Un desastre natural agreujat per l’activitat humana que no ha de comportar necessàriament escassetat d’aigua
Prevenir és cosa de tots
Espanya viu una de les sequeres més intenses dels últims 125 anys, tot i que no es tracta d’un fet puntual: el Llibre Blanc de l’Aigua recorda que més de la meitat dels anys del període 1880-2000 van ser secs o molt secs. Amb tot, els seus ciutadans no són els únics que la pateixen, ja que és un fenomen natural que tard o d’hora afecta tots els països.
L’arribada d’una sequera provoca que ploga menys del normal, i quan no es pot fer front a l’escassetat d’aigua que comporta es converteix en un dels desastres naturals amb un major impacte mediambiental, econòmic i social. Es tracta d’un fenomen impredictible, encara que les dades de sequeres anteriors ajuden a calcular la possibilitat que es repetisca de nou, fet que pot servir per a establir polítiques de previsió.
Ara bé, una situació de sequera no ha de comportar necessàriament escassetat d’aigua si es desenvolupen plans adequats d’explotació i subministrament a mitjà i llarg termini, i si els ciutadans assumeixen un consum responsable d’acord amb les característiques climàtiques de la regió.
D’altra banda, el concepte de sequera se sol confondre amb el d’aridesa, un tret climàtic permanent pel qual la pluviositat és escassa com a norma general. Per exemple, el sud-est peninsular espanyol és un territori amb trets d’aridesa, encara que no de manera especialment intensa.
L’increment de la desertització, dels incendis forestals o de la degradació general del sòl i el paisatge són alguns dels impactes mediambientals més grans d’una sequera extensa. Així mateix, les espècies de plantes i animals, l’hàbitat silvestre i la qualitat de l’aire, l’aigua i el sòl disminueixen, mentre que diverses malalties i plagues d’insectes augmenten.
Els fenòmens meteorològics també es ressenten, en forma d’altes o baixes temperatures o vents huracanats. A més, sol ser normal que un període de temps sec done pas a un altre amb pluges torrencials, que causaran pitjors catàstrofes en un medi ambient degradat per la sequera.
L’ésser humà està agreujant l’impacte de la sequera a causa de determinades pràctiques agrícoles o industrials, com són l’erosió del sòl, la desforestació o l’emissió de gasos contaminants.
Alhora, les activitats humanes també es veuen pertorbades per aquest fenomen. Els preus dels aliments, l’energia i altres productes s’incrementen, a mesura que els subministraments es redueixen. La navegabilitat dels rius queda limitada, la qual cosa afecta els costos del transport. La producció d’energia hidroelèctrica disminueix, fet que accentua l’efecte hivernacle, ja que les centrals tèrmiques han d’elevar la seua producció per pal·liar aquest descens.
La sequera també provoca diversos desastres de tipus social a escala mundial, com ara inseguretat alimentària, fam, desnutrició o epidèmies. La disponibilitat d’aigua per habitant és cada vegada menor, de manera que es considera que els pròxims vint anys es convertirà en un element estratègic de supervivència. Els ciutadans afectats acaben emigrant a la recerca d’aliments i aigua, tant entre països com des de les zones rurals cap a les urbanes del mateix país. L’ONU denuncia que la sequera és una de les principals causes de pobresa al món i que espenta 135.000.000 de persones a emigrar dels seus països.
Tot i això, la sequera no té per què associar-se inevitablement a la fam, i prova d’això és que sequeres de característiques semblants a Europa tenen conseqüències menors. En la majoria dels països europeus les sequeres tenen lloc periòdicament, i són més freqüents al sud, centre i est.
La informació i la conscienciació mediambiental formen part de les mesures per a combatre les seues conseqüències. En aquest sentit, els ciutadans han d’assimilar valors i actituds que promoguen la cura de l’aigua com una forma de millorar la qualitat de vida, participant de forma individual i col·lectiva en iniciatives que milloren el medi ambient en general i superen situacions com les de la sequera. De la seua banda, les autoritats són les responsables de desenvolupar plans nacionals que afronten adequadament els problemes més crítics de la sequera.
En tot cas, els mètodes preventius constitueixen la millor manera de minimitzar els seus efectes. L’anàlisi de les sequeres passades o la modernització de les infraestructures i les reserves hídriques, reduint en la mesura que es puga la pèrdua d’aigua i creant noves fonts de subministrament, són algunes d’aquestes mesures bàsiques.
En el cas de l’agricultura, un dels sectors més castigats per la sequera, l’ús apropiat de la terra i de les tècniques agrícoles, o la selecció de varietats de plantes resistents a les sequeres, són fonamentals.
El desenvolupament de noves tecnologies que ajuden a millorar l’obtenció i la utilització d’aigua també té un paper important. Per exemple, el Ministeri de Medi Ambient ha anunciat la construcció de diverses plantes dessalinitzadores d’aigua del mar i d’aigua salobre del subsòl per solucionar els problemes causats al litoral mediterrani.
Així mateix, investigadors de diverses universitats espanyoles i de la Universitat Ben Gurion d’Israel presentaven l’any passat un sistema, en fase de proves, capaç de produir pluja en regions àrides i pròximes al mar, que podria convertir-se en una bona opció a mitjà termini per a lluitar contra la desertització.