Inflamació crònica de l'intestí, d'origen desconegut
La malaltia inflamatòria intestinal és un terme general que s’aplica a una sèrie de malalties de causa desconeguda que afecten el tub digestiu, fonamentalment dividits en dos grups: la colitis ulcerosa crònica i la malaltia de Crohn, semblants però amb alguna diferència important. La malaltia de Crohn de l’intestí prim s’anomena també enteritis regional i habitualment es localitza en la part terminal de l’intestí prim, en la porció que desemboca en l’intestí gros o còlon. Però també pot localitzar-se en el còlon i llavors es coneix com malaltia de Crohn del còlon, amb alguns símptomes diferents.
La malaltia de Crohn es caracteritza per una inflamació crònica d’una porció de l’intestí amb símptomes com dolor abdominal, diarrea en ocasions sanguinolenta, aprimament, pèrdua de la gana, febra, que es presenten per brots i són d’una evolució crònica i imprevisible. Una persona que patix la malaltia de Crohn pot portar una vida útil i productiva, ja que els brots es controlen prou bé amb el tractament i entre brot i brot es pot estar lliure de símptomes.
No es tracta d’una malaltia molt freqüent, però tampoc d’una raresa: n’hi ha aproximadament 70.000 afectats a Espanya. El que és preocupant és que la seva incidència ha augmentat entre els joves espanyols. De fet, en el XXVII Congrés de la Societat Espanyola de Patologia Digestiva es va donar a conèixer que el nombre de malalts de Crohn s’ha multiplicat per cinc en els últims quinze anys, i que s’ha passat d’una incidència anual de 1-1,5 casos per cada cent mil habitants a quasi 5,5 casos. Es desconeixen les causes d’aquest increment significatiu, però sembla que els canvis mediambientals dels països industrialitzats -pol·lució i contaminació- i els canvis en l’alimentació -la problemàtica dels additius alimentaris- no són aliens a aquest augment. Cal no oblidar que l’intestí és l’òrgan amb major superfície del cos de contacte amb el medi ambient, ja que a través d’ell penetren en l’interior de l’organisme els elements que en són estranys. Una cosa semblant ocorre amb els pulmons i també la incidència d’asma ha augmentat en la nostra societat. La malaltia de Crohn es manifesta a edats joves, entre els 20 i els 30 anys, fins i tot abans, afecta de la mateixa manera els dos sexes i, curiosament, es dóna més entre jueus.
Els símptomes primers i més freqüents són dolor abdominal, com si fossin retorçons, acompanyat moltes vegades de desig urgent d’evacuar. Poc després o al mateix temps apareix la diarrea, i amb freqüència es presenten també dolors en les articulacions, pèrdua de gana i de pes i febra. La intensitat i gravetat dels símptomes no és igual en tots els afectats, hi ha quadres lleus i d’altres de més greus. En alguns casos el procés inflamatori va més enllà de l’estructura de l’intestí i apareixen les fístules que s’obrin en el perineu, en els voltants de l’anus, o en la paret abdominal. La malaltia és crònica i evoluciona per brots, amb períodes asimptomàtics llargs o amb pocs símptomes, i èpoques d’agudització.
El Crohn és controlable, però no curable. Hi ha un arsenal farmacològic important que aconsegueix fer la malaltia suportable encara que no la curi: salazopirina, aminosalicílic, corticoides, budesonida, azatiopirina i recentment l’infliximab o antiTNF. Cada un té les seves indicacions específiques i els seus efectes secundaris, per la qual cosa s’han d’administrar sempre sota un control mèdic rigorós. En determinats casos la cirurgia pot ser necessària, com quan sorgeixen hemorràgies, perforacions, fístules o estenosi de l’intestí, complicacions que poden aparèixer en el curs de l’afecció.
Generalment, la cirurgia resulta necessària quan el tractament farmacològic es mostra incapaç de controlar els brots o quan hi ha complicacions. En aquests casos el segment d’intestí danyat s’extirpa i els dos extrems sans s’uneixen (resecció i anastomosi). Això podria fer pensar que la malaltia està eliminada, però moltes vegades la malaltia de Crohn recidiva en el lloc de l’anastomosi (unió) o molt prop d’aquest.
En principi, aquesta malaltia no millora amb un règim alimentari sever o restrictiu. Al contrari, cal no oblidar que si una bona nutrició esdevé fonamental en qualsevol malaltia, en aquest cas ho és més, ja que el Crohn es caracteritza per falta de gana, aprimament, diarrea, malabsorció… la qual cosa provoca dèficit de nutrients, vitamines i minerals, que s’han de reemplaçar escrupolosament. La dieta ha de ser rica i variada i en els episodis de reagudització cal evitar les fruites, verdures i hortalisses fresques, pel fet que el seu alt contingut en fibra irrita l’intestí. És millor menjar en quantitats petites diverses vegades al dia que no fer tres grans àpats. En ocasions pot ser necessari complementar la dieta amb vitamines i minerals (àcid fòlic, vitamina B12, vitamina D, calci…), depenent de la intensitat i localització de l’afecció, així com del tractament que es rep. En l’actualitat s’estudia l’efecte dels lactobacils en la inflamació intestinal i sembla que la resposta és prou bona. També s’està analitzant l’aplicació d’una dieta específica basada en olis vegetals procedents d’oliva i de greixos animals relacionats amb el peix blau; combinant aquets àcids grassos els resultats obtinguts han sigut molt bons i fins i tot, en alguns casos, s’ha aconseguit controlar bé la malaltia. Però les llacunes que encara hi ha entorn d’aquesta malaltia aconsellen que s’hi investigui en profunditat.
Es desconeixen les causes que propicien l’aparició d’aquesta malaltia, però tant en la colitis ulcerosa com en la malaltia de Crohn s’han invocat una sèrie de factors.
Infecció. S’ha culpat de l’afecció a diversos gèrmens, encara que no s’ha pogut demostrar i no hi ha evidències contundents que en siguin els responsables.
Factors genètics, hereditaris. El fet que aquesta malaltia sigui més freqüent en la raça blanca, especialment entre jueus i en famílies d’origen jueu, i que es donin diversos casos en les mateixes famílies fa molt suggestiva la teoria de transmissió genètica. A més, un estudi europeu ha determinat recentment que un gen del cromosoma 16 està lligat a l’afecció.
Factors immunològics. Els malalts de Crohn i de colitis ulcerosa presenten sovint alteracions del seu sistema immunitari, però no hi ha evidències que aquesta sigui la causa de la malaltia, més aviat en sembla una conseqüència.
Factors psicosomàtics. L’estrés no apareix molt lligat a l’origen de la malaltia, però sí a la seua evolució i progressió: una situació d’estrés mantinguda empitjora sensiblement l’evolució.