Bonsais

Conrear un arbre molt especial

Entre art mil·lenari i artesania viva, el cultiu dels bonsais guanya adeptes cada dia. Espanya és un dels països europeus amb major nombre d'aficionats a aquests arbres minúsculs
1 Octubre de 2000
Img miscelanea listado 169

Conrear un arbre molt especial

/imgs/20001001/miscelanea01.jpg
Un dels motius d’aquesta acceptació és l’excel·lent clima del nostre país, que es tradueix en unes condicions immillorables per al creixement dels arbres. Tanmateix, el desconeixement d’algunes normes bàsiques de cultiu continua sent habitual, almenys entre les persones alienes a aquest art. Al contrari de les creences més esteses, la majoria dels bonsais són espècies d’exterior i, malgrat el seu aspecte fràgil, resulten tan resistents com els seus germans grans, els arbres convencionals, sempre que se’ls brindin unes cures mínimes. El seu preu varia molt: es pot adquirir un bonsai que ofereixi garanties a partir de les 5.000 pessetes, encara que no és estrany que assoleixin les 600.000 o 800.000 pessetes, i fins i tot que sobrepassin el milió de pessetes quan es tracta de varietats poc habituals i de certa edat. Però el missatge fonamental, curiositats a part, és que els bonsais no són mers elements decoratius, sinó éssers vius que depenen del seu amo per sobreviure.

Cultura oriental mil·lenària

Les referències més antigues sobre bonsais apareixen a la Xina, reflectides en unes pintures de la dinastia Tang (anys 618-906). Pel que sembla van ser els monjos budistes xinesos qui en els segles X i XI van introduir el bonsai al Japó quan es van traslladar allà per donar a conèixer la seva filosofia, el budisme Zen, i els japonesos van estendre segles després a occident el cultiu d’aquests arbres diminuts. Per aquest motiu a occident ha arrelat la idea que els bonsais tenen origen nipó. Durant segles, la propietat d’aquests arbres petits va estar restringida a persones nobles i d’alt llinatge i fa només unes dècades el seu cultiu es va estendre entre la resta dels ciutadans. L’arribada a Europa de la cultura d’arbres en miniatura no s’ha datat, encara que es creu que els grecs en l’època hel·lènica ja plantaven en testos els primers arbusts minúsculs, tot i que no es tractava de bonsais, sinó d’espècies medicinals que utilitzaven per assortir les apotecaries sense necessitat de desplaçar-se a altres latituds ni esperar determinades estacions.

A l’aire lliure, com la resta dels arbres

Tot i que dominar les tècniques d’aquest art japonès resulta extremadament difícil, iniciar-se en el seu cultiu és qüestió d’interès, adaptació de determinats hàbits i, sobretot, de recordar que un arbre, malgrat que no crida, pateix i necessita cures. El primer que cal considerar és que entre aquests arbres lil·liputencs no existeix cap espècie d’interior, un error comú, conseqüència de veure’ls exposats a l’interior dels comerços. Els bonsais són arbres i, com tots els de la seva espècie, grans o petits, viuen a l’aire lliure. Han de passar fred a l’hivern i calor a l’estiu; a la primavera floreixen i a la tardor perden les fulles. Encara que en aquestes latituds es poden trobar famílies tropicals que en trobar-se fora del seu hàbitat natural han de passar l’hivern dins dels habitatges o protegits d’un clima que els és aliè, és recomanable començar l’afició amb espècies autòctones.

Escollir l’espècie més apropiada

/imgs/20001001/miscelanea02.jpg
No cal disposar d’un espai ampli per conrear-los, n’hi ha prou amb el petit racó d’un balcó o fins i tot la lleixa d’una finestra. Hem d’escollir l’espècie que més s’adapti al nostre ambient i per això convé fixar-se en la flora de l’entorn propi, en els arbres dels parcs o boscos propers. Així, en una regió seca, de clima calorós, on el vent bufa amb freqüència i només es disposa d’espai a ple sol, un pi pot ser l’arbre més adequat. Per a climes humits i freds i balcons que només tenen el sol del matí, un faig serà la millor elecció.

La fitxa del bonsai

Convé que quan adquirim l’arbre exigim que se’ns lliuri la fitxa de l’exemplar junt amb el test. Cal que s’hi indiqui el nom botànic i el comú, l’edat de l’arbre, que en general és de 3 a 5 anys, l’explicació sobre si es tracta d’una espècie tropical o autòctona i el perfil que ha de dibuixar la copa perquè la pugui mantenir. A partir de llavors, el propietari serà responsable d’un ésser viu, per la qual cosa haurà d’atendre les seves necessitats d’aigua, adobs, canvi de terra i poda.

