Una particularitat molt normal
Gràcies al progrés científic i cultural, els qui utilitzen la mà esquerra com la principal han deixat de ser considerats subjectes d’una discapacitat. Això, que podria semblar una obvietat, no ho ha sigut tant fins als anys 70, quan la comunitat científica va definir el fet de ser esquerrà com una característica més de la persona i va deixar de ser considerat com un defecte que calia corregir. Però encara avui aquesta àmplia minoria està obligada a viure en un món dissenyat per a dretans, en què les baranes per a pujar escales pensen en la mà dreta com a suport principal, el parament de la casa està clarament destinat als dretans i els instruments musicals releguen la mà esquerra com la de comparsa.
Els investigadors no es posen d’acord a l’hora de determinar el motiu pel qual una persona és esquerrana o dretana. N’hi ha alguns que afirmen que si els dos progenitors o un d’ells són esquerrans, les possibilitats d’heretar-ne la tendència augmenten, mentre que uns altres sostenen que és simplement una carambola de la naturalesa. En el que sí que hi ha conformitat és en el fet que les causes són neurològiques, és a dir, que ser dretà o esquerrà està determinat pel cervell, i que un pare o una mare esquerrana tindrà més consciència i li resultarà més fàcil descobrir i col.laborar en el desenvolupament d’un fill esquerrà. Però no és fins a una certa edat en què l’autonomia de l’infant és definida i comença a escriure, al voltant dels 5, 6 o 7 anys, quan es pot confirmar definitivament. Abans d’arribar a aquest moment, convé ser pacient i respectuós si el xiquet o xiqueta tendeix a agafar els coberts, a lligar-se els cordons o a pujar-se la cremallera amb la mà esquerra. Caldrà ajudar-lo a fer-ho bé, com s’ajuda un dretà, però respectant aquesta habilitat natural, vigilant que aconseguisca la destresa suficient perquè no tinga un retard en l’aprenentatge i sense imposar-li mai el maneig amb l’altra mà, perquè cal tractar d’evitar convertir-lo en un dretà obligat. Està demostrat que utilitzar preferentment el costat esquerre no implica retard en cap de les facetes del desenvolupament i que, al contrari, sí que pot fer-ho l’obligació d’utilitzar la part dreta.
En el cervell hi ha dos hemisferis: el dret, que dirigeix els moviments del costat esquerre del cos, i l’esquerre, que regeix els moviments del costat dret. El cervell controla el cos d’una manera creuada i gairebé sempre la part esquerra és la dominant, per la qual cosa la majoria d’ordres estan destinades a la dreta del cos. Però els esquerrans en són l’excepció, ja que en ells succeeix el contrari: hi domina l’hemisferi dret i, en conseqüència, dirigeix el costat esquerre i és a aquest costat a qui mana les ordres. Enfortides per aquestes raons neurològiques, algunes investigacions determinen que l’hemisferi esquerre és el responsable del llenguatge, i a partir d’aquí diverses teories afirmen que s’hi troben altres funcions com l’escriptura, l’expressió oral, la lògica i el pensament abstracte. A l’hemisferi dret li quedaria relegat el control de l’expressió emocional, el llenguatge mímic, la sensibilitat musical i l’artística. Aquesta diferència va portar a determinar que les funcions que regia l’hemisferi esquerre eren més importants, per la qual cosa va passar a ser denominat com el dominant. Les teories actuals dubten que el paper exercit per l’hemisferi dret, que queden relacionades amb la creativitat i l’enginy, siguen secundàries.
Quan s’aborda el tema d’esquerrans i dretans es treu a la llum un terme encunyat per a poder determinar el predomini d’un hemisferi o un d’altre: la lateraritat. Aquesta és pura quan un hemisferi domina el mateix costat en la mà, el peu i l’ull, mentre que es parla de lateralització creuada quan algú és dretà de mà i esquerrà d’ull, o a l’inrevés. Alguns estudis asseguren que en l’home primitiu la lateraritat era equidistant i funcionava de forma indistinta amb una mà o una altra, però que finalment va decidir utilitzar la llança amb la dreta perquè així protegia el cor, la part més vulnerable, en una lluita. Fins i tot s’afirma que en néixer, la majoria de les persones són ambidextres, però la tendència cap al funcionament dretà o esquerrà es manifesta en un període molt curt. Als dos mesos es pot intuir la lateralitat d’un bebè, és a dir, com reparteix les responsabilitats cap a la mà dreta o l’esquerra, encara que les dades no són concloents, perquè de nou cal recordar que ser esquerrà estava considerat com una tara, per la qual cosa hi ha molt pocs estudis al respecte.
- Les culleretes amb què alimentem un bebè, lleugerament torçades per a facilitar la “batalla” de guanyar la boca de l’infant, resulten totalment inútils si qui li dóna el menjar és esquerrà.
- Els obridors, per tal que els puga fer servir un esquerrà, requereixen una gran habilitat.
- Les paletes de peix són coberts absurds en mans d’un esquerrà, igual que una cullera salsera.
- Els pals de golf i les canyes de pescar han de tenir un altre disseny de l’habitual per als esquerrans.
- Les maquinetes de fer punta i les tisores de dretans mai no podran ser usades hàbilment per un esquerrà. I a l’inrevés.
Cada vegada són més nombroses les botigues especialitzades en útils dissenyats per a esquerrans. Resulta curiós revisar-ne la llista, perquè evidencia un ‘món al revés’. Material escolar: es poden trobar regles amb els centímetres al revés, maquinetes de fer punta amb l’espiral invertida, quaderns amb el llom tou ¬-el dur dificulta l’escriptura a l’esquerrà-, bolígrafs amb un topall inferior per a evitar que els dits s’acosten a les puntes i que escriguen sense necessitat de pressionar perquè isca la tinta.
Eines: hi ha navalles, tisores de podar, falçs, paletes d’obrer, guants per a cosir veles, metres de costura i fins i tot neteja-peüngles de cavall que, quan les mirem, semblen l’eina tradicional però reflectida en un espill.
Accessoris esportius: pals de golf, bumerangs, guants de beisbol i baralles de pòquer són cada vegada més demandats per esquerrans, que exigeixen que la lateralitat siga respectada. Tisores: sens dubte, mereixen un capítol a banda, perquè va ser el primer instrument domèstic que va ser adaptat a esquerrans. Des de les primeres, que daten de mitjan del segle XX i el prototip de les quals ha inspirat totes les altres, s’han especialitzat, i així hi ha tisores escolars, de cuina, de modista, d’infermeria, de perruqueria, de costura i de manicura.