Les impureses de l'aire que respirem
Els pitjors contaminants, segons l’informe de la Comissió Europea “Estratègia temàtica sobre la contaminació atmosfèrica” són les partícules en suspensió (pols fi) i l’ozó troposfèric, que es troba a les capes baixes de l’atmosfera (entre els 0 i els 17 quilòmetres). Se sap que l’exposició a aquests contaminants pot comportar conseqüències que van des de lleus efectes en el sistema respiratori fins a la mortalitat prematura.
L’ozó es genera a partir de la reacció d’altres contaminants, els òxids de nitrogen i els compostos orgànics volàtils (centenars de substàncies com el metà, el benzè, el formaldehid o dissolvents, emesos per la indústria i els automòbils). Com que es forma per reacció fotoquímica, els nivells més alts de contaminació per ozó es registren als dies assolellats.
Quant a les partícules en suspensió, inclouen els milers i milers de partícules sòlides (de pols, sutge, pol·len, cadmi… i gotetes de substàncies químiques (àcid sulfúric, petroli, dioxines, plaguicides…) suspeses en l’aire. Provenen directament d’alguna font contaminant, com és els cotxes o la construcció, o són partícules secundàries a partir de gasos com el diòxid de sofre, els òxids de nitrogen i l’amoníac.
Hi ha estimacions més pessimistes. A la fi del 2006, un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) afirmava que més de dos milions de persones moren cada any al món per culpa de la contaminació de l’aire. La meitat d’aquestes morts, deia l’informe, es donava als països desenvolupats, a causa de l’excés de contaminació originada pel trànsit i la indústria.
Se sap des de fa pocs anys que els contaminants que afecten més persones, per sobre de qualssevol altres, són les partícules en suspensió (PM) i l’ozó. La seua perillositat està en relació amb la mida: com més petites són, més facilitat tenen per a penetrar en l’organisme humà. Les partícules amb un diàmetre de menys de 10 micròmetres (un micròmetre és la milionèsima part d’un metre), denominades PM10, poden accedir a la part superior del tracte respiratori, i les partícules de menys de 2,5 micròmetres, o PM2,5, poden arribar fins als pulmons, per la qual cosa són potencialment més perilloses.
Se sap que l’exposició crònica a les partícules augmenta el risc de desenvolupar malalties cardiovasculars i respiratòries, així com de càncer de pulmó. De la seua banda, l’ozó de les capes baixes de l’atmosfera pot causar problemes respiratoris, atacs d’asma, reducció de la funció pulmonar i malalties pulmonars.
Les directrius de la qualitat de l’aire de l’OMS recomanen un límit de 10 micrograms PM2,5 per metre cúbic d’aire de mitjana anual i uns 20 micrograms de PM10 per metre cúbic. Tal com especifica l’OMS, no es tracta de nivells segurs, sinó d’un objectiu abastable i acceptable per a reduir els efectes sobre la salut. Per a l’ozó, recomana un valor mitjà de 100 micrograms per metre cúbic.
Per exemple, al febrer del 2007, de les 25 estacions de mesurament mediambiental de l’ajuntament de Madrid, només dues van recollir una concentració mitjana mensual inferior a 20 micrograms per metre cúbic, que és el que recomana l’OMS. De la resta, nou van recollir valors entre 20 i 30 micrograms per metre cúbic, mentre que les 23 estacions restants van superar els 30 micrograms per metre cúbic. Tres d’aquestes van arribar a una mitjana mensual de més de 40 micrograms de PM10 per metre cúbic.
La mala qualitat de l’aire als espais interiors comporta un risc per a la salut de més de la meitat de la població mundial, segons l’OMS. En llocs on s’utilitzen combustibles de biomassa o carbó per escalfar-se, les concentracions de partícules poden ser de 10 a 50 vegades superiors als valors recomanats. Si es tracta d’una situació habitual, suposa un risc gens menyspreable.
Una altra de les fonts habituals de partícules són els automòbils. Un estudi del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) va revelar al 2005 que fins a un 60% de les partícules a les ciutats espanyoles les generava el trànsit, especialment els motors dièsel, que produeixen fins a quatre vegades més partícules de carboni que els motors de gasolina. La recomanació, però, no era prescindir dels motors dièsel (que són més eficients) sinó dotar-los de filtres que retenen fins al 90% de les partícules.
La reducció del trànsit rodat, la millora del transport públic, l’increment de les zones de vianants i zones verdes a les ciutats, l’ús més estès del biodièsel i la substitució dels sistemes de calefacció que impliquen combustió i emissió de contaminants per altres de més nets són algunes de les mesures que també contribueixen a la millora de la qualitat de l’aire.