Cures dels bonsais

No es pot fixar un llistat de cures genèriques, ja que depenent de l’espècie de què es tracti necessitarà unes atencions o unes altres. Això no obstant, alguns consells són aplicables a tots els bonsais. Per exemple, a l’estiu el sol escalfa els testos, per la qual cosa és útil protegir la terra amb una capa de molsa perquè la temperatura de les arrels no pugi massa. A l’hivern a les zones molt fredes s’enterren els testos o es cobreixen amb palla perquè la terra del bonsai no es geli. A més, tal com es faria amb una mascota, convé anar a un especialista si observem algun problema. De tota manera, s’ha de recordar que es tracta d’arbres com els altres, més petits però no més fràgils.

  • Aigua: S’ha de regar el bonsai quan ho necessiti, empolvorant l’aigua de dalt a baix, com si es tractés de pluja, assegurant-nos que l’arrel rep aigua. Si ha fet molta calor, es pot submergir, però això no s’ha de convertir en una pràctica habitual.
  • Adob: Adobar la terra significa aportar al bonsai el seu suport de vida, per la qual cosa s’ha d’estudiar la composició del substrat i escollir-lo depenent de l’espècie i el moment del seu desenvolupament. La terra ha de sostenir l’arbre, tant en sentit físic com nutritiu, i permetre de drenar l’aigua de reg fàcilment. De la mateixa manera, s’ha de mantenir humida, sense excés d’aigua, retenir els nutrients que s’aporten a l’arbre en forma d’adobs i ser capaç de controlar-ne el grau d’acidesa o alcalinitat PH. Encara que cada aficionat arriba a compondre les seves barreges, al substrat sempre hi ha d’haver argila, torba i sorra. Per això, hem de ser curosos amb la terra amb la qual el replantem. Si no conté aquests tres components, l’arbre pot morir en poques setmanes.
  • Poda: L’objectiu és mantenir la forma de la copa. Cadascú ho farà com li agradi, però cal tenir present que s’ha de permetre passar la llum fins a l’arrel.

Atenció amb l’aigua i les estacions

Com qualsevol ésser viu, un bonsai no sobreviu sense aigua. La freqüència del reg depèn de molts factors, especialment de l’espècie, l’estat de creixement de la planta i el clima. A l’hivern els bonsais que viuen a l’aire lliure (a Espanya, tots aquells que no siguin espècies tropicals) necessiten poca aigua, a part de la que reben en forma de pluja. Els arbres d’interior (espècies tropicals) requereixen cert control, ja que la humitat del terra s’evapora malgrat que el bonsai no creixi gens o gairebé gens. La primavera és una època perillosa. Comencen a créixer les fulles i els tanys, i les necessitats d’aigua del bonsai augmenten. També és el moment per exposar de nou a l’aire lliure les espècies que han hagut de romandre a l’interior durant l’hivern. Els bonsais s’han de regar quan han consumit la major part (no la totalitat) de l’aigua que allotgen al recipient.

Amb l’arribada de l’estiu el temps serà més càlid, potser amb brisa i un sol fort. En aquestes condicions, els bonsais requereixen un reg abundant una vegada al dia, preferiblement d’hora al matí o en finalitzar la tarda i, en casos excepcionals, en totes dues ocasions. A la tardor els arbres inicien els canvis químics que produeixen la caiguda de les fulles i l’estat de latència. La necessitat d’aigua disminueix i s’ha de tenir cura de no regar-los en excés, ja que amb les temperatures més baixes, especialment a la nit, es corre el risc que es podreixin les arrels.

Musgos i plantes decoratives

Per decorar les terres que alimenten el bonsai es poden utilitzar diverses espècies vegetals que embelliran la terra del test sense eclipsar la bellesa de l’arbre.

Podem recollir la molsa nosaltres mateixos a la muntanya. Després, s’asseca al sol (procés pel qual s’endureix), s’esbocina en trossos i es guarda en bosses. Així, estarà disponible per col·locar-la a sobre de la terra del test quan es consideri oportú. També hem de mantenir la molsa humida i sotmetre-la a unes normes perquè no espatlli la vista del bonsai: no s’ha d’enfilar per l’arbre, hem de netejar el tronc amb un raspall cada hivern, no ha d’ocupar tot el test ni sortir per les vores, no ha de tapar les arrels i cal arrencar-lo si creix massa.

Les plantes també poden compartir espai amb el bonsai. Al bosc en trobarem algunes de silvestres molt adequades. Per col·locar-les, cal escollir un lloc on no tapin cap detall del bonsai o fins i tot podem trasplantar-les a un petit test per situar-lo al costat del bonsai. També s’han d’obeir unes normes, com el fet de col·locar-les en una part del tronc sense arrels o en una cicatriu gran que vulguem dissimular i plantar-les a uns centímetres del bonsai perquè no l’amaguin.