El cultiu sota els mantells de plàstic
Els hivernacles són, avui, molt més que plàstics que cobreixen zones hortofructícoles. La seua millora ha sigut tan gran que ha evolucionat fins a la seua denominació. El que en una petita escala es coneixia com a hivernacles, passa a denominar-se Agricultura en Ambient Controlat (CEA) quan l’agricultura es converteix en una indústria que ocupa milers d’hectàrees. En zones com Almeria ha arribat a aconseguir unes cotes de sofisticació tan elevades, que es regula el clima interior fins a extrems en què se selecciona el grau d’humitat segons les dades transmeses per fibra òptica des de sensors a un sistema computeritzat. A aquest procediment s’han sumat mètodes hidropònics, és a dir, s’ha substituït la terra per algun tipus de substrat, com ara grava, sorres, pedra tosca, serradures, argiles expansives o carbons, als quals s’afegeix una solució nutritiva que conté tots els elements essencials necessaris per al creixement i el desenvolupament normal de les plantes. Precisament Almeria, l’horta d’Europa, concentra la major producció hortofructícola del món. La collita anual s’acosta als tres milions i mig de tones pertanyents a 30 espècies diferents.
No tots els recintes són iguals, i més encara en el cas d’Almeria, on les produccions es caracteritzen per un marcat caràcter familiar. Tot i això, en aquesta província andalusa es troben les plantacions més modernes del món, que de vegades avantatgen fins i tots les israelianes i les holandeses, pioneres en aquest tipus de cultius. Sota els plàstics rígids i hermèticament tancats es plasmen els avanços tecnològics, com els que forcen el cicle natural de les plantes, partint de llavors híbrides resistents als patògens més comuns i que produeixen hortalisses de ràpid creixement i llarga vida, a fi que arriben immaculades al seu punt de partida cap a la distribució. Aquesta ciència suposa el manteniment de la planta en les condicions idònies per a produir les 24 hores del dia durant els 365 dies de l’any. El salt tecnològic ha significat un avanç quant a la qualitat, ja que ha possibilitat el control de plagues, la disminució en el consum de fitosanitaris i l’aprofitament al màxim de l’aigua de reg.
El que en definitiva procura l’agricultura sota plàstics és un abastiment d’aliments més gran, menys costós i més segur. La possibilitat d’oferir meló al gener és poc més que una anècdota, atractiva per a alguns mercats, però al cap i a la fi una millora no substancial. Allò rellevant és modernitzar el sector primari, una de les indústries més grans del món, en la qual és més elevat el nombre de gent involucrada d’una o una altra manera. Tenint en compte que alguns hivernacles estan comandats per estacions meteorològiques, es pot dir que aquesta modernització s’ha aconseguit. En aquests hivernacles, els sistemes computeritzats de control climàtic mantenen en tot moment les condicions òptimes de llum, temperatura i humitat relativa, claus per a obtenir la major productivitat d’un cultiu. L’estació meteorològica, formada per sensors exteriors, està connectada a l’estació de clima per mitjà de fibra òptica per a assegurar la fidelitat de les dades obtingudes, depenent del fet que, a més dels sensors interiors de temperatura i humitat relativa, es controla el clima de l’hivernacle. L’estació de clima és el cervell de la instal·lació. Aquest equip processa les dades rebudes dels sensors i, en conseqüència, dóna les ordes precises als equips de la ventilació zenital i lateral, la calefacció, el sistema de recirculació de l’aire i el d’humidificació. A més, el programa inclou alarmes per altes o baixes temperatures; per fallades en el cablejament o en els sensors i els canvis necessaris que cal fer en virtut de l’hora en què es fa de dia i de nit, conseqüència de la latitud i la longitud geogràfica en què es troba l’hivernacle.
El ponent més al sud de la península Ibèrica ha mudat de color els últims 20 anys. De ser un desert marró ha passat a tenyir-se de blanc PVC. Aquesta metamorfosi es pot apreciar en les imatges aèries que es poden mirar en Internet, encara que no cal recórrer a les fotografies de la NASA. Des de qualsevol muntanya pròxima a les esplanades s’aprecien els polígons en què se succeeixen les ‘fàbriques agràries’ i s’observa la forma que ha adquirit l’antic escenari de les pel·lícules de ‘spagueti western’. En contra del que puga semblar, les crítiques de les associacions ecologistes no han sigut fins ara molt intenses. De fet, reconeixen com a positiva la transformació socioeconòmica de la zona. Ara bé, a causa de l’enorme proliferació d’aquests sistemes de cultiu, des de fa un temps s’han multiplicat les peticions des de diverses organitzacions perquè es fiscalitze i es limite el creixement incontrolat d’hivernacles. Les hectàrees lliures comencen a escassejar i s’està procedint al desmunt, és a dir, a l’ocupació de turons amb ecosistemes sovint únics. A aquest toc d’atenció se suma l’obligació de desenvolupar procediments de gestió de residus, sobretot de la combustió dels plàstics rebutjats.