Els riscos de les berrugues genitals
La identificació del virus és complexa perquè no es pot conrear in vitro, com altres virus o bacteris, per la qual cosa s’utilitzen els anomenats mètodes moleculars. En el cas del VPH, estan basats en la detecció de l’àcid desoxiribonucleic (ADN) del virus, encara que també s’estan desenvolupant mètodes basats en la detecció de l’àcid ribonucleic (ARN). En el cas d’aquest virus, els mètodes de detecció d’anticossos tampoc serveixen per al diagnòstic habitual.
Els estudis epidemiològics han permès definir diversos factors de risc:
- Si es compta amb diverses parelles sexuals, el risc es multiplica per 10 amb cada nova parella
- Encara que amb una sola relació sexual n’hi ha prou per a transmetre el VPH, com més freqüència de relacions sexuals, més risc
- Altres malalties de transmissió sexual poden afavorir la infecció
- El país d’origen també influeix. Als països més pobres la prevalència és més alta
Una altra investigació, en aquesta ocasió de la Universitat de Califòrnia, va permetre comprovar que la infecció per VPH no és necessàriament per a tota la vida, ja que en una gran proporció de casos, el 90% en 36 mesos, s’elimina el virus de l’organisme. No obstant això, també són moltes les persones que es reinfecten.
Una vegada produïda la infecció, pot desaparèixer sense més o bé instal·lar-se com una infecció crònica que pot generar:
- Condilomes acuminats: berrugues venèries en els genitals masculins i femenins.
- Infecció subclínica: no hi ha berrugues, però si màcules, pàpules, a penes visibles, poc perceptibles, però que es tenyeixen de blanc després de l’aplicació d’àcid acètic.
- Risc oncogènic: molt més elevat al coll uterí que en qualsevol altra part del tracte genital. Una dona pot ser contagiada per un virus d’alt risc, que en la majoria dels casos dóna lloc a una infecció transitòria indetectable que desapareix al cap de 6-12 mesos. Però ocasionalment pot desenvolupar lesions escatoses intraepitelials (estadi anterior a lesions precursores del càncer) només visibles mitjançant microscòpia electrònica. Quan el virus no és eliminat i persisteix, la lesió precursora i cert nombre d’aquestes lesions progressaran en extensió i gravetat, fet que augmentarà el risc d’acabar en un càncer invasor.
Una sèrie de factors de risc associats a la infecció per VPH també contribueixen al desenvolupament de càncer cervical:
- Més de 5 parts (alta paritat)
- Consum d’anticonceptius orals (més de 5 anys)
- Consum de tabac
La prevenció primària de la infecció per VPH és avui possible gràcies a una vacuna tetravalent enfront dels virus tipus 6, 11, 16 i 18. Els resultats obtinguts en els assajos previs van ser molt bons i tot indica que la vacunació contra el VPH podria contribuir substancialment a reduir les taxes de càncer de coll uterí a nivell mundial. Tanmateix, encara no està introduïda en els programes de vacunació com a mesura de Salut Pública a causa de les qüestions pendents de resoldre: edat òptima de vacunació, població diana, com serà acceptada per la població una vacuna per a una “malaltia de transmissió sexual”, si fan falta revacunacions, relació cost-eficàcia, etc.
La prevenció secundària del càncer de coll uterí està basada en la detecció precoç de les lesions precanceroses mitjançant l’estudi de la citologia segons la tècnica de Papanicolau. Els programes organitzats de cribratge poblacional han demostrat l’eficàcia que tenen amb la disminució de la incidència i la mortalitat als països on s’aplica de forma massiva i continuada. L’edat d’inici més recomanada per a l’examen citològic és a 25 anys, o 3 anys després d’iniciades les relacions sexuals, i convé repetir la prova cada 3-5 anys.
La situació a Espanya es pot qualificar de bona segons les dades disponibles: el 63% de les dones de 20 anys o més s’han fet una citologia i aquesta proporció és del 81% en dones de 35 a 54 anys. La cobertura del cribratge cal millorar-la en les dones de més de 55 anys, en el medi rural i en els nivells socials menys privilegiats.
S’està estudiant en l’actualitat combinar el cribratge de la citologia amb la identificació del VPH mitjançant l’ADN. En els homes també és necessari identificar el VPH, ja que, encara que el risc de càncer és menor que en la dona, és un reservori víric important que facilita l’aparició del càncer al coll uterí. Per tant cal tractar-lo igual. Per fer-ho es compta amb un mètode de detecció, la peniscòpia, quan no hi ha lesions visibles. Tant les lesions visibles, les berrugues venèries o els condilomes acuminats, com les invisibles es poden tractar mitjançant preparats aplicats localment (resines de podofilí, a. tricloroacètic, 5–lo), crioteràpia, laserteràpia, electrocauteri, exèresi quirúrgica i immunoteràpia.
Tant la dona com l’home en poden ser portadors asimptomàtics i transmetre la infecció genital per VPH, que a més no es localitza en un punt concret. Es poden trobar al coll uterí, la vagina, la vulva, el canal anal, el perineu, l’escrot i el penis.