Amics imaginaris: un joc temporal

Tenir un amic fictici és un entreteniment habitual en els nens fins als set anys i en la majoria dels casos no és perjudicial
1 Gener de 2016
Img bebe listado 155

Amics imaginaris: un joc temporal

/imgs/20160101/nino.jpg

Un amic imaginari és una “presència” molt habitual entre els més petits. Segons els experts, en la majoria de casos no és una situació que hagi d’alertar els pares. Tot i això, convé respondre a algunes qüestions que es pregunten amb freqüència els progenitors sobre aquests companys invisibles.

És estrany tenir un amic imaginari?

La presència d’un amic imaginari com a company de jocs del nen és molt més comú del que molts pares creuen. Segons les recerques de Marjorie Taylor, especialista en aquesta figura i autora d'”Amics imaginaris i els nens que els creen” (Oxford University Press, 1999), un 65% dels petits fins als set anys té un amic invisible que, igual com ve, se’n va.

Encara que l’estereotip creat pels adults apunta que l’amic imaginari és un recurs adoptat per un menor tímid o amb problemes de comunicació amb els seus semblants, Taylor i el seu equip de recerca coincideixen que no hi ha cap perfil específic que defineixi el candidat a tenir un amic irreal. Es tracta tan sols d’un joc que resulta divertit i entretingut per als petits, que, quan deixa de ser-ho, s’acaba.

És perjudicial per al nen?

Tenir un amic imaginari no representa cap problema psicològic, forma part de la fantasia i la imaginació del menor. Ells mateixos saben i admeten que no són reals.

Quant als possibles problemes de socialització, molts pares pensen que aquest tipus de company de jocs fomenta l’aïllament. Malgrat això, “els nens que han tingut un amic imaginari són molt sociables, arriben a tenir molts amics reals i cooperen molt bé amb ells”, afirma el pediatre Ernesto Sáez en el seu llibre ¿Qué le pasa a mi hijo?.

A més, els experts coincideixen que l’existència d’aquest amic tan peculiar no interfereix en la capacitat per a relacionar-se i comunicar-se amb els altres. De fet, una recerca recent publicada en el Journal of Experimental Child Psychology conclou que els petits que tenen un amic imaginari són capaços de desenvolupar un raonament i una habilitat comunicativa millors gràcies al diàleg intern que mantenen amb el seu company invisible.

Quan cal preocupar-se?

Encara que al principi evocar un amic imaginari no suposa un problema per al menor, els pares han d’estar alerta si detecten alguns signes que poden ser motiu de preocupació. Si el petit es mostra “totalment absort amb ell, no juga amb altres nens o sembla que no és feliç per l’existència d’aquest amic”, és aconsellable consultar l’especialista, tal com apunta Sáez.

Com han d’actuar els pares?

Perquè l’amic imaginari no es converteixi en un problema, els experts aconsellen als progenitors no donar-li una importància excessiva. Per als especialistes de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap), no s’ha d’intentar eliminar o negar la seva existència, ni tampoc prendre’l massa seriosament. El més recomanable és acceptar-ho com un joc i, per què no, formar-ne part. Això facilita als pares ensenyar normes i modelar hàbits per mitjà del company invisible dels seus jocs.

Es pot treure profit de l’amic imaginari?

Més que una companyia molesta, l’amic imaginari pot ser per als progenitors un instrument útil per a relacionar-se amb el seu fill. Una de les fortaleses de l’amic invisible és que representa el mateix nen; és ell mateix, assenyalen els especialistes de l’AEPap. D’aquesta manera, a través del company invisible, els pares poden ensenyar normes i hàbits al fill o, fins i tot, corregir conductes preservant l’autoestima. Així mateix, el petit pot utilitzar el seu amic per a expressar idees, sentiments o pors pròpies que d’una altra forma seria incapaç de transmetre als adults.

Com són els companys invisibles?

Cada amic imaginari és únic i adopta una forma diferent, segons la imaginació del nen. Una recerca de Marjorie Taylor, basada en prop de 600 descripcions d’amics imaginaris, els classifica en dos grans grups: el 40% correspon a una joguina o a un objecte especial del menor que adquireix vida pròpia i el 60% restant es materialitza en un personatge invisible. En aquest últim cas, la majoria adopta la forma d’un nen, sovint amb alguns poders màgics, com ara volar, o amb característiques molt especials, com un color de pell o cabell inusual.

Quan és un problema?

Els amics imaginaris poden ser duradors. Encara que el més freqüent és que el nen deixi d’interactuar amb ells al voltant dels sis o set anys d’edat, en alguns casos triguen una mica més a desaparèixer. I, en ocasions molt excepcionals, continuen durant l’adolescència.

Com ja s’ha assenyalat, aquesta prolongació de l’amic imaginari no ha de ser necessàriament un problema. Sí que ho és, però, quan el petit els utilitza per a evadir les seves responsabilitats. Per exemple, els nens que atribueixen als seus amics imaginaris la culpa de les coses que no han fet bé. El company invisible també és un obstacle quan dificulta els vincles del menor amb altres persones, perquè prefereix estar amb el seu amic imaginari. Quan s’adverteixen aquestes conductes, i molt més si ocorren quan el nen és major de set anys, s’aconsella acudir a un professional.