principals d’Espanya al voltant de l’associació AEDE (Associació Espanyola d’Editors Espanyols). En formen part els diaris en paper més importants que, al seu torn, són propietaris de cadenes de televisió i de ràdio. Les queixes d’aquest grup tenen l’origen en les minves que, segons aquests mitjans integrants, provoquen els agregadors de notícies en el negoci publicitari de les seves versions digitals.
Aquests agregadors són serveis que recullen enllaços a notícies d’altres mitjans, els ordenen i els ofereixen als usuaris, segons els seus criteris de cerca. Els mitjans d’AEDE asseguren que molts d’aquests agregadors impedeixen que ells puguin beneficiar-se, des del punt de vista publicitari, del seu producte. Per a AEDE, l’únic remei a aquesta situació és l’establiment d’un cànon que compensi aquesta pèrdua de benefici. Els membres d’AEDE no estan en contra d’aquest tipus de plataformes, però consideren que han de pagar per utilitzar uns continguts que no són seus. Així ho van transmetre al govern actual, que va decidir recollir les seves peticions i fer real el cànon per enllaç a continguts en la nova Llei de la Propietat Intel.lectual. El procediment es va fer enmig d’una forta polèmica i a partir d’un avantprojecte de llei que va passar pel Parlament a l’octubre passat i es va aprovar amb els vots del partit al govern.
Així, des de gener de 2015, tots els mitjans de comunicació radicats a Espanya tenen el «dret irrenunciable» de cobrar una taxa per cada enllaç que faci un agregador als seus continguts. En altres paraules, estaran obligats a exigir una contraprestació a aquells serveis que enllacin els seus continguts amb finalitats econòmiques. La primera resposta ha vingut de Google, que ha tancat el seu agregador Google News.
En principi, l’objectiu del cànon no són els enllaços que els usuaris puguin compartir a Facebook, als seus blogs, a Twitter o en altres xarxes socials, sinó el negoci que les plataformes puguin fer amb l’agregació i compartició de les seves notícies. En aquest sentit, el cànon posa el focus en serveis com el portal Menéame i altres de similars. De moment, Menéame es planteja el seu tancament a Espanya o situar la seu social fora del país. Ara bé, segons el parer d’alguns experts, no queda clar si l’impost es podria ampliar a xarxes socials i a altres serveis que apareguessin en el futur, ja que sembla que afectaria la naturalesa pròpia d’Internet, que és la compartició d’enllaços. D’aquesta manera, en el futur, l’AEDE podria exigir el pagament del cànon a Twitter o a Facebook si considera que aquests perjudiquen el seu negoci.
Encara que en aquests casos són usuaris sense ànim de lucre els qui comparteixen els enllaços, segons el parer dels juristes, algunes interpretacions de la Llei podrien pressuposar que l’objectiu final del servei que els dóna suport -és a dir, de la xarxa social- és fer negoci amb la informació compartida. Així seria possible, almenys en teoria, que els mitjans espanyols, per dir-ho d’una forma metafòrica, es veiessin obligats a disparar el cànon contra tot el que es mogui a la xarxa, ja que el seu dret a cobrar és «irrenunciable».
La desaparició de Google News, com un forma de protesta de Google, ja és prou minva per als milers d’usuaris que s’informaven diàriament sobre l’actualitat per mitjà d’aquest suport. Per descomptat, si a aquesta desaparició s’unís la de Menéame i altres de similars, la caiguda de l’oferta informativa seria important.
El motiu és que més enllà de la discussió sobre els impediments del negoci publicitari que puguin significar els agregadors, els processos informatius han canviat i una part important dels usuaris ja no va als portals dels mitjans a informar-se, sinó que ho fan mitjançant enllaços compartits en xarxes socials i en agregadors de notícies. Aquesta tendència s’ha vist accentuada especialment des de l’arribada dels telèfons intel.ligents i de les tauletes, on és més còmoda la informació transversal per qüestions d’ergonomia. El fet que s’amenaci amb un cànon els agregadors i, potser en el futur, les xarxes socials, no sembla força suficient perquè els usuaris tornin a les portades en línia dels diaris per a veure uns bàners publicitaris que, a més, resulten molestos i intrusius. En canvi, la falta d’aquests suports d’agregació i compartició sí que podria fer desistir molts usuaris en la seva intenció d’informar-se amb rapidesa i eficiència, amb la qual cosa Internet deixaria de tenir sentit.