Neix dins de nosaltres, no fora
La confiança és el convenciment que aconseguim sobre les nostres pròpies capacitats i qualitats. S’assenta en nosaltres a mesura que constatem la nostra aptitud en les tasques que fem i al mateix temps que aconseguim l’habilitat per a mantenir relacions de qualitat amb els altres. És, per tant, un sentiment que es genera en el nostre interior i del desenvolupament del qual som responsables. En la infància necessitem que l’entorn, i en especial el pare i la mare, aporten seguretat, atenció i ens facen sentir estimats. Més tard i al llarg de tota la vida, encara que continuem necessitant ser escoltats, respectats, valorats, i vulguem saber i sentir que es creu en nosaltres i en les nostres capacitats, hem de tenir present que la confiança l’hem de treballar personalment. Per a això hem d’actuar i formalitzar relacions sota la premissa de tenir paciència, donar-nos temps, tenir cura de les formes i no oblidar avaluar i valorar cada una de les nostres accions, no amb el propòsit de jutjar-les, sinó a fi de constatar les nostres capacitats i conèixer les nostres limitacions.
Per a poder sentir que els altres creuen en nosaltres hem de ser nosaltres els primers a saber-nos vàlids. És impossible creure que els altres confien en nosaltres si nosaltres mateixos no ho fem, perquè la confiança no ve donada mai de fora. Si no hi ha equilibri intern pensarem que el suport, l’aplaudiment o l’admiració se’ns ofereix per a animar-nos, per guardar les formes o, en la majoria de les ocasions, perquè no ens coneixen realment i es queden en la imatge que els estem projectant, és a dir, creiem que els estem enganyant. Això passa perquè fem les tasques amb la vista posada en els altres, esperant la seua aprovació i el seu beneplàcit, sense un convenciment interior. Com que no tenim un guia personal que ens oriente en la consecució de la nostra meta o del projecte de la nostra vida, l’esforç que hem de fer és molt gran, i en comptes de potenciar les nostres habilitats, debilita i destrueix la confiança en nosaltres mateixos, i amb això l’autoestima. Per què? Per tal de comptar amb una bona autoestima hem d’estar convençuts que som aptes per a la vida que hem escollit portar. Qui no gaudeix de confiança en si mateix, posterga les decisions, dóna allargues als assumptes pendents, va deixant coses sense fer pel camí i manté una actitud de paràlisi. Amb tot això, només aconsegueix certificar que certament és una persona en qui no es pot confiar.
Com que és tan necessari que siga vertadera, la confiança no pot ser cega sinó que ha d’estar sustentada en el coneixement personal. Un coneixement totalment honest sobre les nostres possibilitats i les nostres limitacions, de forma que quan vulguem fer qualsevol tasca o iniciar relacions interpersonals sabrem dominar les expectatives per a aconseguir èxits i no acumular fracassos, en termes de quantitat i de qualitat. Si no hem sigut honestos i fallem tendim a desvalorar-nos, a sentir-nos inferiors que la resta de la gent i a pensar que les nostres opinions no són tan importants ni interessants com les dels altres. En definitiva, que no som persones atractives ni dignes de ser tingudes en compte. Mantindrem llavors poques expectatives, molts silencis i un llenguatge no assertiu. Ni demanarem ni reclamarem, amb la qual cosa ens condemnem a una invisibilitat que ens destrueix. Passem a ser persones dependents i atorguem autoritat sobre les nostres vides a tots aquells a qui creiem superiors i més sabedors del que necessitem nosaltres que no nosaltres mateixos. Una alerta per a saber que la nostra confiança està vulnerada és analitzar els dubtes, permanents companys de viatge de qui no creu en ell mateix. Apareixen dubtes sobre què fer i com fer-ho; sobre els altres i sobre la seua honestedat, perquè el llistó de mesurar que s’aplica als altres és el mateix que es té per a un mateix. I si desconfiem de nosaltres mateixos som escèptics amb els altres, la qual cosa condueix a una visió negativa de tot i de tots. Som persones tenses i amb tendència a controlar les relacions socials, que a més desconfiem de l’amabilitat gratuïta del nostre interlocutor. La falta de confiança provoca que assumim imprudentment o no assumim els riscos i les dificultats del que ocorre en la vida quotidiana, amb la qual cosa anem deixant d’aprendre, d’experimentar i en definitiva, de viure el dia a dia.
Si bé la confiança neix en el nostre interior, el seu creixement i desenvolupament està molt lligat a les relacions que mantenim i a les respostes que hi obtenim. Per això, és també la nostra responsabilitat seleccionar, tenir cura i estar atents de les persones amb qui ens envoltem i una cosa molt important, apartar-nos de les que minen la nostra confiança i, per tant, la nostra autoestima.
Haurem d’entendre que perquè hi haja una relació és imprescindible que hi haja confiança; per tant, en nosaltres està el fet de mantenir una bona confiança com a punt d’arrancada i garantia de la bona salut de les nostres relacions. Això ens permetrà sortir de nosaltres, abandonar-nos en els altres i mostrar la nostra vulnerabilitat. Un exercici necessari perquè les relacions, amoroses, familiars o fraternals siguen una vertadera trobada serena i còmoda, que possibiliten un enriquiment personal. Ens permetran viure en equilibri, harmonia i autenticitat.
En conseqüència, confiar en nosaltres és obrir la porta per a fer el camí de la nostra vida, i és també l’esperança i la il.lusió amb què es mou una existència que sap del seu sentit i projecte allà on viu.
- Conèixer-nos tot el possible i d’una forma continuada, ja que anem experimentant canvis, amb la màxima honestedat.
- Viure actius: opinant, elegint, triant, significant-nos.
- Valorar i congratular-nos de les nostres capacitats i possibilitats.
- Constatar les nostres limitacions, per a saber ser realistes.
- Afrontar reptes i riscos amb prudència i sensatesa.
- Iniciar i mantenir relacions de qualitat, en què la comunicació oberta, positiva i sincera siga una constant.
- Deixar de costat la tensió i el control continu.
- Permetre’ns mostrar-nos tal com som, sense embuts ni màscares o escuts.