Valuosa aigua subterrània
L’aigua és un dels recursos naturals més preats del planeta. Més de mil milions de persones no disposen d’aigua potable, la qual cosa provoca que cada any moren uns tres milions i mig de persones, en la major part infants, a causa de malalties relacionades amb la falta o el mal estat de l’aigua. Per això, la distribució equitativa i l’explotació sostenible d’aquest recurs es presenta com un dels reptes principals del segle XXI. En la consecució d’aquesta meta, els aqüífers poden tenir un paper rellevant.
Els aqüífers són formacions geològiques subterrànies. Es componen d’una o més capes de roca o d’altres estrats porosos i permeables que permeten el fluix i l’extracció de l’aigua del subsòl, per la qual cosa suposen una font valuosíssima d’aquest element líquid. En el cas de l’abastiment urbà, uns dotze milions d’espanyols utilitzen aigua subterrània. Barcelona, Jaén, Alacant i València són les províncies que més en consumeixen i, per municipis, destaquen Castelló, que cobreix al 100 % el subministrament a partir d’aigües subterrànies, i Almeria, que ho fa al 80 %. Els arxipèlags canari i balear també depenen en gran mesura de les aigües subterrànies, encara que cada vegada menys a causa del dessalatge d’aigua de mar.
Per la seua banda, Madrid disposa d’un dels aqüífers més significatius en el suport a l’abastiment urbà d’una gran ciutat, ja que en alguns moments ha arribat a dependre’n fins en un 30 %. Així i tot, la quantitat d’aigua subterrània que s’utilitza per a abastiment urbà és notablement inferior a la d’altres països del nostre entorn, que prefereixen aquest tipus d’aigües perquè es troben menys exposades a la contaminació que les aigües superficials i perquè el tractament químic i bacteriològic pel qual han de passar per a la potabilització és menys costós.
Els aqüífers d’Espanya ofereixen en general aigua de bona qualitat per a tots els usos. Les aigües de millor qualitat provenen de les formacions carbonatades, que predominen en la conca nord i en unitats de capçalera i de l’àrea septentrional del Duero, així com a les vores de la serra de Guadarrama, al Tajo. Igualment, es troben presents en la conca alta del Guadiana, en algunes unitats del Guadalquivir i del sud i en les unitats interiors del Xúquer, de l’Ebre i de les conques internes de Catalunya.
Tot i això, la contaminació, ja existent en algunes zones, es va estenent lentament i irreversible a causa de diversos motius: l’ús incorrecte dels compostos químics agrícoles en els conreus intensius, l’abocament de residus urbans i industrials i la gestió inadequada o inexistent en els aqüífers costaners, que acaben sent contaminats amb l’aigua salada del mar, i queden inservibles per al consum humà. Aquest problema és especialment greu en la mesura que, una vegada que s’ha contaminat l’aqüífer, la recuperació és de gran complexitat tècnica i suposa un cost elevat.
A més de la contaminació, la sobreexplotació és un altre dels problemes principals que pateixen els aqüífers. La sobreexplotació és el resultat de l’augment excessiu de l’extracció de l’aigua, cada vegada més sol.licitada per a usos agrícoles, urbans i industrials, fet que produeix descensos continuats del nivell d’aigua a l’aqüífer i un deteriorament de la qualitat. Si es continua amb aquesta pràctica per molt de temps, l’aqüífer és difícil de recuperar, i això ha portat que alguns fins i tot s’assequen totalment. Perquè no es produïsca una sobreexplotació, el bombament mitjà anual d’aigua ha de ser inferior a la recàrrega mitjana anual, fet que permet, a més, que no s’esgote mai.
Segons recull el “Llibre Blanc de l’Aigua a Espanya”, més d’un 20 % dels aqüífers del sud-est, del litoral Mediterrani i de la Manxa s’estan utilitzant d’una manera no sostenible. Per la seua banda, des de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME) s’assegura que al nostre país no hi ha gaires aqüífers realment sobreexplotats, encara que sí que n’hi ha bastants a l’est i al sud, especialment a les províncies de Múrcia, Alacant i Almeria, en les quals es fa una explotació relativament intensiva.
