Piscifactories sostenibles

L'aqüicultura és la millor arma per a lluitar contra la sobrepesca i promoure al mateix temps el consum de peix. Amb tot, requereix millores perquè siga sostenible
1 Gener de 2008

Piscifactories sostenibles

/imgs/20080101/medioambiente01.jpgEls últims anys, el consum de peix a escala mundial s’ha disparat. No només perquè les flotes pesqueres són més eficaces en les captures, sinó també per la conscienciació creixent per part dels consumidors de com és de saludable menjar peix de forma regular. Un informe recent de l’Organització per a l’Alimentació de les Nacions Unides (FAO) estima que, tenint en compte el creixement de la població mundial, es necessitaran, només per a mantenir els actuals nivells de consum, uns 40 milions de tones addicionals de peix cada any durant les dues pròximes dècades. Aconseguir-ho només serà possible amb l’aqüicultura.

L’informe és un toc d’atenció sobre les millores que requereix aquest sector. Les piscifactories han incrementat el volum de peix en el mercat i han permès reduir els preus, però no han aconseguit mitigar la sobrepesca i han comportat nous problemes per al medi ambient. Dificultats totes aquestes, això sí, amb solució. No es tracta de girar l’esquena a l’aqüicultura, sinó d’aconseguir que siga sostenible.

Peixos semivegetarians

El principal problema de les piscifactories és que necessiten pinso a base de farina i oli de peix o petits crustacis que, al seu torn, han d’aconseguir-se a través de captures. S’ha calculat que per a obtenir un quilo de salmó es necessiten de dos a cinc quilograms de peix blau, com ara anxoves, arengades o verat. Ocorre el mateix amb l’aqüicultura del llobarro, l’orada o el rèmol, tres de les espècies més cultivades a Espanya i en altres països desenvolupats, llocs en què les preferències, quan es parla de peix, es decanten cap a peixos predadors.

Entre les solucions, els experts apunten cap a l’aqüicultura de peixos herbívors o semiherbívors, com la carpa o la tilàpia, àmpliament cultivats en països en desenvolupament, o de mol·luscos com les clòtxines. Però davant el desig de continuar criant predadors, una aqüicultura sostenible hauria de substituir part de la dieta dels peixos amb productes d’origen vegetal, com la soja, les llavors de gira-sol o el moresc. S’ha apuntat fins i tot la possibilitat d’aplicar una dieta totalment vegetariana encara que, en aquest cas, s’haurien d’afegir suplements que garantissen l’aportació d’elements essencials per al desenvolupament dels peixos, com la metionina, un aminoàcid essencial que només es pot obtenir a través de l’oli o la farina de peix. Una altra solució innovadora i que, a més, garanteix als peixos l’aportació de greixos omega 3, són les macroalgues o, fins i tot, la fermentació de residus terrestres per a obtenir microorganismes productors d’àcids grassos omega-3. L’objectiu és, en tots els casos, garantir la producció de les piscifactories sense necessitat de continuar espletant els oceans.

Evitar residus

/imgs/20080101/medioambiente02.jpgLes piscifactories també generen residus, ja siguen de pinso, d’excrements o de fàrmacs, que poden degradar les aigües i els ecosistemes circumdants. Entre les solucions més fàcils d’implementar s’apunten els circuits tancats amb sistemes per a depurar l’aigua i el cultiu simultani de diverses espècies. Per exemple, si es disposa de gàbies de llobarros, es poden col·locar al seu voltant cordes amb clòtxines o cultius d’algues per a aprofitar els residus orgànics i depurar l’aigua. I a sota es pot situar altres tipus de peixos que també consumeixen els residus orgànics. També s’estan assajant mètodes imaginatius com ara donar el menjar als peixos en menjadors, una iniciativa que contribuiria, a més, a economitzar pinso (actualment es dispersa l’aliment en l’aigua, per la qual cosa n’hi ha una gran quantitat que es perd).

Una altra forma d’evitar la creació de residus és minimitzar l’ús d’antibiòtics o de fàrmacs antiparàsits que s’apliquen. Ara bé, aquesta pràctica requereix la posada en marxa d’altres mesures, ja que l’alta densitat de peixos en les piscifactories els fa molt proclius a aquestes infeccions. Per això, l’opció més sostenible és buscar una altra forma de mantenir els peixos sans, com ara vacunes o el cultiu simultani amb altres animals que s’alimenten dels paràsits.

D’altra banda, exemplars escapats de piscifactories poden suposar una amenaça per als organismes aquàtics de la zona, ja siga per depredació o per competència per aliments, o per contaminació genètica si s’encreuen amb espècies locals. Per a evitar-ho, es recomana la substitució de les típiques xarxes per tancs tancats. En la mateixa línia, l’aqüicultura situada a la costa danya ecosistemes únics, com ara els manglars, i representa una competència afegida al territori i a les reserves d’aigua dolça. Per això, s’està estudiant evitar l’aqüicultura d’aigua dolça, apostar per la de la mar i traslladar les instal·lacions mar endins.

L’opció del consumidor

Amb tots els seus defectes, l’aqüicultura és la millor arma que té la societat per a lluitar contra la sobrepesca, l’escassetat d’aigua i la pobresa en països en desenvolupament, ja que el peix és una font de proteïnes molt més fàcil d’obtenir. Es calcula que per a produir un quilogram de carn es necessiten uns 8.000 litres d’aigua dolça, mentre que per a un quilogram de peix de mar la despesa d’aigua és quasi nul·la.

Es parla, per tant, de canviar el model actual, basat en grans piscifactories intensives d’una sola espècie, per altres piscifactories que aporten un benefici ambiental més gran, com les que integren diverses espècies o les que combinen agricultura amb aqüicultura. Per exemple, les piscifactories al costat dels arrossars mitiguen els efectes negatius de l’agricultura, i la cria de mol·luscos i algues marines en la costa millora la qualitat de les aigües. De totes maneres, està en mans del consumidor el potenciament d’una pesca i una aqüicultura sostenible, segons revela el treball ‘Catch of the Day’ (‘la pesca del dia’) del Worldwatch Institute. Per exemple, el consumidor pot escollir comprar més sovint clòtxines o peixos petits, el cultiu dels quals és més sostenible, i menys grans predadors com ara salmó o tonyina. La recomanació general és que, com més baix està un peix en la cadena alimentària, menys costós és el seu cultiu i menys amenaçada està l’espècie.