Esclaus de la bufeta
Sentir ganes d’orinar, anar corrent al lavabo i, tot i això, no poder evitar que s’escapi. O amb sort, arribar a temps, però haver d’anar al bany amb molta freqüència. Són dues escenes que es repeteixen diàriament, diverses vegades, quan es pateix de bufeta hiperactiva. Els qui la sofreixen són esclaus de la seva bufeta durant el dia i també a la nit (el que es coneix com “noctúria”).
La bufeta hiperactiva és un conjunt de símptomes basats en la urgència i en la freqüència d’orinar. La pateix entre el 30% i el 40% de la població, sobretot al voltant dels 70 anys. Pot ser de dues classes: seca o humida, en funció de si va acompanyada d’incontinència urinària. Hi ha persones que, encara que experimentin la urgència d’anar al lavabo, són capaços d’evitar la fuita, mentre que d’altres no ho aconsegueixen. La humida és més freqüent entre les dones, mentre que la seca es dóna més entre els homes.
Tres són les causes que expliquen aquest mal. En primer lloc, la bufeta hiperactiva pot ser un problema mèdic de les estructures nervioses que regulen la funció de la bufeta i que té l’origen en malalties com l’esclerosi múltiple, el Parkinson o una embòlia cerebral. En segon lloc, pot derivar d’una obstrucció en la sortida de la bufeta, cosa que ocorre a molts homes amb hipertròfia de pròstata, que els obstrueix la bufeta i els produeix la urgència. I en tercer lloc, es troben els casos d’origen desconegut.
Malgrat els coneixements actuals de la ciència mèdica, avui encara és impossible prevenir la bufeta hiperactiva. Així i tot, és fonamental visitar el metge. Aquesta condició sempre és patològica i s’ha de consultar, amb més motiu si va acompanyada de sang en l’orina, dolor o febre, disminució important de la qualitat de vida, així com prolapse uterí en les dones (quan l’úter cau cap a la via del part) o “raig fi” en els homes (ocasionat per un augment de la mida de la glàndula prostàtica).
El diagnòstic d’aquest problema és, sobretot, clínic. Es fa preguntant al pacient pels seus símptomes i mitjançant un estudi d'”urodinàmia” (exploració de la bufeta per a conèixer el seu funcionament), a fi de comprovar si aquest trastorn té alguna correspondència amb altres alteracions o malalties o altres problemes psicològics subjacents.
El tractament estàndard de la bufeta hiperactiva té dues vies. D’una banda, regular la ingesta de líquids i intentar anticipar-se a la urgència anant al vàter cada dues o tres hores. De l’altra, la medicació i diferents cirurgies.
Els medicaments utilitzats per a tractar la bufeta hiperactiva són els fàrmacs anticolinèrgics. La seva eficàcia és limitada (resol el problema en el 60%-70% dels casos) i tenen diversos efectes secundaris, com ara sequedat de la boca, restrenyiment o visió borrosa.
Per aquesta raó, els últims anys s’ha consolidat una nova opció terapèutica, la toxina botulínica. Consisteix a injectar-la dins de la bufeta hiperactiva per a paralitzar el múscul detrusor (la paret muscular llisa de la bufeta) i eliminar així les contraccions espontànies que es produeixen en aquest òrgan (en cas d’un detrusor hiperactiu), i d’aquesta manera evitar la urgència d’anar a orinar. Es prova en el 30%-40% dels casos en els quals no funcionen els fàrmacs anticolinèrgics.
Però té alguns inconvenients. Els seus efectes duren entre sis i nou mesos. Als homes, se’ls aplica al quiròfan sota anestèsia, i a les dones es pot aplicar amb anestèsia local. Després de la injecció de la toxina botulínica, les contraccions desapareixen en la major part dels casos, però aquesta paralització també és la responsable que, en el 4% dels malalts, el múscul detrusor es paralitzi massa. Tant, que es produeixi una retenció d’orina i calgui col.locar-los una sonda vesical durant un temps per a eliminar l’orina fins que se’n resolguin els efectes.
Hi ha altres tractaments, però s’apliquen en molts menys casos: la neuromodulació de les arrels sacres (consisteix a col.locar un petit marcapassos semblant als cardíacs), cirurgies per a ampliar la bufeta i un altre tipus de fàrmacs.
FONT: Pedro Arañó, cap de la Unitat d’Urologia Funcional i Femenina del servei d’Urologia de la Fundació Puigvert, de Barcelona
- Regular la ingesta de líquids, depenent de l’activitat que es faci, i no prendre begudes més enllà de la mitja tarda per a disminuir la freqüència nocturna d’orinar.
- Anar al bany abans que sorgeixi la urgència, de manera que s’eviti la urgència i la fuita.
- Quan es detectin símptomes diferents en orinar, és important que homes i dones visitin el metge, elles sobretot.
- Recordar que entre els símptomes importants figuren la sang en orinar, infeccions de repetició i prolapse uterí o matriu caiguda.
- Aquest problema està relacionat amb l’edat, per la qual cosa, sovint no es pot tractar a causa d’altres malalties de la persona, per interaccions amb altres fàrmacs que pren o per risc anestèsic dels tractaments.