Enfront d’aquestes amenaces, l’aprofitament sostenible dels recursos, l’estalvi o la contenció del creixement de l’explotació de l’aigua apareixen com a possibles solucions. D’altra banda, la recàrrega artificial, que consisteix a construir sondejos o grans basses mitjançant les quals s’introdueix aigua a l’aqüífer procedent d’un riu o embassament pròxim amb recursos extra, constitueix una forma plausible de salvar els aqüífers. Amb aquest sistema, s’aconsegueix recuperar els nivells d’aigua i es contribueix, a més, a un aprofitament millor.
En definitiva, la desaparició, o si més no, la disminució de la qualitat i quantitat de l’aigua continguda en els aqüífers resulta especialment preocupant en un país en què més de les tres quartes parts de l’aigua consumida s’utilitza per al regadiu, i l’agricultura més rendible es dóna precisament a l’Espanya seca.
Si bé hi ha fórmules per a preservar la qualitat i quantitat de l’aigua dels aqüífers, les característiques peculiars fan que resulte un treball prou delicat, encara que necessari. En primer lloc, el ritme de renovació de l’aigua subterrània, que depèn de les precipitacions i la quantitat d’aigua arrossegada pels rius, és molt lent. Així mateix, els problemes es perceben amb prou de retard per la lenta dinàmica de les aigües que circulen pel subsòl, per la qual cosa els efectes de les mesures que es poden adoptar per a resoldre’ls també són molt lents. A més, la varietat de situacions és enorme i les dades de què es disposa són insuficients.
Per tot això, la conservació de les aigües subterrànies s’ha de regir pel principi de prevenció, i evitar que se’n produïsca la contaminació i la sobreexplotació, establint els mitjans i les normatives que limiten l’abocament incontrolat i la instal.lació d’activitats perilloses sense les mesures de seguretat adequades. En aquest sentit, la protecció de les aigües subterrànies constitueix un objectiu bàsic de la Unió Europea. Mitjançant una directiva es declara com a finalitat primordial mantenir i millorar el medi aquàtic de la Comunitat, i encara que es refereix fonamentalment a les aigües de superfície, es té en compte també que l’estat de les aigües subterrànies repercuteix en els ecosistemes aquàtics i terrestres que té associats i, des d’aquesta perspectiva s’exigeix que estiga en bon estat. D’altra banda, és objectiu de la directiva aconseguir la sostenibilitat dels usos d’aigua en la Unió, per la qual cosa també es preveu una protecció de les aigües subterrànies per al subministrament d’aigua destinada al consum humà.
L’aprofitament de les aigües subterrànies presents als aqüífers es fa a Espanya des de fa milers d’anys. Les primeres evidències en aquest sentit provenen de l’edat de bronze, en concret de les galeries de Gata i El Argar i l’aqüeducte de Los Millares, a Almeria. Així mateix, els romans van deixar nombrosos testimonis d’obres d’enginyeria hidràulica, però tot i això van ser els àrabs els qui van introduir a Espanya l’aprofitament de l’aigua del subsòl a major escala.
En l’actualitat, segons dades de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya, al nostre país hi ha, excloses les illes Canàries, que constitueixen un gran aqüífer volcànic, un poc més de mil aqüífers, que ocupen gairebé la meitat de la superfície del país i proporcionen entre vint i trenta mil milions de metres cúbics anuals d’aigua, encara que la reserva és moltíssim més alta. Amb aquesta quantitat d’aigua subterrània s’atenen el 30 % dels abastiments urbans i industrials i el 27 % de la superfície de reg, encara que la distribució és bastant desigual, segons es desprèn del “Llibre Blanc de l’Aigua a Espanya”.