Problemes de parella

Com es pot distingir entre una crisi i el final d'una relació?

Pot anar bé l'ajuda d'especialistes en temes de parella
1 Octubre de 2003
Img psicologia listado 150

Com es pot distingir entre una crisi i el final d'una relació?

/imgs/20031001/psicologia.01.jpg
L’amor no impedeix les crisis, però sí que pot convertir-se en el principal element de suport, per a buscar-hi una solució. De la forma en què se superen els problemes dependrà que una parella, referint-se a una etapa conflictiva, parli d’una crisi més o la percebi com el que va ser el principi de la fi. La manera en què cada membre de la parella afronta aquest període de problemes obeeix a factors com ara la maduresa emocional, l’habilitat per a gestionar els conflictes, la durada de la relació, les xarxes de què disposi o el moment personal en què es trobi.

Por del canvi

No hi ha criteris fixos als quals es pugui recórrer per a determinar si una relació toca ja la seva fi. A més, com més duradora hagi sigut aquesta unió i quan la ruptura afecti més persones -els fills són l’argument que moltes persones esgrimeixen per a seguir convivint, a pesar de la crisi-, més difícil es farà prendre la decisió de trencar. Podria dir-se que el moment en què una relació deixa d’aportar als membres de la parella aquest conjunt d’elements que la va propiciar -afectivitat i emoció, seguretat, gaudiment sexual…-, s’aconsegueix el punt d’inflexió en què s’ha de produir el canvi.

Reconèixer si s’està travessant una època amb dificultats greus o si estem davant del principi del final de la relació és una tasca àrdua per als membres de la parella, ja que immersos en una infinitat d’emocions, de sentiments i de sensacions, resulta difícil asserenar-se prou per a fer una reflexió tranquil·la que els condueixi a aclarir en quin punt de la relació es troben. No és estrany que es produeixin autoenganys, més o menys conscients, que sorgeixen com a resistència al canvi, bé sigui per a replantejar-se la parella i seguir avant amb canvis, bé per a iniciar definitivament una separació.

Simple crisi o separació?

En funció de la forma en què s’afronti una crisi, de com es comporten els membres de la parella davant d’aquesta etapa, la unió sortirà reforçada o serà la primera fase del final. És a dir, davant d’una fase conflictiva de la parella la pregunta no és “és això la fi?”, sinó “vull que en sigui la fi?, m’interessa seguir amb el compromís que suposa aquesta relació?”. En definitiva, una mala ratxa serà només una crisi si és superada, però es convertirà en una separació si la unió s’acaba. La resposta a algunes preguntes pot brindar-nos pistes que ens ajudaran a prendre una decisió en aquesta difícil conjuntura: L’estimo? Mirem junts en la mateixa direcció, tenim la mateixa meta? Sento un interès profund per l’altra persona? El desitjo? Tinc confiança total en l’altre? I en la mateix relació? Reflexiono i em comprometo per a veure què puc aportar a l’altra persona i a la nostra relació per a millorar-la?

En fase de crisi el nostre estat emocional s’altera; per això, hem de tenir present l’abast de les decisions, sobretot si s’opta per acabar amb la relació. No se separen dues persones, sinó de vegades una família amb fills, tot un entramat de relacions i amics, de dependències econòmiques, per la qual cosa si la parella es troba amb frens que impedeixen que la reflexió prosperi, és convenient recórrer a un o una especialista en assumptes de parella, que desbloquegi la situació i habiliti espais perquè la reflexió reuneixi les garanties desitjables. Introduirà equilibri i establirà un protocol per a ajudar a la parella a decidir millor.

Per a enfortir la parella

Hem d’utilitzar o desenvolupar aquestes habilitats:

  • Acceptar que la nostra vida és enterament responsabilitat nostra. No esperem que l’altre membre de la parella ens faci feliç. La nostra felicitat depèn, sobretot, de nosaltres mateixos. No ens enganyem.
  • Saber que no hem de resoldre la vida de l’altra persona, buscant-li solucions, donant-li consells i marcant-li les pautes de com ha de viure la seva vida.
  • Aprendre a escoltar. Per a això hem de deixar el que estem fent, buidar-nos d’altres pensaments que distreguin la nostra atenció i intentar col·locar-nos en el seu lloc per a entendre com se sent.
  • Aprendre a dialogar. La nostra opinió, la forma d’entendre i d’observar la realitat no són la veritat absoluta, sinó només la nostra.
  • Aprendre a consensuar. El que és meu i el que és teu han de ser tinguts en compte i debatuts per a poder arribar a definir “el que és nostre”.
  • Aprendre a compartir. Donar-se l’un a l’altre: preguntar com es troba, què li incomoda, què vol i què desitja.
  • Aprendre a demanar. Mostrar la nostra vulnerabilitat és la millor mostra d’amor, ja que no l’ensenyem a qualsevol.
  • Dedicar temps específic per a la parella.
  • Compartir aficions, temps lúdics, fantasies i il·lusions, igual que acompanyar-nos en els moments tristos, durs i penosos.
  • Compartir l’economia. Forma part de la relació de parella.
  • Aprendre a utilitzar els conflictes i les crisis, per a aprendre més de nosaltres mateixos, veure què necessitem i quin és el dolor que suscitem en la nostra parella. Que siguin trampolí de desenvolupament i no d’estancament que no porta enlloc. Parlem tot el que calgui perquè el problema no es quedi enquistat. No hi ha cap desastre més gran que el silenci.
  • Mimar amb orgull la parella. El sexe, les carícies i els “t’estimo” han de dir-se, cal explicitar-los. No valen els sobreentesos.
Per a desdramatitzar una separació...
  • Es trenca la parella, no tota la nostra vida personal.
  • És un moment per a afrontar canvis i riscos, que ens alteren i ens convulsen. Resulta recomanable demanar ajuda a persones competents (amigues o professionals), que -de forma incondicional- ens escoltin i acompanyin en aquest trajecte, que pot (o no) ser dur.
  • És una etapa de la vida que passarà, a la qual seguirà una altra o unes altres. Cal no aferrar-se al passat: això significaria parar la nostra vida, i queda molta per endavant.
  • Com tota pèrdua, tindrà les seves fases: plor, desconsol, incredulitat que ens hagi pogut passar, fúria i ràbia, necessitat de buscar culpables… És normal que ens passi alguna cosa d’això, i així ho hem d’assumir.
  • No tot és negatiu. Podem reflexionar (sense obsessionar-nos) sobre el que perd. Però és millor buscar allò positiu, el que millora en la nostra vida amb la separació.
  • Fem balanç autocrític: com va ser la relació, en què vam fallar nosaltres… Així aprendrem i evitarem cometre aquests errors en el futur.
  • Cal guardar el que és bo per a, recolzant-nos-hi, seguir endavant sense ira i tancar capítol. Però sobretot per a poder obrir nou capítol.