Excés de pèl antiestètic

Excés de pèl antiestètic

Les convencions socials i estètiques reclamen com a ideal de bellesa l’absència de pèl moixí o borrissol en la dona. Així i tot, per a un 9% de les ciutadanes europees -segons alguns estudis-, la seua adequació a aquest model no és senzilla perquè pateixen d’hirsutisme. No és fàcil definir aquest problema, però s’accepta que es pot parlar d’hirsutisme quan el pèl terminal, és a dir, un cabell gros, fosc i més llarg, creix en llocs on les dones no en tenen de forma habitual: llavis, mentó, pit, esquena o abdomen. En els casos d’hirsutisme hi ha una “virilització” de la distribució del pèl terminal. És, per tant, un problema exclusiu de les dones i no es tracta d’una malaltia específica, sinó d’un signe que moltes vegades és la manifestació d’altres trastorns. No obstant això, en gairebé tots els casos genera un problema estètic que moltes dones viuen amb una càrrega més o menys intensa d’ansietat i preocupació.

Pèl moixí i pèl terminal

/imgs/20050901/salud.jpg La pell humana està recoberta, excepte als palmells de les mans i a la planta dels peus, per fol.licles pilosos que produeixen dos tipus de pèl: el pèl moixí o borrissol -suau, curt i poc pigmentat- i el pèl terminal -més gros, pigmentat i llarg-. La transformació del pèl moixí en pèl terminal depèn de factors hormonals, en concret dels andrògens, les hormones masculines. Un terç de les dones en edat fèrtil tenen pèls moixins al llavi superior, barbeta i patilles. La presència d’aquests pèls ve determinada per factors genètics i racials. Amb l’edat, i en especial després de la menopausa, la quantitat de pèls moixins facials s’incrementa i en moltes ocasions es transformen en pèls terminals.

Causes de l’hirsutisme

L’augment dels nivells de testosterona produeix hirsutisme. Els fol.licles pilosos transformen la testosterona en deshidrotestosterona, que estimula la conversió del pèl moixí en pèl terminal. Aquest increment de testosterona lliure es dóna en algunes afeccions:

• Síndrome d’ovari poliquístic, en què a més hi ha acne, alteracions menstruals, esterilitat…
• Hipertecosi ovàrica, una afecció dels ovaris
• Afeccions de les glàndules suprarenals que cursen amb augment d’andrògens
• Hipotiroïdisme, fet que comporta un augment de testosterona lliure
• Ús d’alguns medicaments: minoxidil, fenitoïna, testosterona, esteroides anabolitzants, ciclosporina, corticoides, alguns contraceptius orals

L’obesitat en les dones produeix en molts casos augment de la testosterona.

Ara bé, en la majoria dels casos d’hirsutisme no hi ha cap de les afeccions citades i no es troba una explicació clara per a justificar-ne l’aparició. Es parla llavors d’hirsutisme idiopàtic, és a dir, d’origen no conegut.

Diagnòstic i tractament

Per a tractar l’hirsutisme és fonamental conèixer-ne les causes. S’ha de fer una exploració física per a quantificar la intensitat, llargària i gruix del pèl terminal, així com la seua distribució per zones. El Store Framinghan és un sistema de mesurament internacional que proporciona un rang. En molts casos serà aconsellable fer una anàlisi de sang per a mesurar els nivells hormonals (testosterona, hormona luteinitzant, prolactosa, índex d’andrògens lliures i sulfat de deshidroepiandrosterona ). En vista del perfil hormonal es pot considerar oportuna la realització de proves com una ecografia, un escàner o una ressonància magnètica per a diagnosticar o descartar patologia ovàrica, de suprarenals o altres.

Quant al tractament, en pacients amb una patologia ovàrica, suprarenal o una altra alteració hormonal que causen hirsutisme cal eliminar-ne la causa. Però quan es tracta d’un hirsutisme idiopàtic, el tractament va dirigit a dissimular o eliminar l’excés de borrissol i pèls. El que se sol fer és aclarir-los per mitjà de productes que es venen en farmàcies i centres de cosmètica. El mètode més modern és el de la depilació amb làser o fotodepilació.

Fotodepilació

El seu descobriment com a depilador va ser casual. En el seu ús per a eliminar tatuatges es va comprovar que la zona en què incidia el làser quedava depilada. La llum emesa pel làser té gran apetència per la melanina (pigment que dóna color al pèl, la pell…) i, per un fenomen de termòlisi (aplicació de calor), el pèl es destrueix.

Contraindicacions absolutes per a la fotodepilació

• Pell acabada de bronzejar
• Fotosensibilitat per malaltia o per fàrmacs
• Tractament amb derivats retinoics
• Varius i problemes de coagulació de la sang

Contraindicacions relatives

• Risc de cicatrització queloidea
• Embaràs i lactància
• Pells molt pigmentades i fosques o negres
• Estats d’immunodepressió
• Diabetis mal controlada
• Antecedents d’herpes

Totes aquestes situacions han de ser valorades i controlades per l’especialista. A més, la fotodepilació pot tenir efectes secundaris en persones sanes, com ara l’aparició de vesícules o butllofes i escares, que es manifesten de forma immediata, o zones hipo o hiperpigmentades que sorgeixen de forma tardana i que solen tenir caràcter transitori. En ocasions excepcionals també apareixen cicatrius. A causa d’aquests efectes secundaris i per la gran oferta de centres de fotodepilació, alguns amb escasses garanties, és fonamental informar-se molt bé abans de decantar-se per un o per un altre i, per descomptat, tenir l’absoluta seguretat que no se sofreix cap de les contraindicacions descrites més amunt.

D’altra banda cal tenir en compte que abans de sotmetre’s a una fotodepilació:

• No podem estar bronzejats ni haver assistit a un solàrium
• No hem d’utilitzar substàncies irritants per a la pell, cremes depilatòries, autobroncejadores, pomades fotosensibilitzants ni àloe vora.
• El pèl moixí no ha d’estar ni aclarit ni tenyit
• La zona que ens depilarem no ha de tenir cremades ni cap altre tipus de lesions dèrmiques.

Hi ha molta publicitat enganyosa que garanteix la desaparició total i definitiva del borrissol i el pèl, però la realitat és que calen diverses sessions per a eliminar entre un 70-80% del pèl de la zona tractada. A més, no totes les parts del cos responen igual i els resultats es poden mantenir un any o dos. Posteriorment, el pèl moixí comença a créixer de nou, tot i que en menor quantitat i els pèls solen ser més fins, més clars i debilitats.