Malalts de timidesa
Les persones reservades són més avorrides: fals; els tímids s’aïllen i tendeixen a l’aïllament social: fals; els introvertits estan socialment menys valorats: cert. Encara que les persones més reticents a mostrar els seus sentiments en públic tenen, en general, un món interior ric i estimulant, gaudeixen de menys simpatia i acceptació social. Tanmateix, tot és qüestió de confiança. Quan se’ls dóna una oportunitat, sense jutjar-los d’antuvi, sorprenen per la capacitat que tenen de conversar i per la seva simpatia. Ara bé, si la timidesa es transforma en un problema d’ansietat davant determinades situacions socials, es pot generar un “comportament evitatiu” en el qual la persona tracta de defugir qualsevol tipus de contacte personal i íntim amb els altres.
A diferència de les persones extravertides, que prefereixen les activitats de grup i es troben còmodes en ambients més aviat estimulants i dinàmics on poden interaccionar amb el món exterior, les que mostren un caràcter introvertit opten per no exposar-se de forma constant a aquestes situacions. Ara bé, aquesta activitat social menor no significa que manquin d’habilitats per a interactuar amb els altres, sinó que se senten aclaparades amb més facilitat davant un grup de persones nombrós, encara més si són desconegudes. Per aquesta raó mostren més comoditat i més seguretat en ambients íntims i grups reduïts.
Aquest caràcter introvertit es relaciona amb una activitat cerebral elevada que provoca que les persones es mostrin més pendents dels seus propis pensaments que no de la informació que ve de fora. Processen la informació des de l’exterior cap al propi interior, en comptes de fer-ho cap a l’exterior a fi d’interaccionar amb les altres persones, tal com faria una persona extravertida.
Lluny de ser un problema, la introversió és una dimensió de la personalitat que no ha de tenir conseqüències per a la salut psicològica, sinó que es limita a determinar la forma de relacionar-se amb el món. Els individus introvertits són més reservats, però el seu món interior és, en general, més ric, mentre que els extravertits es presten menys atenció a si mateixos, però són més sociables.
És habitual que les persones introvertides tardin més temps a generar confiança en els altres, a mostrar-se menys expressives i, fins i tot, una mica retretes, la qual cosa fa que de vegades se’ls qualifiqui de tímides. Les persones del seu entorn tendeixen a encoratjar-los de forma insistent, que parlin i es comuniquin amb naturalitat per tal de generar confiança. Tanmateix, aquesta actitud tan generalitzada, en comptes de beneficiar l’interlocutor més retret, provoca que se senti encara pitjor perquè se li està demanant que es mostri com no és en comptes de donar-li temps per a guanyar confiança, sense presses ni obligacions. D’aquesta manera, aconsegueix trobar-se còmode sense ser protagonista, alhora que gaudeix, d’una manera més pausada, de la companyia d’amics i familiars.
Encara que introversió i timidesa s’utilitzen indistintament per a referir-se a una mateixa persona, no són el mateix. La timidesa implica certa dificultat per a relacionar-se amb els altres. A una persona tímida li agradaria gaudir de forma activa de la interacció amb altres individus, però no pot fer-ho per la por que sent davant els altres i, en particular, davant els desconeguts. Les seves inhibicions socials li provoquen ansietat i, si aquests temors s’agreugen, pot arribar a sofrir quadres d’ansietat social o fòbia social. Aquesta mena de trastorns solen provocar comportaments estranys que es tradueixen, sobretot, a evitar la interacció social de forma deliberada.
Quan la timidesa es converteix en un problema d’ansietat davant determinades situacions que exigeixen un comportament social extravertit, es pot generar un comportament en què l’afectat defuig qualsevol tipus de contacte personal i íntim amb els altres. Per norma general, es tracta de persones que pateixen d’ansietat elevada i que tenen dificultats per a afrontar les pors, per això no van a cap especialista perquè els ajudi, ja que perceben la interacció amb el terapeuta com a amenaçadora.
La timidesa extrema que acompanya l’ansietat social pot generar un problema d’aïllament. Aquestes persones buscaran contexts en què no sigui obligatori relacionar-se, i així evitaran tota mena de contactes socials. Una “conducta evitativa” que minva les possibilitats de portar una vida normal, ja que l’espècie humana és social i és gairebé impossible sobreviure sense relacionar-se.
Encara que poques vegades la por de la relació social comporta un aïllament gairebé total, poden donar-se casos de gravetat que inhabilitin la persona, no tan sols en un sentit social, sinó també personal pel malestar generat. Són individus conscients del que els passa, però que se senten incapaços de superar aquesta situació, per la qual cosa busquen l’aïllament constant. Una pràctica que els fa patir, com a conseqüència de la por que senten quan s’exposen als altres.
Les persones que pateixen d’aquest tipus d’aïllament social poden rebaixar el grau de timidesa extrem i augmentar la capacitat que tenen de conviure en societat. Per fer-ho es recomana acudir a un especialista que proporcioni un ambient càlid i íntim on puguin sentir-se còmodes. D’altra banda, l’ús de les noves tecnologies pot ser un primer pas per a iniciar una interacció social de forma indirecta. Ara bé, només cal recórrer a aquesta opció com una via més per a socialitzar-se i no com l’única.
Les persones amb dificultats per a relacionar-se no s’han d’obsessionar ni pretendre convertir-se en individus extravertits i totalment sociables, perquè aquesta obsessió no genera més que ansietat. El seu objectiu més immediat serà convertir-se en una persona més sociable. Com s’aconsegueix? Buscant situacions en què la persona se senti còmoda, com ara contactes breus i quotidians que serveixin per a reduir les pors. Entre les més recomanables es troba la de visitar les botigues del barri i ser amable amb els dependents, que, amb seguretat, els respondran amb el mateix tracte. Aquesta experiència servirà perquè no es percebi els altres com a éssers amenaçadors. També es poden fer altres activitats que no impliquin una interacció íntima amb els altres, com ara apuntar-se a una activitat o a un curs breu en un grup reduït, com un gimnàs o un club esportiu on ningú no esperi d’aquesta persona un gran esforç per a relacionar-se. La prioritat és mantenir el contacte amb altres persones, encara que aquest sigui superficial, perquè un aïllament social persistent pot generar un sentiment de soledat tan gran que podria acabar en intensos sentiments de tristesa o depressió.