La importància de la motivació

El motor humà s'anomena motivació

L'equilibri entre aspiració i realitat és crucial perquè la persona no arrossegui frustracions i decepcions
1 Setembre de 2009
Img psicologia listado 250

El motor humà s'anomena motivació

/imgs/20090901/psicologia2.jpg
La motivació està molt lligada als instints bàsics que garanteixen la supervivència. De forma més o menys directa, tot el que mou una persona té alguna cosa a veure amb el fet de garantir els recursos per a l’alimentació, la procreació i la integritat pròpies. En canvi, l’objecte dels desigs transcendeix les necessitats físiques, la part més animal de l’ésser humà. A mitjan segle XX, Abraham Maslow va elaborar la seva teoria sobre la motivació humana que va plasmar en una figura, la Piràmide de Maslow. Hi va jerarquitzar les fonts de motivació de les persones: va situar com a prioritat principal satisfer les necessitats bàsiques de l’organisme, que una vegada cobertes donarien lloc a la motivació per la protecció i la seguretat i, amb posterioritat, a la necessitat de l’amor i la pertinença a un grup. A continuació es trobaria l’interès per la valoració social i, en darrer lloc, quedaria la motivació per sentir-se plenament autorealitzat. Aquestes motivacions bàsiques podrien explicar la major part de les conductes diàries d’una persona que, en una societat en què no falten els recursos bàsics, se centren sobretot en la seguretat que poden aportar uns ingressos estables, conservar i fomentar les relacions socials per a cobrir les necessitats d’afecte, pertinença a un grup o família i, per acabar, la motivació per sentir-se valorat pels altres i sentir-se d’acord amb tot això.

Atac o fugida

A aquesta classificació s’afegeix un instint bàsic que pot determinar la forma de comportar-se quan es tracta d’afrontar els problemes, que és la motivació per a l’atac o la fugida. Tots els éssers vius i, per tant, també les persones, quan se senten amenaçats per una situació problemàtica emprenen dos tipus de conducta: enfrontar-se al perill o bé escapar-ne per a evitar qualsevol dany.

En la vida quotidiana, aquesta dicotomia es mostra d’una manera molt més subtil, ja que les amenaces no són tan evidents i s’associen amb els problemes que generen estrès. Per a cada problema, la persona decideix quina és l’opció que més li convé per a disminuir l’ansietat: o enfrontar-s’hi o bé evitar-lo. Aquelles que es decanten per l’evitació són més propenses a sofrir ansietat o depressió perquè l’origen de la seva motivació és la por, per la qual cosa tendeixen a defugir els problemes i acaben acumulant massa conflictes sense resoldre.

Aconseguir l’èxit o evitar el fracàs?

/imgs/20090901/psicologia1.jpg
També es defineixen dos perfils de persones depenent de com orienten les pròpies motivacions. O bé es mouen per aconseguir l’èxit o bé concentren tota l’energia per a evitar el fracàs. En tots dos casos poden ser individus que obtenen grans èxits en la vida, però, de la mateixa forma que la classificació anterior, els qui intenten evitar el fracàs o l’error cauen amb més facilitat en l’estrès, ja que la por es converteix en un dels protagonistes de la seva vida. Per contra, les persones motivades per l’encert i amb ganes d’aconseguir l’èxit destil·len menys preocupació i més optimisme.

Abunden els símptomes psicològics que es vinculen amb la desmotivació. La depressió n’és un dels principals. És molt important que la persona busqui ajuda per a recuperar una percepció realista de la seva situació. Generalment, la depressió està relacionada amb expectatives poc abastables que, en comptes de motivar la persona per a aconseguir-les, aguditzen l’estrès i la decepció per no poder fer-ho.

Una altra de les causes habituals de pèrdua d’interès es troba en l’establiment d’objectius per sota de les capacitats. Quan algú s’acomoda en excés o, simplement, se li proposen objectius poc encoratjadors, la motivació pot començar a escassejar aviat.

Motivació intrínseca i extrínseca

La motivació intrínseca s’evidencia quan l’individu acompleix una activitat pel simple plaer de fer-la, el desig per aconseguir el que un es proposa, i es troba així una font d’energia per a aconseguir el propòsit plantejat. Té a veure amb objectius personals, com ara l’autosuperació o la sensació de plaer. La motivació extrínseca depèn d’elements externs a la persona, s’associa al que es rep a canvi d’una activitat i no a l’activitat en si, com, per exemple, el que s’aconsegueix seguint les normes imposades per una família, les obligacions de la feina (diners, moda), de pertinença a un grup, etc.

La personalitat també incideix en la motivació. Hi ha persones que busquen sovint l’afecte, l’atenció i l’estima dels altres, per la qual cosa les seves motivacions principals es trobaran en les relacions socials. Un altre perfil és el relacionat amb l’admiració, que apareix en aquelles persones que gaudeixen sentint reconeixement. Altres es mouen per l’exigència en si mateixos i per controlar fins al més mínim detall, per tant la seva motivació és el perfeccionisme. En tots aquests, si no s’obté la satisfacció desitjada, s’obre la porta a la tristesa i la frustració.

Quan la motivació falla

Els recursos per a afrontar la falta de motivació són diversos, però dos dels principals estan relacionats amb l’establiment adequat d’objectius i amb la tolerància de la decepció causada per no aconseguir-ne algun.

/imgs/20090901/psicologia3.jpg
Per a evitar que aparegui l’estrès vinculat a les metes massa ambicioses, convé dur a terme un exercici de realisme i avaluar si el que s’està intentant aconseguir és abastable. Si es conclou que els objectius plantejats són excessius caldrà abandonar-los o postergar-los per a aconseguir-los més endavant i centrar les energies en allò que és abastable en poc de temps. Es fonamenta així la motivació, que s’alimenta de si mateixa per a multiplicar-se i preparar-se per a nous propòsits. Si l’objectiu que es persegueix no s’aconsegueix, cal plantejar-se tornar-lo a intentar o substituir-lo per un altre de més assequible. Però les lamentacions amb sensació de victimisme no ajudaran a recuperar la motivació. Ben al contrari, alimentaran la desesperació.

També és important que les motivacions principals siguin intrínseques i que els motius que ens mouen siguin personals; si no, es corre el risc que allò que s’ha imposat des de fora entri en conflicte amb els interessos individuals i pugui decaure l’estat d’ànim per no atendre les necessitats individuals. En conclusió, és aconsellable elaborar una senzilla llista amb les motivacions principals per a convertir-les en metes més petites a curt termini i deixar que aparegui la sensació que aquests objectius són possibles i abastables per a començar a actuar. Hem de ser conscients que tot no sortirà a la perfecció, amb la qual cosa es previndrà la decepció davant els possibles obstacles.