Per què és més fàcil engreixar-se que aprimar-se?

Un entorn on abunden els aliments poc saludables i que convida al sedentarisme és una pèssima combinació per a mantenir un pes saludable
1 Febrer de 2014

Per què és més fàcil engreixar-se que aprimar-se?

/imgs/20140201/engordar1.jpg
Són moltes les persones que senten que el seu pes és un problema, una font d’inquietud, d’inseguretat i, fins i tot, de frustració. Malgrat això, no totes es preocupen per l’excés de pes. També n’hi ha que es veuen massa prims, pesen menys del que els agradaria o del que la societat entén com a “normal”. Amb tot, aquest últim supòsit correspon a una minoria, ja que gran part de les persones que volen modificar el seu pes ho volen fer “a la baixa”, és a dir, pretenen aprimar-se. Noten que la seva bàscula cada vegada marca un nombre més alt i és aquí on neix una pregunta que senten molt sovint els dietistes-nutricionistes: és el meu un cas aïllat? Respondre-hi és senzill, ja que aquesta situació és la més comuna. Tanmateix, a aquesta pregunta en solen seguir d’altres que no tenen respostes tan simples, com per què passa això i per què és tan marcada la nostra tendència a guanyar quilos amb el pas dels anys. Però sobretot hi ha una qüestió que es repeteix a mesura que es compleixen anys: per què és més fàcil engreixar-se que aprimar-se.

Pujar de pes: el paper de l’entorn i la memòria de les cèl.lules

El 1988, un llibre de referència en l’àmbit acadèmic, coordinat pel professor John Garrow i titulat Obesitat i malalties relacionades, va recollir una coneguda reflexió: “La major part de persones amb obesitat que comença un tractament dietètic l’abandona; entre els qui continuen, la majoria no perd pes; i dins del grup de persones que perden pes, la majoria torna a recuperar-lo”. És a dir, fa 25 anys que es coneix que la dificultat per perdre pes amb èxit és majúscula. Però també se sap des de fa temps que és menys complicat guanyar pes en el nostre entorn. Un entorn en el qual hi ha una àmplia i còmoda disponibilitat d’aliments barats i insans -tal com reconeix la doctora Margaret Chan, directora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)- i que ofereix impediments seriosos per a fer activitat física diàriament.

En tot cas, a què es deu aquesta facilitat per a guanyar pes? És la qüestió que va abordar en profunditat un text titulat “L’evolució de l’adipositat i l’obesitat humana: on es va espatllar tot?”, publicat pel doctor Jonathan C.K. Wells en la revista Disease Models & Mehanisms al setembre de 2012. Per al doctor Wells, conservar el nostre teixit gras és un aspecte d’importància cabdal, i és per això que el cos humà es resisteix a desfer-se’n “així com així”. La massa grassa és un component estratègic que acompleix moltes funcions beneficioses: aporta energia per al creixement, permet la reproducció, contribueix al bon funcionament del nostre sistema immunitari i fins i tot permet una millor adaptació al fred.

En els nostres gens

Wells revisa el conegut enfocament evolutiu que utilitza l’anomenat “concepte de l’estalvi”. Aquest enfocament suggereix que l’exposició ancestral a cicles d’escassetat va propiciar que tinguéssim “gens estalviadors”. Però Wells enumera diverses raons per les quals aquesta hipòtesi no explica del tot les actuals taxes d’obesitat. Hi ha més hipòtesis, com la del “fenotip estalviador”, que considera que tant els nadons nascuts de mares que han sofert malnutrició en l’embaràs, com aquells que van néixer amb un pes baix, i fins i tot els que han sofert una alimentació insuficient durant la infància, tenen més predisposició a sofrir obesitat en el futur. Malgrat això, una metaanàlisi de Yu i col.laboradors publicada el 2011 no va donar per bona aquesta suposició. Wells detalla, a més, com altres mamífers, que haurien de respondre de la mateixa manera que l’ésser humà, utilitzen altres estratègies diferents de l’obesitat (magatzem de greix).

En qualsevol cas, el nostre teixit gras (teixit adipós) és fonamental per a la persistència de la nostra espècie, ja que és com una estratègia de gestió de riscos que s’adapta de forma flexible a les condicions exteriors i que ha evolucionat en unes condicions d’estrès (dificultat per a aconseguir aliments, unida a una despesa calòrica notable) que, ara com ara, no es donen. En el nostre entorn modern, aquest sistema adaptatiu sofreix les conseqüències de factors ambientals anomenats “obesogènics”. És per això que Wells no culpa tant la genètica com el nostre entorn, que propicia l’augment de pes i es converteix, en les seves paraules, en un “nínxol generador d’obesitat”. Tampoc no culpa les persones amb sobrepès per la seva mandra o la seva gola. La saviesa popular sol adjudicar la responsabilitat d’aquesta malaltia a l’individu -“si està gros és perquè no fa res per solucionar-ho”-, cosa que per a Wells és massa “simplista”.