No és només una qüestió d'afecte
Els principals motius d’aquesta actitud gens recomanable dels pares eren, molt probablement, dos. D’una banda, evitar a l’infant adoptat els problemes d’integració que pot sofrir un “fill diferent”. De l’altra, i per què no dir-ho, descartar la possibilitat que els infants adoptats, en un futur, poguessin interessar-se per la seva família biològica o fins i tot pretendre conèixer-la o anar-se’n a viure amb ella. Afortunadament, els prejudicis que caracteritzaven i frenaven anteriorment els processos d’adopció van desapareixent. Ja gairebé ningú no s’estranya (com a mínim a les grans ciutats) de veure infants de color, asiàtics o sud-americans amb els seus germans i pares adoptius occidentals. Dins d’aquesta tendència a la normalització de l’adopció figuren les regulacions legals sobre això, l’assumpció de competències per part de les institucions públiques, i s’ha dotat d’un nou marc jurídic de protecció al menor que també ha redundat en benefici seu.
Fa algunes dècades, l’adopció es concebia com una solució al maltractament o l’abandonament dels infants. En consonància, es va crear un marc assistencial altruista que considerava l’adopció com un acte de caritat o solidaritat amb els infants abandonats a la seva sort, ja que aquest sistema els proporcionava uns pares que volien incorporar-los a la seva família i acollir-los com si fossin els seus propis fills o, en el seu cas, com un fill més. Tanmateix, avui es viu i se sent l’adopció com un mitjà per poder gaudir de l’experiència de tenir un fill, el fill que biològicament ens ha estat negat concebre; per això, es va configurant una visió més humana, conscient i responsable de l’adopció, que respon com a principal motivació al desig autèntic d’un fill, de l’infant per si mateix. Així, els infants adoptats passen a erigir-se en protagonistes perquè ofereixen, als qui els acullen, el privilegi anhelat de ser pares.
En els últims anys, les sol·licituds d’adopció han experimentat un espectacular apogeu, del qual és bona mostra l’espera de diversos anys per aconseguir un infant en adopció.
En molts casos, l’adopció és l’última opció que s’utilitza després de recórrer un llarg camí en la recerca del primer fill biològic. Convé saber que, en prevenció de desordres emocionals a la família, el tancament d’aquest camí natural i l’obertura a la nova alternativa no haurien de ser simultanis. S’ha de deixar passar una mica de temps; encarar la nova realitat amb una bona disposició anímica així ho exigeix. La situació dolorosa que suposa acceptar que no es pot aconseguir la paternitat biològica, que el nostre fill no se’ns assemblarà i que haurem d’explicar als altres el que ens passa requereix el seu temps. Perquè el conflicte intern es resolgui, la frustració desaparegui i perquè s’assumeixi la realitat esmentada amb joia i sense traumes. Només quan ens hem mentalitzat positivament, podem començar a desenvolupar l’estat afectiu que requereix el pas transcendental d’adoptar un infant.
El més freqüent és que les persones que esperen una adopció visquin amb ansietat tot el procés fins a veure’l culminat. L’espera a l’assignació d’un menor és un factor que s’ha de valorar en clau positiva i amb molta paciència.
És una pregunta recurrent, perquè tots sabem que hi ha centres d’acolliment que compten amb infants que esperen que algú els adopti. Al nostre país, només es pot adoptar un menor quan la seva filiació és coneguda, quan els pares biològics donen la seva conformitat per a l’adopció o quan estan privats de la pàtria potestat o estan sotmesos a causes de privació d’aquesta. Per això,si bé és cert que hi ha infants interns en centres d’acolliment, la seva situació se circumscriu a dos motius concrets: els que tenen una família a la qual les institucions estan donant suport per mitigar les situacions que generen la desprotecció de l’infant, per a qui l’estada temporal en una família diferent, “educadora”, és molt més beneficiosa que l’internament en un centre; o, en el segon cas, es tracta d’infants amb necessitats especials per les seves discapacitats físiques, psíquiques o sensorials que, malgrat trobar-seen situació legal d’adoptabilitat, no veuen ateses (segons el parer dels qui decideixen sobre això) les seves necessitats particulars d’integració familiar per part dels sol·licitants d’adopció.
D’altra banda, vam assistir a un increment vertiginós de sol·licituds d’adopció internacional. Aquestes adopcions tenen característiques pròpies, com la tramitació legal, els orígens de l’infant, els motius de la seva situació o la integració familiar i l’adaptació a la nova unitat de convivència. Amèrica Llatina, Europa Central i Oriental, el Vietnam, Iugoslàvia, Rwanda i Burundi són els àmbits geogràfics sobre els quals recauen majoritàriament les adopcions que se sol·liciten des del nostre país. Esdevé imprescindible conèixer l’entorn geogràfic, social, econòmic i cultural dels països d’origen dels menors, ja que ajudarà als pares a entendre millor els futurs fills, a respectar la pluralitat de cultures i a no perdre el contacte amb les arrels que tard o d’hora els menors voldran conèixer. Així doncs, s’han d’adequar progressivament les condicions que l’infant necessita de cara al descobriment de la seva identitat original, que anirà elaborant al llarg de tot el procés de creixement.
