Meteorologia a les destinacions turístiques

Quin temps trobaré a les vacances?

En algunes regions africanes serà hivern, l'Índia està en ple monsó, el Vietnam assegura pluges i el Carib, massa calor
1 Juny de 2005
Img miscelanea

Quin temps trobaré a les vacances?

/imgs/20050601/miscelanea01.jpg
El temps que acompanyarà les vacances és un element determinant en l’elecció de la destinació. Convé conèixer les característiques estacionals en què es troba el país o la regió que es desitja visitar per a esquivar experiències decebedores o poc afortunades. És aconsellable no tan sols perquè s’evita que les condicions climàtiques adverses facen disminuir el valor terapèutic del descans i de l’oci, sinó també perquè responen a una necessitat pràctica. Un safari a Tanzània en època de sequera fa que les possibilitats de contemplar els cinc grans (l’elefant, el lleó, el rinoceront, l’hipopòtam i el búfal) siguen molt remotes perquè se n’hauran anat de vacances a Kenya. Per això, abans de somniar l’aventura, fer la reserva i vacunar-se, si cal, no serà sobrer informar-se sobre l’estació del lloc on es viatja. Pluges, ciclons, sequeres, tornados i la resta de fenòmens atmosfèrics ens poden esperar en unes latituds diferents al nostre estiu.

Les diferències d’Àfrica

En els mapes que respecten les mesures reals dels continents i la proporció, es descobreix que Àfrica és molt més gran i més allargada que la imatge que s’ha transmès de forma tradicional. D’això es dedueix que el clima no és, ni de bon tros, uniforme. Sí que és cert que la majoria dels dies seran assolellats, ja que la major part dels països es troben entre els paral.lels 20º N i 20º S, és a dir, entre el tròpic de Càncer i el tròpic de Capricorn. Això motiva que a les zones més pròximes a l’Equador regne un clima sempre càlid i molt humit, mentre que a les dues zones tropicals, el 80% del territori, s’hi observen dues estacions, una d’humida i una altra de seca.

A Kenya i Tanzània, destinacions per excel.lència del fotògraf i del naturista, els mesos de gener i febrer són els més propicis perquè el clima és càlid i sec. Entre el juny i el setembre, mesos de vacances estivals per al món occidental, el temps es manté estable perquè les pluges arriben al març i es retiren al maig per a tornar a l’octubre. Una altra alternativa per als qui desitgen viure l’experiència d’un safari es troba a Namíbia i Botswana, cada dia més de moda entre altres raons perquè l’època de temperatures més benignes coincideix amb l’estiu al nostre país. De totes formes, es desaconsella anar-hi al setembre, un mes que guanya adeptes per a viatjar, perquè les pluges fan intransitables les carreteres dels parcs naturals. Al nord-oest africà, però, la realitat és inversa. El Senegal, el país més concorregut, és perfecte per a ser visitat a l’hivern, malgrat el vent saharià harmattan, o a la primavera. A l’estiu, la calor, a pesar de les costes, és dura. I el mateix ocorre si mirem cap a l’est: a Egipte. La calor estival pot arribar a ser insuportable i l’hivern no tan càlid com creiem. La visió de les piràmides sense risc de lipotímia només es garanteix de març a abril.

Àsia, molt més que monsons

/imgs/20050601/viento.jpg
El viatge a l’Orient llunyà suposa endinsar-se en una realitat molt diferent de la que un occidental està acostumat a viure. La major part del continent es troba sota el paral.lel 40º N, el mateix que parteix per la meitat la península Ibèrica, i arriba fins a l’Equador. Així i tot, aquestes terres banyades per dos oceans són l’exemple que la latitud condiciona però no determina el clima. Encara que els mesos freds de l’Índia coincideixen amb els nostres, l’època de més calor es dóna de març a juny, i en els nostres mesos d’estiu tenen lloc les pluges i els monsons. Això ho ha de tenir molt present el viatger, perquè no es tracta de ruixats tropicals, sinó de jornades de tempestats prolongades. Si el turista es decanta pel Vietnam haurà de definir a quina zona del país vol anar: si el seu objectiu és el sud, el millor és deixar-ho per a l’hivern, perquè l’estiu, sobretot de juny a agost, és l’estació pluvial; al contrari, si vol conèixer el nord, el millor és fer-ho a l’estiu perquè de novembre a abril fa molt de fred. També a Indonèsia, un altre punt d’interès turístic, coincideix la bonança del seu clima amb l’estiu europeu i, a més, l’orografia de les illes permet que, per exemple, Bali a penes es veja afectada pels monsons. En la memòria de tots està el tsunami que va devastar les costes de Tailàndia, Malàisia i Sri Lanka el passat desembre. Les notícies repetien que els països es trobaven en la temporada alta turística, i de fet així era. En aquesta zona se succeeixen tres estacions a l’any: una de monsònica de maig a novembre, una de seca de novembre a febrer, amb temperatures més suaus, a la qual segueix una altra més calorosa fins al maig. Si es visita Bangkok a l’abril, cal estar disposat a suar molt.

