El futur dels boscs fusters

No només de fusta viu el bosc

Les explotacions de boscs locals s'enfronten al repte de competir amb fustes estrangeres més barates mentre sorgeixen altres models de negoci relacionats amb l'oci, la retenció de diòxid de carboni o la conservació de la biodiversitat, que plantegen nous reptes de gestió forestal
1 Maig de 2009
Img medioambiente listado 618

No només de fusta viu el bosc

/imgs/20090501/medioambiente1.jpg
Els últims vint anys, la fusta pràcticament no ha pujat de preu i els boscs fusters europeus, inclosos els espanyols, són cada vegada menys competitius. Una de les raons que explica aquesta situació és que els costs d’extracció són cada vegada més elevats, sobretot en boscs de zones muntanyoses en els quals difícilment es poden automatitzar el procés d’obtenció de la fusta i el transport. En boscs com els del Pirineu, l’extracció de fusta és una activitat en declivi. Per molt paradoxal que sembli, resulta més senzill i econòmic importar fusta d’altres països que no pas obtenir-ne de les muntanyes més properes. Segons informacions del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, en aquesta comunitat autònoma es produeixen anualment 500.000 metres cúbics de fusta i, en canvi, se’n consumeixen fins a dos milions de metres cúbics.

La producció local ja no és rendible. Els països situats al cinturó tropical, on s’estan implantant grans plantacions d’arbres, ofereixen fusta a un preu irrisori respecte dels costs europeus. Un fet semblant ocorre a la regió de les Landes, al sud-oest de França, on el terreny pla ha permès desenvolupar-hi grans boscs fusters de pi i mecanitzar l’extracció de la fusta a preus més competitius.

Arbres, fustes i cicles

/imgs/20090501/medioambiente2.jpg
Els boscs espanyols, com la majoria dels europeus, s’han adequat a les necessitats d’una societat cada vegada més evolucionada. El creixement de la xarxa telefònica, per exemple, va requerir grans quantitats de fusta de pi per a fer els pals telefònics, i això va propiciar el creixement dels pinars. Al País Basc, d’altra banda, nombrosos pinars de Pinus radiata han ocupat antigues zones desforestades que ara ja no són útils ni per a l’agricultura ni per al bestiar. Els pins són apropiats per a la reforestació perquè poden créixer en condicions adverses i sòls pobres, al contrari que altres arbres com les alzines o els roures, que necessiten sòls rics en nutrients. Després d’incendiar-se una d’aquestes zones, el pi es regenerarà amb més facilitat. A més, pot créixer aïllat i a ple sol mentre que altres espècies necessiten mantenir-se a l’abric d’altres arbres. I com que el seu cicle de creixement és més ràpid que el del roure o la noguera, molts propietaris forestals han optat per dedicar-hi part de les explotacions.

Aquestes són algunes de les raons per les quals el pi ha esdevingut el bosc fuster per excel·lència a la Península. Segons l’Observatori del Certificat Forestal (PEFC), a Espanya hi ha 451.331 hectàrees de pins, davant les 6.726 hectàrees existents de pollancre, les 73.278 d’eucaliptus, les 85.311 de faig, les 97.092 de roures i les 12.965 hectàrees d’altres espècies frondoses.

A més de la fusta de pi, la producció nacional se centra en l’elaboració de paper a partir de l’eucaliptus, arbre de creixement ràpid originari d’Austràlia que es conrea sobretot al nord i al sud-oest d’Espanya; i en la producció de fusta de faig, destinada principalment a mobiliari i fusteria. També hi ha plantacions de pollancre (un altre arbre de creixement ràpid) per a l’elaboració de contraxapats i pasta de paper, encara que en menor quantitat. Altres fustes són minoritàries: a Astúries hi ha una petita producció local de castanyer i al nord d’Espanya hi ha algunes plantacions de noguera, a més de diverses rouredes de creixement lent que, en canvi, serveixen de refugi per a espècies amenaçades com el gall salvatge o l’ós bru.

