Una oportunitat per llegir el cel

Una oportunitat per llegir el cel

/imgs/20030701/img.miscelanea.01.jpg
L’astronomia és una disciplina científica a l’abast de qualsevol curiós amb paciència, intuïció i ganes de descobrir el cel. Aprendre a distingir les estrelles, reconèixer els planetes i seguir les efemèrides resulta relativament senzill, i precisament l’estiu és una estació privilegiada per a començar. Si bé les nits són més curtes, les condicions meteorològiques allunyen els núvols i la humitat, i els dies de vacances permeten robar hores al son amb els ulls fixos en l’univers. Tot el que podem observar és allà dalt, però cal saber on i quan es pot veure, perquè el cel és un llenç que depèn de la perspectiva de qui el mira.

El primer: un planisferi celeste

Per a poder llegir i interpretar una carta estel·lar no fan falta coneixements astrofísics ni un equip complex. Per menys de 5 euros hi ha en el mercat esferes molt completes que assenyalen la imatge del firmament en cada hora de totes la nits de l’any. Aquest planisferi està dissenyat en funció de la latitud, és a dir, dels graus a què es troba l’observador (Espanya està a 41 graus), i es guia per hores solars (1 hora menys a l’hivern i dos a l’estiu). Seguint el seu dictat, es podrà comprovar com a simple vista es distingeixen molts dels astres que hi apareixen. Aprendre els noms i les figures és el pas següent. L’interès serà la clau per a anar obtenint a poc a poc la capacitat de veure dalt i d’alfabetitzar-se amb les representacions i les nomenclatures. Es tracta d’adquirir una habilitat semblant a la lectura d’una partitura. Els que ho aconsegueixen asseguren que produeix un gran plaer i una estranya sensació de pertinença al cosmos.

Millor uns prismàtics que un telescopi

Galileu Galilei va necessitar tan sols d’un joc d’espills que oferia una visió augmentada un 10 per a descobrir la naturalesa estel·lar de la Via Làctia, les taques solars, el relleu de la Lluna, les fases de Venus, els 4 satèl·lits majors de Júpiter i l’anell de Saturn. Des de llavors l’astronomia ha aconseguit un desenvolupament extraordinari, l’home ha arribat a la Lluna i la tecnologia espacial és puntera en la investigació humana. No obstant això, uns prismàtics de 7×50 (7 lents d’augment, i 50 mil·límetres de diàmetre) són suficients per a iniciar-se en l’observació. Un telescopi ofereix major llunyania de visió, però el diàmetre que abraça la seva lent és una reduïda part del cel, mentre que l’angle de l’esfera celeste que abracen els prismàtics és més gran. A més, amb ells l’aficionat farà una inversió menor -per 150 euros es poden adquirir uns bons prismàtics- i deixarà la complexitat d’un telescopi per a quan l’afició es consolidi.

Unir punts

L’objectiu de l’observador amateur és localitzar les constel·lacions unint mentalment els punts formats pels grups d’estrelles visualment pròxims entre si. La seva posició no varia apreciablement i permet que sempre que es miri una constel·lació es vegi igual, amb la qual cosa ens familiaritzem ràpidament amb les seves formes. El major desavantatge per a disfrutar del cel en els nostres dies és, sens dubte, la contaminació lumínica, que obliga a allunyar-se del nucli urbà per a buscar un cel on puguem distingir les estrelles més brillants que diferencien les principals constel·lacions. Per a orientar-nos en un cel tan gran hem de guiar-nos per les figures més significatives i imaginar les línies i formes geomètriques que les uneixen. Al principi costarà descobrir algunes constel·lacions que només veurem per moments, però l’experiència ens portarà a guiar-nos en el paisatge nocturn.

Algunes pistes

• L’Óssa Major: la constel·lació més famosa en l’hemisferi nord. Fàcil d’identificar per la seva forma de carro. Serveix de guia cap a altres constel·lacions.
• L’Estrela Polar: en l’hemisferi nord sempre està al nord i no canvia de posició.
• Casiopea o la W: es troba en línia amb la Polar i al costat oposat de l’Óssa Major.
• Vega de Lira: la nit de l’onze al dotze d’agost, cap a mitjanit, se situa en el zènit (punt que tenim just sobre els nostres caps) l’estrela Vega, de la constel·lació de Lira, la més brillant que podem veure a l’estiu.
• El triangle d’estiu: Vega, Deneb i Altair representen els tres vèrtexs d’un triangle anomenat el triangle d’estiu, per ser tres estrelles prou destacables i característiques de l’època estival.
• Arturo de Boyero: estrella fàcil de trobar prenent com a referència la cua de l’Óssa Major. És la gegant vermella més pròxima a nosaltres, es troba a tan sols trenta-cinc anys llum i es distingeix de seguida per la seva brillantor.