Més que una moda
Sembla només una moda inofensiva que convida a tenir una imatge transgressora. Malgrat això, el pírcing implica una agressió física que no està exempta de riscos, una perforació que es practica en la pell de diferents parts del cos per col·locar-hi una arracada o unes anelletes.
No totes les persones poden fer-se un pírcing. El grup dels qui ho tenen vetat està compost per:
- Afectats d’hemofília i els qui reben tractaments anticoagulants, per l’alt risc d’hemorràgia.
- Persones que desenvolupen amb facilitat al·lèrgies als metalls.
- Els qui sofreixen malalties de la pell, com ara psoriasi, o que cicatritzen amb queloides (lesions hipertròfiques i antiestètiques).
- Persones amb pròtesis del cor, ja que la manipulació de la pell pot produir-los una infecció i una endocarditis (inflamació de la membrana que recobreix totes les cavitats del cor, a causa d’una infecció).
- D’altra banda, les dones que volen ser mares en el futur no haurien de posar-se un pírcing al melic, ja que pot provocar problemes a la zona perforada amb la distensió abdominal que es produeix durant l’embaràs. Tampoc les que desitgin alletar el nadó se l’han de posar als mugrons, perquè pot resultar dolorós per a la mare, un risc per al nadó i causar una alteració hormonal dels nivells de l’hormona prolactina que regula la lactància, entre altres efectes indesitjables.
Una vegada col·locats, els pírcings poden derivar en complicacions, en general, poc després de posar-los i, de forma anecdòtica, a llarg termini. Aquest seria el cas de les persones que al cap d’un temps desenvolupen una intolerància als metalls del pírcing. A curt termini, el risc és inherent al pírcing, ja que no s’ha d’oblidar que es fa una petita cirurgia o agressió que crea una ferida i que sempre pot provocar infecció, hemorràgia, mala cicatrització, inflamació, envermelliment de la zona i, després, al·lèrgies o dermatitis per contacte amb els metalls utilitzats, com el níquel. A més, si la punxada per a perforar s’efectua sense les condicions higienicosanitàries degudes, hi ha risc de contagi pel virus de l’hepatitis C (VHC) o el virus de la immunodeficiència humana (VIH). A aquesta llista de complicacions generals, cal afegir-ne altres de més específiques segons la seva localització.
- Al nas. Té més risc d’infectar-se per estar en contacte amb la part interna nasal i la mucosa.
- A l’orella. Perforar el cartílag auricular, una zona poc irrigada, augmenta el risc d’infecció amb relació a la perforació del pavelló auricular, localització habitual de les arracades.
- A les celles. És recomanable col.locar-lo a la part més externa, en comptes de fer-ho a la més interna, ja que és molt pròxima al conducte del lacrimal, una zona molt elàstica procliu a inflamar-se molt.
- Al melic. La cicatrització és molt lenta, pot trigar fins a vuit setmanes i, per tant, la ferida també està més temps exposada a les infeccions.
- Als genitals. Tant femenins com masculins, també pot haver-hi infeccions. A més, la col.locació d’un pírcing al penis pot provocar problemes en la uretra, com estenosi o estretor que dificulti la sortida de l’orina, cosa que eleva també el risc d’infeccions.
Mereix un esment a banda una altra localització típica dels pírcings: la boca (llavis) i la cavitat oral (la llengua). Quan aquests no estan ben subjectes, hi ha la possibilitat que es desprenguin i empassar-se’ls. Però, més enllà d’aquest accident, comporten un gran nombre de perills, analitzats de manera detallada el 2008 per l’investigador José Andrés Sobrino, llavors vinculat a la Clínica Odontològica de la Universidad Rey Juan Carlos (URJC).
Segons aquest estudi, la llista de greuges per a la salut bucodental és àmplia, ja que el 72% dels subjectes que es va entrevistar per a aquest treball van afirmar que havien patit alguna complicació després d’haver-se posat un pírcing. Entre aquestes les més comunes van ser la inflamació (en el 35% dels casos), el dolor (18%) i alteracions de la parla i la masticació (15%). Altres alteracions menys freqüents van ser les del gust o disgèusia (5%), l’augment de la salivació o sialorrea, la sensació de formigueig i infeccions (sumades, un 2%) i les al.lèrgies (1%).
A les parts dures de la boca (les dents), els pírcings poden provocar lesions, com ara fissures, abrasions i alteracions de la pigmentació; i, als teixits tous, poden produir queloides o úlceres, entre d’altres. Però, sens dubte, les lesions que els odontòlegs sempre consideren més devastadores són les periodontals i, en el cas dels pírcings, més del 48% de les persones que en porten diuen que n’han patides.
FONT: Josep Lluís Ballvé, metge de família de l’EAP Florida Nord, de l’Hospitalet (Barcelona) i soci de la CAMFIC (Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària)
Posar-se’l en establiments que reuneixin les condicions higièniques i sanitàries adequades, amb material estèril i d’un sol ús, i amb professionals autoritzats. Informar-se de les complicacions i els riscos futurs. Mantenir la zona neta i higiènica rentant-la amb aigua i sabó. Dutxar-se diàriament i, fins i tot, dues vegades al dia els primers dies, però sense banyar-se o submergir-se. Aplicar un desinfectant si la ferida ho requereix, com ara iode o alcohol. Deixar la ferida a l’aire lliure tret que corri el risc d’embrutar-se. Si cal tapar la ferida, utilitzar una gasa estèril i una tireta. Consultar el metge de capçalera en cas de patir una inflamació, vermellor o al.lèrgia a la zona del pírcing. Visitar un altre professional sanitari quan s’observin danys provocats pel pírcing en una localització concreta, com el dentista, en el cas de la boca o de la llengua.