Les paraules poden discriminar

Les paraules poden discriminar

/imgs/20050201/miscelanea.01.jpg
El terme ‘sexisme’, tal com recull el Diccionari, designa la ‘discriminació de persones d’un sexe per considerar-lo inferior a l’altre’. El femení és el que de manera sistemàtica ha sofert aquest tracte en tots els àmbits de la vida, i el lingüístic no n’és una excepció. La seua adaptació a la realitat social, més igualitària entre els homes i les dones, no se circumscriu a la nostra llengua. La gran majoria dels idiomes han hagut de crear o adaptar nous termes i definicions per a poder corregir accepcions superades, com per exemple, la d’alcaldessa com a dona de l’alcalde, i dotar el discurs d’eines amb les quals poder construir missatges no esbiaixats, com és el cas del terme alumnat per a englobar els alumnes i les alumnes. Ara bé, tot i el caràcter social i internacional d’aquest esforç d’adaptació, a ningú no se li escapa que aquest exercici ha sigut, i és, objecte de crítiques i fins i tot de burles, i els qui el defensen han de carregar-se d’arguments per demostrar la seua necessitat. N’hi hauria prou de fer una ullada als diccionaris d’ús per comprovar com darrere d’algunes accepcions admeses com a vàlides s’amaga una concepció del món molt desequilibrada. Per exemple, segons el diccionari de la Real Academia Española, és més orfe qui perd el pare, ja que orfe és “aquell que ha perdut el pare i la mare, o un dels dos, especialment el pare”.

Qüestió de forma

El sexisme lingüístic es materialitza quan el llenguatge resulta discriminatori a causa de la seua forma. Per això, convé parar una atenció especial a la utilització de maneres, estructures i expressions que, tot i tenir una càrrega sexista latent, o fins i tot patent, passen desapercebudes o no generen cap reflexió per la quotidianitat i naturalitat del seu ús.

La substitució del subjecte masculí pel femení i la comprovació de com sona la frase després del canvi és una bona forma de detectar una forma discriminatòria. Posem un exemple: són convidats a un acte “els directius, que poden acudir acompanyats de les seues dones”. Com és obvi, si hi ha dones en llocs de direcció s’entén que podran anar acompanyades “dels seus homes”. Grinyola? Per descomptat. No costa res, per tant, aclarir que els qui hi són convidats es poden fer acompanyar “dels seus cònjuges”. Així, la forma s’haurà vigilat sense més esforç.

Aquest cas evidencia una discussió centrada en el gènere gramatical, ja que en la nostra llengua el gènere masculí té un doble valor, com a específic (referit al sexe masculí) i com a genèric (referit als dos sexes), mentre que el femení no posseeix aquest caràcter i només pot ser usat de forma restrictiva. Ara bé, i això és el que tracta d’esmenar el llenguatge no sexista, l’ús del masculí genèric en determinats missatges produeix ambigüitats i confusions que poden donar lloc a la discriminació i a l’ocultació de la dona. Observem un exemple: “Els homes d’aquesta empresa són bons professionals”. Si hi ha dones en la plantilla, no es troben reflectides, o si més no, queden ocultes. No costa res dir que “aquesta empresa compta amb grans professionals”. Es demostra aquí que la causa del sexisme lingüístic no es troba en la pròpia llengua, sinó en l’ús que se’n fa. Per tant, el seu fi és senzillament una qüestió de voluntat per a interioritzar l’evidència que si les dones ocupen espais que abans no ocupaven, i si realitzen funcions que abans no realitzaven, hauran d’anomenar-se, i això suposa canvis en el llenguatge que ni els prejudicis, la inèrcia o el pes de les regles gramaticals interioritzades han d’obstaculitzar o impedir.

Més enllà del “xiquets i xiquetes”

Un assumpte recurrent a l’hora de posar en pràctica el llenguatge no sexista és la discutida accepció d’home, més encara en el seu plural, homes, per a definir l’ésser humà. Home aglutina el mascle i la femella com a sinònim d’espècie humana, per tant l’ideal seria trobar una fórmula (com el varón castellà) per conferir una singularitat més acusada al terme home com a indicador de l’espècie.

Aquesta aspiració pot semblar quimèrica, però no ho és evitar l’abús del masculí genèric, una cosa relativament senzilla gràcies als múltiples recursos de la nostra llengua: col.lectius (professorat, en comptes de professors), perífrasis (la persona interessada, en comptes de l’interessat), construccions metonímiques (la gent gran, en substitució dels avis), desplegaments (els alumnes i les alumnes), barres (Sr./Sra.), omissió de determinants o ús de determinants sense marca de gènere (cada contribuent en comptes dels contribuents), utilització de formes personals genèriques o formes no personals dels verbs (“cal prestar més atenció” per “cal que l’usuari preste més atenció”). Totes aquestes solucions no són possibles en tots els contextos. Es tracta d’optar per la més adequada, és a dir, aquella que, sense atemptar contra la gramàtica, no margine la dona en el discurs.