La referència som nosaltres, no els altres
En fi… tendim a valorar en els altres allò que ens falta a nosaltres, però gairebé mai ens posem a pensar en tot el que tenim. Ser realistes i confeccionar mentalment un quadre-diagnòstic precís de la nostra situació pot ajudar-nos a no convertir-nos en víctimes del catastrofisme o de l’eufòria. El benestar emocional consisteix en l’equilibri a què condueix conèixer i assumir amb serenitat i bon humor el que som (i tenim) i el que aspirem a ser (i tenir). L’enveja més perniciosa és la que sentim del germà, de l’amic, del company d’estudis o de feina, i del veí del costat, no la que ens genera l’èxit, el modus vivendi i el reconeixement social de la model o l’artista de cine, l’arquitecte, l’empresària, el futbolista o l’intel·lectual. I això perquè sabem que qui tenim a prop no és forçosament més llest ni millor professional que nosaltres, simplement ha aprofitat millor les seves oportunitats. No es tracta de ser conformistes i abandonar qualsevol plantejament ambiciós, sinó de ser conseqüents i elaborar una valoració global sobre el que som i el que aspirem a ser. I tot això no partint de comparacions, sinó a partir de les nostres pròpies percepcions, sentiments i perspectives de futur.
El pitjor de l’enveja és que s’acompanya d’una impressió frustrant que la vida passa sense viure-la, immersa en la monotonia o en un esdevenir insatisfactori mancat de reptes atractius. Veiem altres persones felices i això accentua la percepció negativa de la nostra vida i de nosaltres mateixos. És freqüent que aquesta disposició d’ànim ens condueixi a evitar els contactes socials, ens apropi al fracàs i produeixi aquesta inseguretat tan característica que disfressem d’apatia, conformisme i negativitat.
La intel·ligència emocional esdevé imprescindible per encertar en el diagnòstic de la nostra situació en la vida i per trobar el paquet de mesures que ens ajudi a superar l’estadi de l’enveja i articular les estratègies que ens apropin a les metes previstes. Mirar a l’exterior i comparar-nos amb qui admirem o envegem pot ser un bon estímul (“per què jo no ho puc fer?”) sempre que ho fem positivament (no amb un esperit de simple emulació), extraient de l’èxit aliè conclusions adaptables a la nostra manera de ser, les nostres capacitats i les nostres circumstàncies personals.
Harry Stack Sullivan va definir l’enveja com “un sentiment d’incomoditat aguda, determinada pel descobriment que un altre posseeix una cosa que nosaltres creiem que hauríem de tenir”. El discurs de l’envejós és repetitiu, monòton i compulsiu respecte d’allò que enveja i de la persona amb qui competeix.
Pendent del que tenen els altres, evita reconèixer el que té i res o poc fa per treure’n partit. La seva vida no gira sobre la seva realitat, sinó sobre el que vol aconseguir i, en definitiva, sobre el que troba a faltar. La insatisfacció, la frustració i la ràbia el dominen i fan que la seva vida li resulti poc grata.
L’enveja aguda pot crear ansietat, trastorns de la gana i del son i diverses alteracions. Incideix també en l’actitud cap a la vida, modelant unes formes d’estar en relació amb els altres que van des de convertir-se en víctima eterna fins a l’adopció d’una actitud defensiva que es tradueix en modes irònics, altius, freds i distants i fins i tot de menyspreu cap als altres. Els afectats col·loquen l’objecte de les seves enveges en una posició de superioritat, a una distància inabastable i sofreixen impotència, desànim i complex d’inferioritat, junt amb sentiments de ràbia i ira, que mantindran depenent de la persona amb qui competeixen. En ocasions, l’enveja no es manifesta cap a persones del nostre entorn, ni tan sols cap a individus concrets que coneixem pels mitjans de comunicació, sinó cap a estereotips creats per la publicitat, la moda, el cine, les sèries de TV… L’estima social que mereixen aquests herois de la ficció provoca l’enveja dels qui no se senten poc valorats, que perden la seva capacitat d’anàlisi i d’adonar-se que no envegen les virtuts o capacitats d’aquell model de persona, sinó el reconeixement social i els honors que reben.
Conèixer-nos bé, potenciar i treballar les nostres qualitats i ser conscients de les nostres limitacions és el millor inici per progressar. Una actuació exclusivament competitiva genera una dependència unidireccional cap a la persona envejada. L’envejós es guarda molt bé, fins i tot en el seu fur intern, de reconèixer que pateix enveja. Poques coses fereixen i desqualifiquen més que dir a algú: “Tu el que tens és enveja”. Però, per què nega sempre la persona envejosa la seva enveja? Perquè denota un sentiment d’inferioritat que no admet, perquè se sent incapaç de reconèixer unes limitacions que interpreta com a senyals de debilitat, perquè no pot acceptar que la seva infelicitat no es deu a tot allò que té, sinó al fet que no sap valorar el que té, i perquè, pendent de la vida dels altres, no deixa una oportunitat per assumir la seva pròpia, amb la qual no es vol comprometre per no assumir les seves responsabilitats. Però no criminalitzem l’envejós “pota negra”. En el fons, gairebé tots sentim enveja d’alguna cosa o d’algú en algun moment de la nostra vida. És aquesta espècie de patiment (normalment secret) que ens produeix l’èxit aliè. Hem d’acceptar l’enveja com un sentiment humà més, que només ens ha de preocupar quan deriva en patologia i perjudica el nostre equilibri emocional. En casos extrems de patiment, de gelosia patològica, convé recórrer a un psicòleg.
El millor per afrontar l’enveja és no viure pendents del que no tenim. Practiquem la contemplació en el seu sentit més profund, el delit pel que es té, el redescobriment joiós del que ens envolta: les persones que estimem, la fauna i la flora, els paisatges, els petits objectes entranyables o els que ens fan més còmoda la vida. També ens podem convèncer que, normalment, res perdem quan a altres els van magníficament les coses. O adonar-nos que comparar-se amb els altres gairebé sempre resulta estèril. El nostre millor punt de referència som nosaltres mateixos. Establim metes d’acord amb les nostres possibilitats, no del que d’altres han aconseguit. Podrem considerar que hem superat l’enveja quan ens alegrem de l’èxit o de la bona sort dels altres.
- Estimular l’empatia, la capacitat de posar-nos en lloc de l’altre.
- Afavorir la confiança en un de mateix i en els altres, desenvolupant expectatives i models positius sobre les relacions socials.
- Establir en la infantesa relacions correctes i equilibrades amb els altres nens i nenes.
- Relativitzar les diferències socials i adquirir habilitats per escollir adequadament amb qui, com i quan ens podem comparar.
- Valorar correctament la nostra capacitat, sense infravalorar-nos ni sobrevalorar-nos.
- Col·laborar (tant donar als altres com sol·licitar ajuda) és un bon mitjà per dotar-nos de la perícia que requereix resoldre els conflictes que causen enveja.
- Acostumar a centrar l’atenció en els aspectes més positius de la realitat, no sempre en els negatius.
- Relativitzar l’èxit propi. I, si és possible, prendre’ns-ho fins i tot una mica de broma.
- Interpretar el nostre progrés personal mitjançant la comparació amb les nostres competències i habilitats, no amb les dels d’altres.