El Carib

Encara que el temps de les terres banyades pel mar turquesa s’associa sempre a bonança, tot i que es pensa que les pluges no hi són tan fortes, ni la calor tan humida i que el fred no existeix, la realitat és molt diferent. A Cuba, un hivern dur registra temperatures de 4 graus a l’interior i 12 en zones com Guantánamo, però generalment la temperatura es manté constant, excepte les puntes de calor de l’estiu. Si es viatja a les costes caribenyes a la recerca de platja i sol convé evitar els primers mesos de tardor, sobretot l’octubre, perquè és època d’huracans i es corre el risc de gaudir massa de l’habitació de l’hotel.

Els fenòmens i els seus mesos:

El vent harmattan: Vent alisi continental, sec i polsegós, provinent del desert del Sàhara que afecta els països occidentals d’Àfrica entre desembre i febrer.

El monsó de l’Índia: Monsó és un vocable àrab que significa ‘estació’. Al final de maig, el corrent d’aire de les capes altes de l’atmosfera procedent de l’oest i que regula la temperatura a les planures del Ganges durant l’hivern es desploma de forma brusca. Inicia així un viatge cap al sud i després cap a Bengala per a tornar-hi tot seguit. D’aquesta forma, provoca en primer lloc pluges a l’est de l’Himàlaia, després a l’oest i acaba per propagar-se cap a tot el país. Aquest és el monsó principal, el d’estiu o del sud-oest.

El pancaroba d’Indonèsia: Època entre monsons entre abril i octubre.

Els tifons del Vietnam: L’estació de pluges comença al juny-juliol i dura fins a l’octubre-novembre, acompanyada de vegades de tifons demolidors. Els pitjors mesos són setembre i octubre, perquè és quan més plou.

L’època de pluges a l’Àfrica oriental: Encara que semble estrany, hi ha moltes contradiccions en la documentació sobre quan plou a Kenya i quan ho fa en la veïna Tanzània, amb què, a més, comparteix la reserva Massai Mara. La veritat és que no comparteixen clima. A Kenya les pluges apareixen al novembre i desapareixen al març amb molta calor; i a Tanzània s’avancen al maig i escampen al setembre.

Temps d’huracans al Carib: Els ciclons tropicals estan classificats en depressions, tempestes i huracans, en funció de la velocitat dels vents i de les precipitacions. La mitjana històrica de la temporada d’huracans que comença a l’agost i acaba a l’octubre és de 9 tempestes amb nom, de les quals sis aconsegueixen la força d’un huracà.

La classificació de Strahler

Una d’aquestes classificacions, la batejada pel científic Arthur Strahler, comptabilitza fins a 14 zones en funció no només del clima, sinó també de les manifestacions que té al llarg dels anys, la qual cosa permet calcular mitjanes. És el cas del clima equatorial, en una latitud de 10º N i 10º S, on plou gairebé tots els dies de l’any i la calor és constant, entorn dels 27 graus. En aquesta franja es troba la conca de l’Amazones i del Congo i les terres que uneixen Sumatra fins a Nova Guinea.

El clima monsònic, propi de l’est dels continents per sota dels 25º de latitud i pròxim al litoral, es dóna a Florida, el golf de Mèxic, l’istme americà, el Carib i Madagascar. La seua expressió al sud dóna lloc al clima xinès d’Uruguai, Taiwan, el Japó i el sud de la Xina.

L’Índia, Indoxina, la ‘panxa’ de l’Àfrica i d’Austràlia gaudeixen d’un clima denominat tropical sec i humit, amb dues estacions marcades: la seca, que arriba quan el sol està sota l’horitzó al migdia, i la humida, quan hi està més alt.

El clima desèrtic ocupa regions on les masses d’aire són estables i seques, on tenen lloc canvis molt bruscos durant el dia i la nit, però no importa en quin mes s’està. El Sàhara, Aràbia i el desert australià són les zones més significatives.

Hi ha un altre clima desèrtic, que no és més que l’expressió del tropical sec portat a extrems en determinades àrees com els deserts del sud nord-americà i la Pampa i la Patagònia argentina.

El Mediterrani té el clima particular d’estacions diferenciades, on els registres depenen més de l’orografia que de la latitud. A més de les costes banyades pel mar que li dóna nom, el gaudeixen Califòrnia, la costa xilena i Ciutat del Cap.

En les mateixes latituds, però banyades per l’oceà Atlàntic, es troba el clima continental d’Europa i d’Amèrica del Nord, que té la versió humida al Canadà i a l’Europa central. Els boscos boreals, aquelles regions que s’alimenten de les masses d’aire polar, donen nom al clima boreal d’Euràsia, Sibèria, Alaska i Grenlàndia, un clima fred però que no arriba a ser el polar dels casquets de l’Àrtic i l’Antàrtic.

Els tipus de clima

Les nombroses classificacions i mesuraments del clima permeten conèixer amb precisió el temps que fa en qualsevol lloc del món i en qualsevol època de l’any. Aquesta pot ser una informació molt útil per al viatger, que no s’hauria de conformar amb generalitats que poden portar a conclusions errònies. Per exemple, es pot pensar que al Vietnam el clima és uniforme a tot el país, però a l’estiu no és el mateix anar-hi al sud que al nord, igual que no té res a veure el juliol de Sevilla amb el de Santiago de Compostel.la. A més de la latitud, l’altitud, els corrents marins, els centres d’acció de les pressions, i fins i totes les biocenosis, és a dir, el conjunt d’organismes vius de l’ecosistema, determinen també el temps que rebrà el visitant en un lloc.