Invertir en fusta de producció local pot ser una bona idea. Hi ha empreses que ofereixen al consumidor la possibilitat d’efectuar petites inversions en arbres autòctons fusters. Així, Maderas Nobles del Segura ofereix una desena de nogueres joves per un poc més de 3.000 euros. Al cap de 20 anys, si la fusta resultant és de primera qualitat, l’inversor pot recuperar 40.000 euros i, si és de menys qualitat, 13.000 euros. Un lot de cinc castanyers amb dos arbres més d’altres espècies es ven per 1.700 euros. Després de 25 anys del seu cicle productiu, l’inversor pot recuperar 14.794 o 5.794 euros, en funció de si la fusta és de primera qualitat o de segona qualitat.

Gestionar els boscs

/imgs/20090501/medioambiente3.jpg
Segons el darrer informe de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) sobre la situació dels boscs del món el 2009, la indústria forestal d’Europa occidental continuarà perdent competitivitat, però es desenvoluparan altres serveis forestals, sobretot ambientals. L’augment de la competència mundial, que ocasiona la reducció dels preus dels productes i la disminució de la capacitat de la indústria de costejar la fusta i la fibra, i la reducció dels preus de la fusta en rotlle procedent de la indústria forestal d’Europa de l’Est són els factors que determinaran que els boscs de la vella Europa iniciïn un nou rumb.

Entre les possibles sortides es troba l’ús de la biomassa amb finalitats energètiques. Segons un treball presentat en el darrer Congrés Nacional del Medi Ambient (CONAMA), la biomassa podria donar resposta a l’augment de la demanda energètica i, al mateix temps, ajudaria que els boscs fusters fossin més rendibles per als propietaris.

Són nombrosos els boscs fusters que es deixen de gestionar perquè el negoci de la fusta en gran part d’Espanya no és rendible. I un bosc sense gestió, on no s’efectua cap tallada (podes i aclarides), porta al desenvolupament d’un bosc més espès, amb arbres que es debiliten per la manca d’espai i de llum i que es tornen més proclius a sofrir malalties. D’altra banda, el risc d’incendi és més alt, mentre que la resistència al vent i a la neu disminueix. La biomassa, obtinguda a partir dels residus de la indústria fustera que no es venen com a fusta, permetria al fuster obtenir un benefici afegit.

Una altra de les funcions dels boscs és la conservació del paisatge, el seu ús com a embornal de diòxid de carboni, com a zona d’esbarjo i la conservació de la biodiversitat. Utilitats per a les quals s’exigeix a les administracions corresponents la recerca d’un nombre més gran d’eines de compensació, a fi que els propietaris apostin per aquestes vies que, a la llarga, beneficien tota la societat.

Fusta i boscs certificats

Moltes de les fustes tropicals que es comercialitzen a Europa, com la caoba, l’ipé, el sapel·li o el tec, procedeixen de boscs verges o de plantacions que han substituït els boscs verges que han estat talats per complet (tala rasa). Per minimitzar aquestes situacions es va crear un mecanisme de control i certificat mundial, el FSC (sigla de Forest Stewardship Council), que garanteix l’obtenció de la fusta a partir d’una gestió forestal responsable. Per mitjà de la col·locació d’un segell certificat, s’informa el consumidor que els productes que adquireix procedeixen d’explotacions forestals sostenibles.

A escala europea s’ha creat el sistema PEFC de gestió forestal. Espanya, que va implantar el sistema PEFC el 2007, té certificades prop d’un milió d’hectàrees dels gairebé 18 milions d’hectàrees de superfície forestal arborada total. El PEFC s’adequa millor a la realitat forestal europea, on gairebé tots els boscs es troben en mans privades i on regeixen des de fa temps lleis per a desenvolupar la gestió forestal d’una forma responsable. Sense ser perfecta, és una situació diferent de la de països tropicals, en què la corrupció, la compra de terres per part de grans empreses i els interessos econòmics immediats provoquen la posada en pràctica d’una gestió que amenaça la supervivència dels boscs verges i la biodiversitat que alberguen.