Negociar amb la parella
Si a aquestes dades s’afegeix la quantitat de parelles que mantenen una relació caracteritzada per baralles doloroses i habituals, que busquen fora de la relació satisfaccions que esperaven trobar dins i que fan teràpia de parella per buscar una última oportunitat, el percentatge s’eleva fins a l’absurd, ja que absurd sembla que el model triat per l’ésser humà per a perviure i mantenir l’espècie -és a dir, la família- haja de ser tan insatisfactori per a tantes persones. ¿És que el model actual de família no respon a les expectatives dels homes i dones espanyols, o és que no ens han ensenyat a conviure en harmonia i de forma satisfactòria?
La gran majoria dels humans naixem i creixem en un context familiar i social que constitueix el marc de referència en els aprenentatges, els valors i les creences que després, ja d’adults, ens ajudaran a prendre decisions i a conduir-nos per la vida.
Durant l’adolescència, centrats en el desenvolupament de les relacions afectives, apareixen les primeres experiències d’enamorament, aquest fort sentiment d’atracció per una altra persona que gairebé no coneixem. La intolerància natural davant del fet de no saber ens portarà a conformar una imatge de l’altre basada més en detalls i desitjos que no en una anàlisi racional del que sí que sabem o en un esforç per a buscar dades contrastables. Amb la sana intenció de reduir la incòmoda incertesa de sentir-se atret per un desconegut, l’ésser humà no s’adona que somnia despert, que idealitza, que construeix un personatge més basat en els seus desitjos que en la realitat dels fets.
Si el projecte funciona, la parella iniciarà un període de festeig: d’una banda, un agradable procés de gratificacions compartides i negociades (sortir a sopar, ballar, conèixer els amics, tenir relacions sexuals…) adornat amb l’eufòria de la novetat; i d’una altra banda, com que es manté la independència i la privacitat per viure en espais separats, evitaran els conflictes de convivència, un major coneixement de l’altre i la presa de decisions crucials en la vida de tots dos. No és d’estranyar que, embriagats per aquest còctel euforitzant d’emocions agradables, continuem usant la fantasia per construir, sobre una imatge prèviament idealitzada i en un marc de coneixement selectiu molt satisfactori, un projecte de futur compartit.
El pas següent, tal com marquen els cànons de la nostra societat, és evident: iniciar un període de convivència. I aquí poden començar els problemes, els sentiments de desengany quan es comprova que la persona amb qui es conviu no és la mateixa que aquella amb qui sortíem (aquest “altre” tan idealitzat), quan apareix la monotonia amb les rutines i les obligacions del dia a dia, quan fan acte de presència les primeres dificultats econòmiques, els costums i les manies de la parella. I al sentiment incipient d’insatisfacció s’uneix la desmitificació de l’altre, les primeres crisis i la sensació d’equivocació, d’engany.
La majoria s’autoenganya amb un “ja l’aniré canviant”, altres tiren pel dret i dissolen la relació (el 8% dels divorcis el 2006 va ser de parelles amb menys de 2 anys de convivència) i altres demanen ajuda.
“Però qui m’ensenyarà a viure amb la meua parella?”, diuen molts davant la por de mostrar un desconegut en la seua vida íntima. I la veritat és que tot, també la convivència en parella, necessita d’un aprenentatge.
Si al llarg de les nostres vides hi ha un factor constant, està relacionat amb el canvi continu: anem creixent i les nostres necessitats canvien, com també ho fan les de la nostra parella i les dels nostres fills; evoluciona, així mateix, el nostre entorn i les seues exigències; apareixen problemes i dificultats, i el que ahir estava bé, avui és insuficient. Per això és necessari un esforç constant d’adaptació a una realitat canviant. En el context de la nostra relació de parella, l’inici de la convivència no s’ha de confondre amb l’arribada a la meta, sinó amb la línia de sortida d’una carrera d’obstacles, on la millor habilitat és la comunicació i la millor estratègia la cooperació.
Però això no és fàcil. Amb els anys, hem anat desenvolupant un estil peculiar però eficaç en la solució de problemes: sabem el que volem i què hem de fer per a aconseguir-ho. L’error es troba a oblidar-nos que som dos, que si no tenim en compte les necessitats de la parella i la seua forma de resoldre problemes ens passarà el que ja va vaticinar Oscar Wilde: “Amb la millor de les intencions es causen els pitjors desastres”.
Immersos en el dolorós sentiment de la insatisfacció, atenent els nombrosos errors que comet la nostra parella, des de la consciència que som les víctimes i que és el cònjuge el que ha de canviar, sol passar-se per alt una de les lleis fonamentals en les relacions humanes: per a rebre, abans cal donar.
Si això és el que fem habitualment amb els nostres amics, per què ens neguem a fer-ho amb la nostra parella quan les coses van malament? Quan som capaços d’expressar el nostre afecte i fer sentir al cònjuge que ens importa, estem creant les millors condicions perquè escolte les nostres queixes i el nostre dolor, i perquè ens ajude a ser més feliços.