Objectiu: créixer sense perjudicar les generacions futures
Johannesburg, Sud-Àfrica. Finals d’agost i principis de setembre de 2002. Ha passat una dècada des que caps d’Estat, diplomàtics, científics, representants dels mitjans de comunicació i d’ONG de 179 països del món es conformessin a la Cimera de la Terra. Emparada per les Nacions Unides, aquella primera trobada va marcar una fita en matèria de negociació global sobre el desenvolupament sostenible. El nostre planeta demanava accions directes, conjuntes i immediates. Transcorreguts només 20 anys des de la primera Conferència sobre Medi Ambient que va acollir la ciutat sueca d’Estocolm, el panorama, lluny d’arreglar-se, s’havia deteriorat. Immersos ja en el segle XXI, de nou els Estats s’enfronten al desafiament d’assegurar un equilibri entre el desenvolupament econòmic, social i la protecció de l’ambient.
A la primera Cimera de la Terra, la celebrada a la ciutat de Rio de Janeiro (Brasil) de la qual va prendre el nom, s’han sumat 10 anys i s’ha convertit en Rio + 10. Aquella reunió va significar una fita històrica, ja que es va instaurar un nou sistema d’enteniment mundial per al desenvolupament sostenible, concebent la protecció ambiental com quelcom indivisible dels processos de desenvolupament. I és que, conscients que el ritme d’utilització creixent dels recursos no vius (minerals, energètics), però sobretot els vius no renovables (boscs, aigua), auguraven el seu esgotament en breu termini, es va advertir la urgència de trobar la manera de mantenir el nivell de vida actual o fins i tot de millorar-lo, sense posar en perill la seva continuïtat en el futur. En definitiva, era necessari trobar la fórmula per a continuar creixent de manera sostenible. I per a respondre a aquesta necessitat, es va aprovar el document Agenda 21, que va voler ser la plataforma sobre la qual es desenvolupessin i apel·lessin estats i organitzacions en haver d’afrontar qüestions ambientals i de desenvolupament de forma integrada a nivell mundial, nacional i local.
Per a això es van adoptar importants instruments internacionals com la Convenció de Diversitat Biològica i la Convenció Marc sobre Canvi Climàtic, que obliguen els Estats que l’han ratificat a desenvolupar mesures de política i legislació en aspectes considerats estratègics en el nivell global. Es parteix de la idea que els Estats tenen el dret sobirà d’aprofitar els seus propis recursos, però tenint sempre present que no han de causar danys al medi ambient d’altres Estats. Se subscriu, a més, la premissa que cal eliminar la pobresa i reduir la diferència entre els nivells de vida de tot el món per a aconseguir el desenvolupament sostenible, i per aconseguir aquest objectiu s’atorga a la dona un paper actiu i imprescindible.
Un traç particular de la Cimera de Rio + 10 és que és considerada com la primera cimera multisectorial organitzada a escala mundial. A més de polítics, hi participen grups socials que tenen l’opció de defensar i aprovar definicions sobre temes mediambientals. Aquesta innovació busca enfortir les accions que apliquen els acceptants de decisions a nivell nacional i regional en un món on la societat està cada dia més implicada. Dins d’aquest context, les ONG i altres sectors participants esperen, discuteixen i conclouen accions específiques en qüestions com ara l’aigua dolça, els boscos, la seguretat alimentària, els oceans i les costes, a més de temes transversals que inclouen subsidis, biodiversitat i àrees protegides.
Encara en vigor i en ple desenvolupament, es tracta, sens dubte, del document estratègic sobre el qual giren les polítiques mediambientals actuals. Basat en un compromís polític i en un consens mundial al més alt nivell, constitueix el pla d’acció per als anys 90 i per a la primera part del segle XXI, i es veu com l’aliança global de la Humanitat per al medi ambient i el desenvolupament, és a dir, per al desenvolupament sostenible. És un document extens, estructurat en 40 capítols i redactat en forma de pla d’acció. Es tracta d’un projecte d’actuacions perquè el desenvolupament sigui sostenible socialment, econòmicament i ambientalment, basat en la premissa que el desenvolupament sostenible no és només una opció, sinó un imperatiu, tant en temes ambientals com econòmics, i que, malgrat que la transició cap a un desenvolupament sostenible serà difícil, és totalment factible. Requereix un gran canvi en les prioritats dels governs i de les persones, pel fet que implica la integració plena de la dimensió ambiental dins de les polítiques econòmiques i la presa de decisions en tots els camps de l’activitat, i un gran desplegament de recursos humans i financers a escala nacional i internacional.
La saviesa mil·lenària dels pobles indígenes considerava els éssers humans com a part del medi ambient. Els xamans predicaven que tot allò que vulnerés i perjudiqués la naturalesa, vulnerava i perjudicava els habitants de la Terra. Això sempre va ser, i continua sent en algunes tribus no desaparegudes, el codi de la supervivència: s’hereta la Terra per a deixar-la als descendents en el millor estat possible. No obstant això, la formulació occidental d’aquests principis, sota el concepte de desenvolupament sostenible, va haver d’esperar a l’any 1987, quan la primera ministra de Noruega, Gro Harlem Brundtland, va elaborar per encàrrec de les Nacions Unides el document El nostre futur comú, també conegut amb el nom d’Informe Brundtland. En aquest informe es defineix el desenvolupament sostenible com “aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per a satisfer les seves pròpies necessitats”. El concepte va ser acceptat de forma unànime per la comunitat internacional i ben aviat es va incorporar als grans instruments de planificació.
La Tercera Cimera sobre Desenvolupament Sostenible persegueix que l’any 2002 marqui, com ja va fer Rio, un nou pas en el compromís i les actuacions. Es busquen:
- Un renovat esperit de cooperació, equitat i co-responsabilitat entre el Nord i el Sud pel que fa futur del planeta.
- Solucions pràctiques a les limitacions que la pobresa, el consum i els impactes negatius de la globalització imposen al desenvolupament humà.
- Un enfortiment de la cooperació internacional respecte al medi ambient i al canvi climàtic, mitjançant els tractats ambientals multilaterals i de la transferència de tecnologies sostenibles.
- La ratificació i execució, dins d’un període determinat, dels tractats ambientals multilaterals que ja existeixen, a més de l’enfortiment i l’activació efectiva dels mecanismes financers d’aquests acords.
- Sòlides polítiques macroeconòmiques a favor del creixement, una distribució més equitativa de les riqueses i una bona administració governamental, com a requisits previs per a la participació del sector privat en la cooperació internacional pel desenvolupament sostenible.
- Recomanacions sobre accions concretes i medibles per a la utilització sostenible de recursos i serveis ambientals com l’energia, l’aigua, els oceans i la biodiversitat.