Antidepressius: la clau està en la dosi

L'eficàcia del tractament amb antidepressius està demostrada, però un abús en la prescripció o la tendència a l'automedicació poden alterar els beneficis que es persegueixen
1 Juliol de 2008
Img salud 2 listado

Antidepressius: la clau està en la dosi

/imgs/20080701/salud21.jpg
La depressió i els trastorns i malalties mentals preocupen la comunitat científica, i molt. En primer lloc, perquè la seua expansió és un fet. Segons l’OMS, serà la principal causa d’incapacitat laboral el 2020, a més d’un greu problema de salut pública els pròxims anys. En segon lloc, perquè encara queda molt per investigar sobre el seu origen i tractament. L’últim estudi, efectuat pels psicòlegs Irving Kirsch, de la Universitat de Connecticut, i Thomas Moore, de la Universitat George Washington (les dues, dels EUA), acaba de posar en dubte l’efectivitat dels tractaments farmacològics administrats a pacients afligits de depressions lleus i moderades.

Els resultats de la investigació han generat una polèmica a nivell planetari. En el seu estudi, basat en un ampli grup de malalts diagnosticats amb depressió, els investigadors van detectar que a penes s’observaven diferències si la malaltia, de caràcter lleu o moderat, es tractava amb antidepressius o amb un placebo (substància inactiva que s’administra com si fos el medicament).


Són útils els antidepressius?

/imgs/20080701/salud22.jpg
La ciència mèdica, en particular la psiquiatria, ha evidenciat que la depressió té tractament i que un elevat percentatge dels casos qualificats com a lleus i moderats es curen. De la mateixa manera, també s’ha verificat que els antidepressius, usats de forma correcta, són eficaços en un percentatge molt significatiu de pacients. Pel que fa a la psicoteràpia, s’ha comprovat que segons el cas els resultats poden ser més positius fins i tot que un tractament amb medicació.

Tot i això, hi ha un nombre de depressions severes que no responen a cap tipus de tractament. Són les que presenten més riscs de convertir-se en cròniques i, amb el temps, de provocar incapacitat en el malalt. En aquest punt el consens entre els psiquiatres és molt ampli.

Els moderns fàrmacs antidepressius són eficaços sempre que es complisquen les pautes de tractament. Al contrari que ocorre amb els analgèsics, que alleugen el dolor en pocs minuts, un antidepressiu necessita llargs períodes de temps perquè se’n perceben els efectes, normalment de sis a vuit setmanes. A més, cal mantenir la medicació durant, almenys, sis mesos. Si la resposta no és l’adequada, el psiquiatre associarà un altre fàrmac o en prescriurà un de nou. El tractament requereix temps i constància, però també suport psicològic.

L’estudi nord-americà que ha alçat tanta polseguera no ha fet més que evidenciar una cosa que els psiquiatres saben des de fa molt de temps: el paper fonamental que acompleix la psicoteràpia (el suport psicològic) en el tractament de les depressions lleus i moderades, que són la gran majoria. La conclusió no és que els antidepressius hagen d’evitar-se en aquests casos, sinó que s’han d’administrar amb més cautela i deixant la porta oberta a altres opcions terapèutiques. Els resultats de l’estudi també són concloents pel que fa a l’automedicació: s’ha d’evitar en tots els casos.


La depressió, una malaltia

L’Enquesta Nacional de Salut del Ministeri de Sanitat i Consum posa de manifest l’alta prevalència dels trastorns mentals entre la població espanyola. La depressió i l’ansietat ocupen els primers llocs en el document. Segons estimacions recents, una de cada vint persones, un 5% de la població, pateix depressió, amb una prevalència dues vegades més gran entre les dones que en els homes.

La depressió es caracteritza per la profunda sensació de tristesa i de decaïment emocional i vital que acompanya qui la pateix. No són en absolut estranys altres símptomes com el cansament, la falta de concentració, els sentiments de culpabilitat, la poca o molta gana o l’insomni. En casos molt severs es poden apreciar tendències autodestructives.

Tot i que les incògnites per aclarir són moltes encara, sembla clar que una de les possibles causes de depressió és una alteració genètica que trastorna el funcionament normal dels neurotransmissors químics al cervell. En aquests casos hi ha autors que parlen de depressió genètica i, encara que no està provat, no se’n descarta la possible transmissió de generació en generació.

Un segon tipus és el resultat del consum i l’abús de certes drogues, com les amfetamines i l’alcohol. És una depressió biològica, però no genètica. La depressió també pot donar-se en subjectes que han sofert una infància difícil, traumàtica, i que no ho han resolt de forma satisfactòria.

El quart tipus, el més freqüent en la nostra societat, és el derivat del sentiment que alguna greu ens passa. Un problema familiar, laboral o econòmic, o una crisi personal, com pot ser el divorci o la pèrdua de treball. Les causes d’aquest tipus de depressió, de caràcter reactiu, són nombroses.

La depressió pot ser lleu, moderada, severa o greu, depenent de la intensitat de la simptomatologia. Tanmateix, en tots els casos cal un tractament, sobretot davant d’una depressió severa. Tot i que el tractament difereix per a cada cas, hi ha un denominador comú per a tots: la prescripció d’antidepressius i la psicoteràpia.