Convertir-se en avi o àvia

Nans a coll de gegants

1 Maig de 2004

Nans a coll de gegants

/imgs/20040501/interiormente01.jpg
Una de les experiències que ens submergeix en una nova etapa de la nostra vida és la de convertir-nos en avis o àvies, un moment vital per al qual no sempre estem preparats i a què no tot el món accedeix de la mateixa manera. Hi ha qui experimenta una espècie de sensació de decrepitud i involució, mentre que altres persones senten amb el nou estatus un renaixement d’il·lusions adormides.

Assumir que som avis i àvies

Es tracta de reconèixer-se en el nou estatus, i cal ser conscient que hi intervindrà:

  • La forma d’interioritzar i acceptar el nou paper en la família.
  • La resolució del conflicte intern entre el desig i el temor per tenir ja néts. El desig de ser avi està relacionat amb l’oportunitat de gaudir amb els fills dels fills, recordant, però no imitant, la pròpia maternitat o paternitat. El temor arriba de l’evidència que s’és més gran que aleshores.
  • L’estat de salut, la capacitat d’articular moviments, l’agudesa visual i auditiva, no és la mateixa.
  • La manera com es van viure els cicles vitals anteriors. Se sol dir que s’envelleix com s’ha viscut. La forma de ser àvia o avi dependrà de com s’hagi viscut la infància, de com va ser un mateix fill i com va ser nét. Es recorda la relació amb els propis avis, i s’imita o es millora. Per descomptat, també hi influeix com s’ha viscut l’edat adulta i com s’és, i com es va ser, pare i mare.
  • La manera com s’estigui vivint el cicle vital actual. Fins no fa molt de temps convertir-se en avi o àvia marcava de per si l’ingrés en la tercera edat o en la vellesa. Avui, com a conseqüència de l’augment de l’esperança i la qualitat de vida, i a causa dels nous estímuls de la societat en què vivim, no equival a ser vell. Hi ha avis i àvies que estan vivint en plenitud laboral, social o familiar, i tenir néts no els ha convertit en “vells” desadaptats i inservibles.

Com pot ajudar la família que els avis acompleixin la seva funció

  • Afavorint la seva independència. Els avis volen tenir temps per a les seves coses, per inútils que puguin semblar a la resta de la família. També necessiten el seu espai. Si estan a gust a casa seva no hi ha per què forçar-los a traslladar-se’n a una altra. Una cosa és invitar amb insistència i afecte, i una altra de molt diferent és imposar el criteri dels fills.
  • /imgs/20040501/interiormente02.jpgPermetre que exerceixin com a avis amb els néts. Per a ells és “la segona oportunitat” de fer amb els néts el que no van fer amb els fills. És bo fer la vista grossa quan “malcrien” els néts concedint-los algun capritx raonable i de manera esporàdica.
  • És convenient tractar-los com a adults. De vegades se’ls tracta com a nens amb l’excusa que com són grans es tornen infantils i “repapiegen”. Cal evitar convertir-se en educadors dels avis.
  • Respectar els seus defectes com ells ho han fet abans amb els nostres. La convivència familiar és molt més fàcil quan s’és flexible amb les conductes dels seus membres.
  • Ser agraïts amb ells i ensenyar els néts que ho siguin. No hem d’oblidar que som ‘nans pujats a coll de gegants’ i que si som més, tenim més o estem millor preparats és, en gran part, gràcies a ells.
  • És important escoltar-los i respectar les seves maneres de pensar, encara que no coincideixin amb les de la generació més jove de la família. Ni és cert que “qualsevol temps passat va ser millor”, ni tampoc que tot allò actual és absolutament extraordinari o infal·lible.

Nans pujats a coll de gegants

Ser avi o àvia és una oportunitat única perquè sorgeixin moltes vivències positives. Es poden aprendre noves formes de conviure entre les tres generacions que han sorgit dins de la pròpia família. Es pot aprofitar l’ocasió que donen els néts d’estar en contacte amb altres formes de viure, altres coneixements, altres punts de vista que enriqueixen els grans si estan oberts als canvis i a les noves formes de vida. Per això és tan important que, mentre que ens ho permeti el tràfec de la vida actual, s’organitzen reunions familiars amb qualsevol excusa per a estar junts i gaudir del plaer de veure’s, escoltar-se i sentir-se mútuament. El millor homenatge que es pot fer als avis és oferir-los el plaer d’asseure’s a una taula amb els seus fills i els seus néts. En aquest escenari es plasmen els resultats d’històries personals moltes vegades plenes d’esforços i dificultats. És realment satisfactori poder oferir als avis la possibilitat que comproven que la seva vida ha merescut la pena.

Actituds que han de cultivar els avis i les àvies
  • Conservar la pròpia independència, si és possible. Al marge de la seva edat, l’àvia i l’avi tenen dret i necessitat de gaudir del seu propi espai vital, de disposar de temps per a les seves aficions i amistats o per a projectar, si els ve de gust, noves relacions afectives. No tenen per què accedir a convertir-se en àvia o avi “cangur” de forma permanent.
  • Respectar les pautes educatives que els seus fills proposen als néts, encara que no s’hi estigui totalment d’acord.
  • No desautoritzar els pares davant dels néts, encara que en privat puguin expressar les seves discrepàncies. Les opinions dels avis sempre són una referència útil per als pares, però seran aquests els qui finalment decidiran com educar els fills.
  • Ser avi és l’oportunitat per a establir amb els néts una relació privilegiada que tal vegada no es va poder tenir amb els fills. És l’ocasió per a viure lúdicament amb ells, gratificant-los, però sense passar-se’n, i consultant-los a ells mateixos si els seus pares estarien d’acord en permetre’ls-ho. S’han de posar límits perquè els néts no es converteixin en tirans.
  • Aprofitar qualsevol moment per a transmetre vivències i records. No s’ha de tenir por de ser pesats. Les persones grans tenen com a patrimoni el passat i “les batalles de l’avi” encara que es repeteixin una vegada i una altra -perquè les persones grans no solen portar el compte del nombre de vegades que diuen les coses- són el record que quedarà impregnat en les ments dels néts. Sobretot quedarà l’afecte, la il·lusió i la nostàlgia amb què es van transmetre les memòries.
  • Els avis poden completar l’educació que porten a terme els pares, però mai no podran suplir-la. Aquest és un risc que avui en dia es corre, atès que les circumstàncies actuals obliguen en molts casos que els avis o les àvies siguin els qui tinguin cura durant moltes hores dels néts.