Visitar espais naturals pot tenir un cost
L’entrada amb cotxe al castanyar madrileny d’El Tiemblo, situat sobre el vessant septentrional de la Sierra de Gredos, costa 6 euros més altres 2 per persona. També són bastant conegudes certes zones de bolets on cal abonar una taxa per a poder-los collir, com ara la d’Asparrena, a la província d’Àlaba.
Són només alguns exemples dels espais naturals que imposen una taxa econòmica. A continuació, diversos experts en conservació del territori i espais naturals protegits expliquen per què es dóna aquesta situació cada vegada amb més freqüència i per a què serveixen els diners recaptats.
Poden cobrar-nos per visitar un espai natural? Alberto Navarro, responsable de polítiques de conservació i agrària del Fòrum de Xarxes i Entitats de custòdia del Territori, assenyala que sí que és possible. De fet, hi ha diversos casos al llarg de la geografia espanyola “i cada vegada se n’hi estendran més”. Ara bé, segons aquest expert, aquest cobrament “no el poden fer en qualsevol lloc, i no és per l’accés, sinó per l’ús dels serveis que s’hi presten i les infraestructures associades a certs espais naturals”.
Miquel Rafa, director de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya-La Pedrera, explica que els camins públics i els espais de domini públic maritimoterrestre o fluvial haurien de ser sempre d’accés lliure i gratuït per als vianants. Una altra cosa és que, de forma addicional, puguem gaudir d’uns serveis, que tenen el seu cost i que ens poden facilitar l’accés o la visita: un aparcament controlat i vigilat, un centre d’interpretació, banys, etc., pels quals sí que es pot demanar una contraprestació econòmica adequada.
Jesús Casas és director general de Desenvolupament Rural i Agroalimentació de la Conselleria de Desenvolupament Rural i Recursos Naturals del Principat d’Astúries i va ser també director-conservador dels parcs nacionals de Doñana, Tablas de Daimiel i Picos de Europa. Al seu parer, “en un terreny de titularitat pública no seria legalment possible ni socialment acceptable, però en terrenys privats és necessari entendre que, més enllà d’un règim jurídic de protecció, hi ha un propietari”.
Miquel Rafa recorda que la majoria del territori al nostre país és de titularitat privada, fins i tot els espais naturals protegits. Per exemple, a Catalunya, un 80% dels espais naturals es troben en terrenys privats. És important reconèixer el paper dels propietaris en la conservació d’aquests espais, ja que molts problemes s’originen quan pensem que la muntanya és de tots, però que han de pagar uns altres. Ara bé, en el cas dels terrenys privats, Casas no ho considera adequat si es tracta d’un mecanisme merament recaptatori: “No crec en la Naturalesa com a negoci per se”.
Els experts consultats apunten la falta de mitjans econòmics per a les mesures de conservació com la causa principal que explica aquest cobrament. Segons Navarro, “les necessitats econòmiques per a la gestió i conservació dels espais naturals són superiors als pressupostos destinats ja abans de la crisi, i ara més”. Per exemple, per a la Xarxa Natura 2000, segons dades del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient (MAPAMA), caldrien diversos centenars de milions addicionals per a la seva gestió. Així i tot, els beneficis en termes econòmics són set vegades superiors al seu cost de gestió i manteniment, segons el mateix Ministeri.
Miquel Rafa reconeix que aquest tipus de cobraments no només es fan a Espanya, sinó també a la resta d’Europa i a Amèrica: “Cal trobar fórmules noves per a garantir-ne la conservació i el manteniment”. Una d’elles és que els visitants en cobreixin una part, com a aportació individual i com a usuaris, igual que en altres àmbits de la nostra vida. També cal fer compte que els espais naturals són només una tasca dels governs. I això no implica necessàriament privatitzar-los: hi ha fórmules molt interessants de cogestió amb ONG, grups de voluntaris, esportistes, etc.
Tots els especialistes consultats coincideixen que els responsables dels espais naturals on es cobra una taxa haurien d’explicar als visitants de forma adequada per a què s’utilitzen aquests diners. Miquel Rafa posa com a exemple el Congost de Mont-rebei, un espai natural entre Osca i Lleida gestionat i adquirit per la seva Fundació, que va començar a recaptar fa quatre anys per l’aparcament de vehicles. Segons Navarro, els diners que es cobren van íntegrament per al manteniment de l’espai i així s’explica de diverses maneres als visitants. “Aquesta és la clau, que es destini a l’espai i el seu manteniment i que s’expliqui als ciutadans”, conclou.
Jesús Casas, per la seva banda, considera que tota recaptació, i més si és per part de gestors públics, està destinada a la finalitat a la qual es predica. Si no és així, seria èticament reprotxable i legalment molt discutible. En aquest cas, igual que en qualsevol altra qüestió similar, els ciutadans poden reclamar a les institucions competents per qualsevol irregularitat que poguessin observar.