Comprar peix amb responsabilitat
El consumidor s’enfronta a una gran varietat de fraus cada cop que compra un producte de peix: “bacallà del Cantàbric” que no és bacallà ni tampoc del Cantàbric, lluç que és en realitat panga i un llarg etcètera.
Aquest tipus d’enganys, a més d’afectar la butxaca, posa en risc la salut del consumidor i també la del medi ambient marí. Per aquest motiu, és fonamental tenir en compte una sèrie de claus a l’hora d’adquirir productes pesquers: des d’aprendre a llegir l’etiquetatge i evitar gangues sospitoses fins a triar peix amb certificat sostenible.
L’etiquetatge del peix ha de ser accessible per al consumidor i la informació ha d’estar en un lloc destacat, de manera que sigui fàcilment visible, llegible i indeleble. “No serveix de res que hi sigui, però que el que hi posi sigui impossible de llegir o estigui fora de l’abast de la visió del consumidor, com podem comprovar en alguns punts de venda”, asseguren des de WWF Espanya.
María José Cornax, directora de pesca d’Oceana a Europa, afegeix que, a més d’aquesta falta de visibilitat, també es troben casos de llocs on simplement no ho posen i fins i tot menteixen de forma deliberada. “Fa poc vaig veure en una peixateria que venien uns filets blancs etiquetats com “Bacallà del Cantàbric”, però ni era bacallà ni del Cantàbric, ja que aquesta espècie no es troba en aquest mar”, explica.
La traçabilitat, en el cas dels productes pesquers i de cultiu (aqüicultura), és la possibilitat de rastrejar-los en totes les fases de la cadena comercial, des del buc o la piscifactoria fins a la taula. Igual que l’etiquetatge, és una informació que ha d’estar disponible de forma obligatòria.
En el cas de tenir algun dubte, s’ha de demanar al punt de venda que mostri la nota de primera venda o el document de traçabilitat, on apareixerà tota la informació sobre el producte.
El peix té un valor econòmic i ambiental i, per tant, no existeixen les gangues. Per exemple, si es posa a la venda un lluç o un bacallà en teoria fresc a 4 euros el quilo, no és fresc ni és bacallà ni lluç.
Com subratlla Cornax, valorar els nostres productes pesquers, conèixer-los, demanar l’etiquetatge i pagar-ne el preu just és la millor manera que no ens enganyin i de contribuir a la conservació dels nostres mars.
Celia Álvarez, del Programa Marí de WWF Espanya, ofereix també una altra sèrie de consells bàsics:
- Comprar només en llocs autoritzats per a evitar posar en risc la salut.
- No menjar peix o marisc de procedència desconeguda.
- Diversificar el consum de peix i marisc, ja que en cada estació de l’any canvia el que ofereix el mar.
- Adquirir productes que compleixin les talles mínimes i vedes, ja que podem posar en perill el seu futur.
“El frau als consumidors i la sobreexplotació dels mars acabaria si donéssim suport a la pesca sostenible”, recalca Laura Rodríguez, responsable per a Espanya i Portugal d’MSC, el certificat del peix sostenible. Gràcies a aquesta certificació internacional, els ciutadans poden reconèixer i adquirir el peix i marisc capturat de forma respectuosa amb el medi ambient.
El consumidor té el dret d’exigir l’etiquetatge correcte del peix i el marisc, igual que sobre altres productes. No etiquetar de forma adequada un producte és il·legal i comporta una sanció administrativa. Si, a més, ens intenten enganyar, pot tenir un risc sanitari per al consumidor. “És molt important exigir-ho, no només perquè l’absència d’informació repercuteix en les nostres butxaques quan ens venen, per exemple, un lluç de Namíbia com un lluç de palangre nacional (més car), sinó perquè sense coneixement els espanyols seguirem ignorant el deteriorament de les nostres pesqueries i el medi ambient marí”, sosté l’experta d’Oceana.
D’altra banda, Álvarez afegeix que un peix etiquetat de la manera correcta no només permet als consumidors informar-se de les opcions dels productes, sinó que també evita un possible frau, que també dificulta fer una compra responsable amb el medi ambient.
El ciutadà pot reclamar davant el proveïdor (peixater, botiga, etc.) si creu que s’estan vulnerant els seus drets i emplenar, si cal, el full de reclamacions que ha de tenir a la disposició del client. Si no és atès, el consumidor pot interposar una reclamació en alguna de les instàncies següents:
- Oficines municipals d’informació al consumidor presents en nombrosos ajuntaments.
- Direccions generals de consum de les comunitats autònomes.
- Associacions de consumidors i usuaris.
- Juntes arbitrals de consum.
- Adherir-se al Sistema Arbitral de Consum.
És important que la normativa s’apliqui i que l’Administració pública es comprometi a assegurar-ne l’aplicació.