Les noves meravelles del món
Gratacels que superen els 500 metres, ponts que es prolonguen per més de 2 quilòmetres suspesos en l’aire, que uneixen illes amb continents o semblen volar sobre les muntanyes; vies de tren sota el mar… La ciència, la tecnologia i la inspiració permeten a l’ésser humà crear obres d’enginyeria civil que converteixen en possible allò increïble.
Aquesta meravella de l’enginyeria es va inaugurar el 15 d’agost de 1914. Des de llavors l’han transitat prop d’un milió de vaixells. Fa 80 quilòmetres de llarg, la distància que separa l’Atlàntic del Pacífic en un dels llocs més estrets del muntanyós istme que uneix el nord i el sud d’Amèrica. Hi treballen 9.000 persones que el fan funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any i ofereixen servei de trànsit a naus de totes les nacions.
Es tracta d’un canal de rescloses, és a dir, de compartiments amb portes d’entrada i sortida que funcionen com a ascensors, però el que empeny per a pujar i baixar és l’aigua. Els tres jocs de rescloses repartits pel recorregut -al principi, a la meitat i al final- tenen doble via. Cada una d’aquestes fa 33 metres d’ample, 305 metres de llarg i tenen una mitjana de 26 metres de profunditat. Aquestes mesures determinen que els vaixells es definisquen com Panamax o post Panamax, és a dir, transitables o no pel Canal, per al qual cosa no poden tenir una eslora superior a 295 metres, un calat més gran de 12 metres i una mànega de 32 metres. Els vaixells més grans que el creuen no superen les 60 mil tones.
El recorregut del Canal requereix de 8 a 10 hores de mitjana, i el peatge està determinat d’acord al volum de càrrega i les mesures i el tipus de vaixell. La quantitat mitjana voreja els 50.000 dòlars per a un vaixell de càrrega, però una nau de turistes pot arribar a pagar 150.000 dòlars pel mateix trajecte. A la seua disposició es posa un equip de remolcadors que assisteixen els vaixells durant la seua travessia.
Les rescloses funcionen com a ascensors. Es tracta de col.locar el vaixell que ve de l’Atlàntic a 26 metres sobre el nivell del mar, és a dir, a l’altura del Llac Gatún, situat en la meitat del recorregut de l’istme i que representa el punt més alt. Des d’allà, descendirà de nou fins al nivell del mar, aquesta vegada del Pacífic. L’aigua per a fer pujar i baixar les naus en cada joc de rescloses s’obté per la gravetat del llac, que alimenta un sistema de clavegueres que s’estén per sota de les cambres de les rescloses des dels murs laterals i el mur central. Per cada vaixell que transita el Canal s’usen uns 197 milions de litres d’aigua dolça, que, complerta la seua comesa, són abocats a l’oceà.
Inaugurat el 2005, el pont francès creua la vall del riu Tarn. Es van necessitar només 3 anys per a executar-lo, però per a fer-ho va caldre un equip de 500 persones. Discorre a 245 metres del terra, pesa 400.000 tones, resisteix vents de 210 quilòmetres per hora i ha costat gairebé 300 milions d’euros. Aquest pont prolonga en 2.460 metres l’autopista A-75 per descongestionar el trànsit i acurtar en més de 100 quilòmetres la ruta que connecta París amb el Mediterrani. Fins a set països europeus, entre els quals Espanya, han participat en la seua construcció, mentre que el disseny ha sigut obra de l’arquitecte britànic Sir Norman Foster. L’obra supera en 16 metres l’alçada de la cèlebre Torre Eiffel, i han sigut necessàries més de 350.000 tones de formigó i 40.000 tones més d’acer.
El seu nom oficial és Sandouping, però aquesta colossal obra civil és coneguda com la presa de les Tres Gorges. L’embassament ha donat lloc al tercer llac artificial del món, per al qual ha sigut necessari inundar tres valls que sumaven 630 quilòmetres quadrats (un terç de la superfície de Guipúscoa), en el curs del riu Iang-tsé a la Xina. L’obra estarà acabada l’any 2009, però ja han estat desallotjades 1.900.000 persones que vivien en algunes de les 19 ciutats i 326 pobles coberts avui en dia per 39.000 milions de metres cúbics d’aigua (la capacitat total dels embassaments espanyols és de 53.000 milions de metres cúbics). La presa comptarà en el futur amb 26 turbines de 700.000 quilovats cada una, que generaran en conjunt uns 84.000 milions de quilovats/hora a l’any -tot Espanya té una producció d’energia hidroelèctrica al voltant dels 242.000 milions de quilovats/hora a l’any-. La presa té com a finalitat, a més, controlar les inundacions i millorar la navegació fluvial.
La boira ja no aïlla la Gran Bretanya de la resta d’Europa. El 6 de maig de 1994, la reina Isabel II d’Anglaterra i el president francès, François Mitterrand, van inaugurar l’Eurotúnel. El sistema de túnels que travessa el Canal de la Mànega està constituït per tres túnels de 50 quilòmetres de longitud cada un, dels quals 38 quilòmetres discorren sota el mar a una profunditat mitjana de 40 metres; dels 12 quilòmetres restants, tres s’endinsen sota terra al costat francès i nou al costat anglès. Els dos túnels exteriors estan destinats al servei ferroviari, són de sentit únic i estan separats entre si per 22 metres; entre aquests, a nou metres de cada un dels túnels ferroviaris, es troba el túnel de servei destinat a tasques de manteniment i de seguretat que, alhora, està unit als túnels ferroviaris per ramals de comunicació cada 375 metres. L’explotació del túnel permet el pas de 30 trens i llançadores per hora en hora punta i en cada direcció.
Un gratacels de 509 metres i 101 pisos L’edifici Taipei 101 (Taiwan), construït l’any 2004, és, fins avui, l’edifici més alt del món. S’alça 509 metres des del terra i té 101 pisos d’alçada. Els seus ascensors, un total de 34, assoleixen els 60 quilòmetres per hora i poden transportar una persona des de la planta baixa fins al pis 90 en només 37 segons. La torre està dissenyada per a aguantar tremolors de terra de fins a set graus en l’escala de Richter i els forts vents que habitualment assoten Taiwan. En hora punta pot acollir fins a 30.000 persones.
A cinquanta metres per sota el nivell on transcorre la vida, es construeix dia i nit des de fa dotze anys el nou clavegueram de Tòquio. El projecte s’anomena G-CANS i el seu objectiu final és evitar les inundacions a la ciutat durant l’estació de pluges, un problema periòdic i molt costós. Quan estiga acabat, una xarxa de túnels gegantins portaran al riu Edogawa dues-centes tones d’aigua per segon gràcies a la potència de 14.000 turbines. L’excavació és un exemple extrem de tecnologia d’avantguarda, fins al punt que les fotografies que s’han difós fins al moment semblen més una imatge d’un joc virtual. La seua enginyeria representa l’avantguarda en les estructures i els materials, i a més, l’aplicació de noves tecnologies de comunicació en permeten el control instantani. L’obra és estèticament una meravella, fins al punt que quan s’inaugure podrà ser visitada pels turistes.