Angines: adéu a les extirpacions sistemàtiques

En pocs anys s'han reduït de forma radical les intervencions d'amigdalitis en els infants perquè puguin beneficiar-se de les defenses que aquest òrgan proporciona
1 Gener de 2009
Img salud 2 listado 103

Angines: adéu a les extirpacions sistemàtiques

/imgs/20090101/salud2-1.jpg
Si preguntéssim en una reunió d’amics, d’entre 30 i 37 anys d’edat, a quants els van operar d’angines quan eren petits, la majoria respondria de manera positiva. Aquesta pràctica, però, ja no es porta a terme amb tanta assiduïtat. Fins a la dècada dels 80, el nombre d’infants operats a l’any de les amígdales era elevat, però, a partir de llavors, i de la mà de la comunitat mèdica anglosaxona, es va posar fre a aquesta tendència i es va passar d’extirpar el 85% dels casos d’amigdalitis a fer-ho només en el 2%. La raó va ser la presa de consciència del paper que desenvolupen les amígdales, més conegudes com a angines, en la funció defensiva de l’organisme.

Les amígdales, ubicades a l’orofaringe (la part posterior i lateral de la boca), formen part d’una sèrie d’òrgans que tenen la missió de fabricar defenses -anticossos- per a l’organisme amb la finalitat de protegir-lo d’agressions externes. Aquesta funció defensiva es desenvolupa en una edat determinada: fins als cinc o sis anys es fabriquen les defenses i es creen anticossos davant d’agressions per virus, bacteris o altres elements vius en l’ambient. A partir dels sis anys, aquesta funció comença a remetre. Així, les amígdales es van atrofiant i desapareixen o queden reduïdes cap als 25 anys.

Aquesta és la raó per la qual practicar una intervenció abans dels sis anys comporta privar l’organisme d’un important òrgan defensiu. Els gèrmens que penetren amb l’aire a la boca són captats per les amígdales, que els identifiquen i posen en marxa el procés de formació d’anticossos que, en condicions normals, tenen capacitat suficient per a eliminar la infecció.

Les defenses de l’organisme

Sempre que es diagnostica una amigdalitis, bé per virus o bé per bacteris, fa mal la gola -sobretot en empassar-, les amígdales es posen vermelles i la febre pot ser elevada. El tractament bàsic més efectiu és fer repòs i prendre líquids. Els antibiòtics no estan indicats en el cas de les infeccions víriques, que són la majoria, i són molts els experts que en desaconsellen l’ús en les bacterianes, ja que prefereixen que sigui l’organisme mateix el qui venci el procés amb les seves pròpies defenses. Si se subministra antibiòtic, que és qui elimina el germen i la infecció, no es desenvolupen les defenses suficients i l’organisme queda indefens i vulnerable per a infeccions posteriors.

Quant a la febre, hi ha partidaris de no tallar-la excepte en casos que sigui molt elevada, ja que quan la temperatura corporal arriba als 38ºC es generen substàncies que potencien les defenses -els leucòcits killer, que actuen com un batalló d’elit que extermina els gèrmens invasors-. Quan es baixa la febre es desmobilitza gran part de les pròpies defenses de l’organisme; per això. en l’actualitat s’opta, en la majoria dels casos, perquè actuï l’organisme en contra de l’intervencionisme clàssic davant de qualsevol infecció.

Intervenció justificada

/imgs/20090101/salud2-2.jpg
En unes dècades s’ha passat d’operar sistemàticament a intervenir en casos molt concrets. En aquests moments es revisen i es racionalitzen els criteris, i les indicacions per a intervenir són més precises. En els adults que arrosseguen amigdalitis cròniques des de la infància i que ocasionen abscessos (acumulació de pus) i flegmons periamigdalins, la intervenció està indicada en gairebé tots els casos.

En els infants, l’operació està recomanada quan sofreixen diversos episodis, més de cinc o sis a l’any, si ronquen de nit, si tenen dificultats per a respirar i si sofreixen d’otitis associada. També se sap que el nen que ronca pot patir episodis d’apnea nocturna (síndrome d’apnea del son), motivat moltes vegades per una obstrucció de les vies respiratòries altes, per la mida de les amígdales i per les glàndules adenoides. En aquests casos, la intervenció també és indicada.

No obstant això, els canvis experimentats els últims anys no s’han centrat només en la definició de criteris d’intervenció, sinó en la tècnica quirúrgica per a l’extirpació. Cap als anys 50 s’extreien les amígdales de forma ambulatòria, amb un gas que adormia el nen uns minuts i amb una mena de guillotina amb la qual es tallaven les glàndules. Tot era qüestió de minuts i la complicació més freqüent era l’hemorràgia. Ara, la intervenció es fa al quiròfan amb anestèsia general i amb totes les garanties sanitàries que garanteixen l’absència de complicacions.