La salut, també qüestió d'olfacte

La pèrdua d'aquest sentit, determinant per portar una vida normal, és un símptoma guia de diverses malalties
1 Juny de 2013
Img salud listado 914

La salut, també qüestió d'olfacte

/imgs/20130601/olfato1.jpg
Amb l’olfacte mengem, estimem, menyspreem i, sobretot, gaudim. Un olfacte en plenes condicions indica que es té un organisme saludable. Tanmateix, un total de 7,7 milions d’espanyols i 82 milions d’europeus pateixen alguna disfunció olfactòria. El 19,4% té problemes per detectar olors; és a dir, gairebé una de cada cinc persones pateixen alguna disfunció olfactòria total (anòsmia) o parcial (hipoòsmia); el 56%, dificultats per reconèixer-les, memoritzar-les o rememorar-les; i el 50,7%, per identificar-les, segons OLFACAT, el primer gran estudi europeu que ha enquestat 10.000 persones sobre aquesta qüestió, publicat a The British Medical Journal. Entre les conclusions d’aquesta recerca en destaquen algunes com que les dones tenen més bon olfacte que els homes; que aquest sentit es pot entrenar i enriquir fins a vora els 50 anys; que minva a partir dels 60 anys, com la visió o l’oïda; i que és més ric en persones amb un nivell educatiu alt, ja que comprèn el sentit pur -la capacitat d’olorar- i està lligat a altres funcions superiors com el llenguatge, la memòria i la percepció.

Aquest sentit, que tan sovint passa desapercebut entre nosaltres, és un sentit determinant per sobreviure en el regne animal, on les lleones cacen les preses a contravent perquè no sentin la seva olor, els gossos ensumen les petjades olfactòries, que tenen la mateixa validesa que les digitals per acusar d’un delicte, i nombroses espècies s’escapen dels predadors gràcies al seu olfacte desenvolupat. També en la societat humana l’ofacte alerta de perills greus com una fuita de gas o el fum d’un incendi; evita intoxicacions alimentàries gràcies a la pudor que desprenen els aliments en mal estat; o guia el metge en el diagnòstic de moltes malalties.

Tres culpables de la disfunció olfactòria

Les tres causes principals de la pèrdua total d’aquest sentit són les virasis o malalties com el refredat comú o la grip, que afecten les vies respiratòries altes; les rinitis al.lèrgiques, la rinosinusitis crònica i la poliposi nasal; i els accidents que provoquen un traumatisme cranioencefàlic, com els de trànsit.

A més d’aquestes, es registren altres causes múltiples, com ara malalties de la mucosa nasal, tumors de cap, coll i els cerebrals, l’esquizofrènia i algunes malalties neurodegeneratives. De fet, la pèrdua de l’olfacte és un símptoma inicial de Parkinson i, en l’Alzheimer, s’associa a problemes de memòria. Finalment, entre 2.000 i 4.000 espanyols tenen anòsmia congènita; és a dir, no senten cap olor des del naixement per causes genètiques.

Olfacte més gust, igual a sabor

El sabor dels aliments és una experiència sensitiva que neix d’una fórmula senzilla: olfacte més gust igual a sabor. El paladar humà percep la consistència dels aliments (la suavitat o la duresa), la mida, la temperatura i els quatre gustos principals: dolç, salat, amarg i àcid. Quan els masteguem, aquests alliberen substàncies volàtils que passen per la gargamella i d’aquí a la zona olfactòria, de manera que el comensal és capaç d’identificar cada aliment concret i el sabor que té, ja siguin maduixes amb nata freda o xocolata calenta.

Sempre que una persona constipada diu que ha perdut el gust i l’olfacte, en realitat no ha perdut el gust -perquè continua notant si un aliment és dolç o salat- sinó el sabor, perquè, com que té l’olfacte alterat, no el pot identificar, és a dir, no el pot assaborir. Tot i això, cal preguntar-se: és possible recuperar l’olfacte i, amb això, el sabor de les coses?

Diagnòstic i recuperació de l’olfacte

En l’actualitat, una persona amb una pèrdua olfactòria de més de dues setmanes hauria de consultar-ho a un metge. Encara que la formació de la comunitat mèdica és escassa sobre aquest tema, els últims anys s’han creat algunes unitats especialitzades en rinologia i en olfacte on es pot diagnosticar el grau d’afectació olfactòria mitjançant una prova anomenada Barcelona Smell Test (BAST-24), un test validat per a tota la població espanyola que analitza la resposta sensitiva enfront d’una bateria de 24 olors i quatre gustos.

Malgrat tot, no hi ha un tractament específic per a la disfunció olfactòria, sinó que aquest consisteix a identificar-ne bé la causa i a tractar-la. Algunes són reversibles de forma espontània, com els refredats i processos vírics; d’ altres són irreversibles, com les degudes a alguns accidents de trànsit. I, finalment, n’hi ha d’altres que són reversibles però que requereixen un entrenament per recuperar l’olfacte perdut.

L’estudi OLFACAT ha demostrat que el nivell educatiu, per tant, l’entrenament, és molt important per a millorar-lo, per la qual cosa la rehabilitació olfactòria podria ajudar a recuperar l’olfacte, encara que sigui de manera parcial, tot i que hi ha pocs estudis sobre aquest tema.

5 consells per cuidar l'olfacte
  1. /imgs/20130601/olfato2.jpg
    Entrenar l’olfacte i utilitzar-lo bé per gaudir de les olors.
  2. Evitar hàbits insans, com el tabac, i consumir drogues, com esnifar substàncies.
  3. Prendre consciència que la pèrdua olfactòria és un símptoma de pèrdua de salut, igual que la pèrdua de visió o el llagrimeig denoten problemes oculars.
  4. En cas de pèrdues d’olfacte de més de dues setmanes, cal consultar el metge.
  5. Si s’ha perdut l’olfacte, cal tenir en compte que això pot repercutir en el nostre dia a dia: no serem capaços de detectar una fuita de gas o d’altres productes tòxics a casa; tampoc, si els productes estan en mal estat…

Font: Joaquim Mullol, investigador sènior de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i director de la Unitat de Rinologia i Clínica de l’Olfacte del Servei d’Otorinolaringologia de l’Hospital Clínic de Barcelona.