El gust per conèixer les paraules
Un estudi recent dut a terme entre alumnes de Batxillerat va assenyalar que l’ús de diccionaris estava lluny de ser una pràctica habitual per a conèixer el significat de paraules, resoldre les raons etimològiques de termes o assegurar la correcció ortogràfica i gramatical. Va destacar també que hi havia una confusió generalitzada entre els continguts que ofereixen un diccionari i una enciclopèdia, i un desconeixement més gran dels diferents tipus de diccionaris que proliferen en les bibliografies. No obstant això, i paradoxalment, els diccionaris rebien una alta qualificació com a instruments útils i com a fonts de saber, alhora que despertaven curiositat i interès. L’alta estima dels diccionaris ha crescut amb les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, perquè les versions digitals dels diccionaris resulten molt útils, més encara perquè les millors compilacions ofereixen sovint versió online, encara que el diccionari manté el seu sentit com a volum de paper. El desemborsament per a aconseguir un bon diccionari és alt, però convé matisar: es tracta d’una inversió per a un llarg període de temps, de continguts que no caduquen i d’una eina d’utilitat, sens dubte, múltiple.
Encara que el món anglosaxó, sobretot el britànic, és el més prolífic a agrupar la parla i ordenar-la segons diferents criteris, l’espanyol disposa de desenes de llibres que recullen i expliquen de forma ordenada paraules sota diferents criteris. Tantes possibilitats poden arribar a aclaparar a qui desitja, sense tenir aspiracions filòlogues, tenir un bon diccionari.
El diccionari bàsic és el denominat diccionari d’ús. És a dir, el que recopila les paraules de la llengua i els seus significats, o segons la definició de l’escriptor Millás, el que és conseqüència lògica de la relació del món (lingüístic) amb la realitat.
De forma gairebé unànime, es recomana el Diccionario del uso del español de María Moliner. Aquesta lexicògrafa saragossana va començar el 1952 la seua redacció, que va culminar l’any 1966. Són dos volums, el primer de 1.446 pàgines i el segon de 1.585, considerats una joia de les lletres espanyoles. La segona edició, obra pòstuma de l’autora, va sortir a la llum el 1998. L’any 2000 se’n va editar una versió abreujada.
El 1996 es va publicar un diccionari que ha tingut una gran acceptació. Es tracta de Clave. Diccionario de uso del español actual, realitzat sota la direcció de Concepción Maldonado. Aborda també les normes d’ús de l’espanyol, l’ortografia, la conjugació de verbs regulars i irregulars, diversos aspectes morfològics i sintàctics i un ampli repertori de figures retòriques. Inclou més de 300.000 definicions i un manual d’estil per a resoldre dubtes del llenguatge. Des que el 1912 Miguel de Toro y Gisbert va acabar el Pequeño Larousse ilustrado, i el 1964 Ramón García Pelayo en va revisar el volum, aquest diccionari, que no enciclopèdia, ofereix un més que correcte manual de la llengua espanyola, que és atent a les veus científiques, i tècniques, i sobretot, inclou nombrosos americanismes.
Un diccionari que es va esperar com si fos una novel.la va ser el Diccionario del español de Manuel Seco publicat el 1999. Es tracta de dos volums que tenen en compte la parla de la llengua espanyola a Espanya. S’acompanya de nombroses cites, encara que en l’edició abreujada de 2000 se suspenen, i dóna cabuda a neologismes i regionalismes, així com a paraules omeses pel DRAE, per oblit, i fins i tot termes estesos que són considerats incorrectes o impropis, però sempre que hagen passat al llenguatge escrit.
Tots els diccionaris s’han d’adequar a les necessitats de l’usuari, i sens dubte, els estudiants de Primària i del primer cicle de Secundària són un grup que mereixen una atenció especial. No obstant això, segons el criteri majoritari d’especialistes en la llengua, els diccionaris escolars són una assignatura pendent, perquè molts presenten errors grossos, són arcaics i fins i tot, més d’un, inconstitucionals si s’atén a algunes definicions racistes, sexistes i classistes. El nombre d’entrades no supera en molts casos les 20.000 paraules i les definicions resulten algunes vegades ridícules, i no aconsegueixen la paraula i mitja per definició. A més, no tenen exemples i hi ha desajustos entre text i les il.lustracions. És per això molt difícil oferir una relació que valga la pena, i s’entén l’escàs interès que desperten entre els seus destinataris, que encara que no tenen l’edat suficient, sí que tenen sentit. Tan sols resulten d’utilitat si es té en compte la manejabilitat que tenen, perquè els bons diccionaris no són manuals que puguen ser còmodament transportats -pel seu enorme volum-, però ben bé poden ser consultats a casa.
Mereixen un esment especial els diccionaris elaborats per la Real Academia Española de la Lengua, una institució fundada el 1713 amb el propòsit de “fixar les veus i els vocables de la llengua castellana en la seua major propietat, elegància i puresa”. Del Diccionario de la Lengua Española de la RAE s’han succeït 22 edicions, i en l’actualitat s’està elaborant la vint-i-tresena. L’elaboren, en un procés complex , el Ple dels acadèmics, òrgan encarregat de prendre les decisions que afecten la modificació del Diccionari, en coordinació amb les vint-i-una acadèmies associades. Es dirigeix, fonamentalment, a parlants que tenen per llengua materna l’espanyol, els qui troben en aquesta llengua recursos suficients per a desxifrar els missatges que els arriben. En tractar-se d’un diccionari general de llengua, no pot registrar tot el lèxic de l’espanyol, sinó que, per força, s’ha d’acontentar a acollir una selecció del codi verbal. En total, en l’última edició, la de 2001, es van registrar més de 87.000 veus i en aquesta revisió va haver-hi una revolució de xifres: s’hi van afegir 11.425 articles; se’n van suprimir 6.008, se’n van esmenar 55.442, s’hi van sumar 24.819 accepcions i se’n van suprimir 17.337. També la RAE va publicar, el 1999, l’última revisió del diccionari d’ortografia, el 1994 la del diccionari de gramàtica i el 1996 el diccionari de refranys. La RAE va acabar el 1996 un Diccionari escolar derivat de l’edició del general del 1992.
Després d’haver afegit a la biblioteca particular un bon diccionari d’ús, la curiositat que desperta l’instrument tan preciós com és la llengua es pot veure recompensada amb diferents tipus d’obres.
Diccionaris etimològics: els que faciliten informació sobre l’origen de les paraules d’una determinada llengua. Dos bons exemples són el Diccionario de las Autoridades de la RAE, i el Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico (1991) de José A. Pascual i Joan Coromines.
De sinònims i antònims: en aquests diccionaris es relacionen paraules de significat semblant i oposat, per a facilitar-ne l’elecció a l’hora de redactar textos. El de Julio Casares, Diccionario ideológico de la lengua española, és tot un clàssic. El títol Diccionario razonado de sinónimos y antónimos, obra de Zainqui, s’ha convertit en un referent per als estrangers que aprenen espanyol.
Especialitzats: aquests diccionaris estan dedicats a paraules o termes que pertanyen a un camp determinat com, per exemple, informàtica, medicina, ciència o abreviatures, i proporcionen una breu informació sobre el significat d’aquests termes o paraules.