L’evolució de la família adoptiva en les primeres fases és molt important per assegurar la integració de l’infant, perquè és en aquests passos previs quan comença l’adaptació del petit al seu nou nucli familiar i la vinculació afectiva entre els nous pares i els fills adoptius. Per això s’imparteixen cursos de formació que proporcionen als futurs pares i mares les habilitats necessàries per a l’educació dels fills adoptats, sempre des del profund respecte al seu projecte de vida i d’adopció i per mitjà d’una metodologia participativa que condueixi a la reflexió. Aquests cursos no són una lliçó magistral sobre “com convertir-se en pares perfectes”, només intenten facilitar el camí i aclarir els dubtes i les inquietuds que existeixin.
Si bé les etapes prèvies a l’adopció són essencials i la preparació dels pares és convenient per a l’èxit de l’adopció, el factor decisiu és la seva actitud cap al nou fill.
Els factors que més influeixen en l’adaptació i la integració familiar són la capacitat dels pares adoptius, l’edat de l’infant i les experiències que ha tingut aquest a l’inici de la seva vida. D’altra banda, el desenvolupament de la personalitat de l’infant dependrà en gran mesura de tres factors: en primer lloc, de les cures i l’atenció que rep, el fet que se senti segur i integrat a la seva família adoptiva; també influeix l’espontaneïtat, el clima de confiança i la serenitat que s’hagi generat a la família a l’hora de parlar sobre el procés d’adopció; i, finalment, la informació sobre els orígens i el passat de l’infant, que els pares li transmetran de forma gradual i d’acord amb la seva edat i capacitat.
A més, seria interessant que els nous pares compartissin dues conviccions. Una, que la paternitat és una funció cultural: portar un fill al ventre no fa una mare. Els rols parentals s’aprenen quan es té un fill. El que fa que sorgeixi l’amor no és la similitud genètica sinó el tracte, la convivència, el donar-se l’un a l’altre. I, en segon lloc, sapiguem que l’adopció no produeix psicopatologies específiques als fills ni als pares: un fill adoptat pot viure feliç i integrat a la seva nova família i, així mateix, els seus pares i germans poden assumir sense cap problema la situació.
Poden provenir d’un mal maneig de la informació sobre l’origen de l’infant o de la falta d’assumpció dels pares de la seva impossibilitat de procrear o d’altres circumstàncies familiars. En algunes famílies es pateix un temor desmesurat a perdre el fill adoptiu o una dificultat per posar-li límits i per parlar-li del seu origen. Un dels temes que més preocupen als pares adoptius és parlar amb el seu fill sobre el seu origen, sobre com i quan van passar els seus primers dies, mesos o anys i, molt especialment, quan es tracta de comentar coses sobre la família biològica del petit. El temor que en el futur la persona adoptada es pugui interessar pels seus pares naturals i, fins i tot, intentar comunicar-s’hi turmenta molts pares adoptius, que temen la pèrdua del seu fill. És important que li transmetin que si bé no va ser a l’úter de la mare adoptiva, sí que hi va haver un úter que el va contenir. I que van ser engendrats com qualsevol altre ésser humà. Respecte a per què van ser lliurats, no hem de transmetre la idea d’abandonament, sinó de lliurament responsable i curós, intentant no fer-los sentir menyspreables. Les persones adoptades necessiten saber, i cal que se’ls recordi cada vegada que faci falta, que són respectables i que els seus pares també ho van ser. És recomanable, per tant, disposar de l’expedient familiar del nen o nena en el moment del lliurament, per assegurar-se de comptar amb totes les dades en el moment en què sigui necessari. El respecte per la seva identitat inclou el respecte pel seu nom d’origen. És un detall que no hem de menysprear.
Alguns experts opinen que s’ha d’informar l’infant quan és petit, ja que així té l’oportunitat d’acceptar la idea i assumir positivament que ha estat adoptat. Tanmateix, d’altres creuen que aquesta revelació a una edat primerenca el pot confondre, ja que podria no entendre la situació. En qualsevol cas, tots els especialistes coincideixen a dir que els infants s’han d’assabentar de la seva adopció de boca dels seus pares adoptius. Això ajuda que el missatge de l’adopció sigui positiu i permet que l’infant confiï en els seus pares. Si l’infant s’assabenta de l’adopció, intencionalment o accidental, de boca d’una altra persona, pot sentir ira i desconfiança cap als seus pares i veure l’adopció com a negativa o vergonyosa, ja que es va mantenir en secret. Els infants ho voldran saber tot sobre la seva adopció i els pares han d’estimular aquest procés. Si els pares parlen amb franquesa, és menys probable que sorgeixin dificultats.
Els adolescents o infants no gaire petits, quan són adoptats, passen per una etapa de lluita per la seva identitat, preguntant-se a si mateixos com encaixen en la seva nova família, amb els seus companys i amb la resta del món. És raonable, per tant, que mostrin un interès marcat pels seus pares biològics. Això no significa que rebutgin els pares adoptius, que els han d’explicar que és comprensible i molt natural aquest desig i, després, satisfer aquesta necessitat. Se’ls ha de proporcionar, amb molt de tacte i mitjançant un diàleg de suport, la informació sobre la seva família biològica. El punt en comú amb els que poden procrear és que van construint un espai per al fill, desitjos per a ell, van pensant en la forma com voldrien educar-lo, replantejant-se la seva criança. L’important és fer que l’infant senti que tant ell com nosaltres som adoptats. Dues parts que es van unir: una és el pare/la mare, que ho és gràcies a ell, i una altra és el fill, que ho és perquè nosaltres som els seus pares.