Més enllà de les declaracions nutricionals
“Font de ferro”, “ric en vitamina C”, “baix en sucre”, “alt contingut en fibra”. Aquest tipus de frases o declaracions són habituals en les etiquetes i en els envasos de molts aliments. Indiquen les propietats del producte i principalment n’hi ha de dos tipus:
- Declaracions nutricionals. Fan referència al producte. Expressen, per tant, les característiques de l’aliment en si mateix: “font de calci”, “baix en sodi”, “sense calories”, etc.
- Declaracions de salut. Detallen com aquest producte alimentari contribueix a cert aspecte concret de l’organisme: “contribueix al funcionament normal de …”, “ajuda al manteniment normal de …”, etc.
Les dues fórmules constitueixen un “valor afegit” per al producte que, per mitjà d’aquests missatges, es pot diferenciar de la competència. Són apreciats pels consumidors que s’interessen per la seva alimentació i desitjats per part de la indústria alimentària, que veu en aquest tipus de missatges una manera eficaç de promocionar els seus productes.
Aquest article se centra en les declaracions nutricionals per a conèixer quins requisits ha de complir un aliment a l’hora de plasmar-les en el seu etiquetatge. Les exigències estan regulades per llei, en concret pels reglaments 1924/2006 i 116/2010 de la Comunitat Europea (CE).
No és el mateix dir “versió lleugera” o “light”, que “baix en calories”. Els requisits per a les dues primeres declaracions i per a la tercera són diferents. Per a afirmar que un aliment és una versió “lleugera”, “light” o “amb valor energètic reduït”, ha de contenir com a mínim un 30% menys de l’energia que té el producte de referència. En canvi, si el que es vol dir és que aquest producte és “baix en quilocalories”, hi ha dues possibilitats:
- Quan es tracta d’aliments sòlids, han de contenir menys de 40 kcal per cada 100 g de producte.
- En el cas de les begudes, han de tenir menys de 20 kcal per cada 100 ml.
Per la seva banda, l’escenari més exigent seria per al “sense aportació energètica”, que té com a requisit aportar menys de 4 kcal per cada 100 g o ml de producte.
Greixos. Per a poder reflectir que un aliment és “baix en greix”, ha de tenir menys de 3 g per cada 100 g d’aliment. Si es vol anar més enllà i dir “sense greix”, el nivell màxim permès és de 0,5 g per cada 100 g d’aliment. A més, per referir-se de manera específica als greixos saturats, en lloc de greix total, els nivells són menys de 0,75 g per cada 100 g i menys de 0,1 g per cada 100 g d’aliment, respectivament.
Proteïnes. Si un aliment és “font de proteïnes”, vol dir que proporcionarà almenys un 12% de la seva energia per mitjà de les proteïnes. En el cas de tractar-se d’un “alt contingut de proteïnes”, aquesta quantitat augmenta fins al 20%.
Sucre. Es pot anomenar un aliment “baix en sucre” si té menys de 5 g sucre per cada 100 g. Cal tenir en compte que si es tracta d’una beguda, aquesta quantitat es redueix a la meitat (2,5 g) i que si un aliment posa en l’etiquetatge “sense sucres”, la xifra serà sempre menor de 0,5 g per cada 100 g producte. Una declaració molt controvertida i que causa confusió és la de “sense sucres afegits”. No vol dir que aquest aliment no contingui sucre, sinó que no hi han afegit sucre extra. Per a evitar caure en aquest error, en l’etiquetatge també ha de figurar l’esment “conté sucres presents naturalment”, si és el cas. Aquest tipus de declaració està molt estès en sucs o melmelades.
Hi ha dues possibilitats: que el producte pugui declarar que és “font de” o que digui que té un “alt contingut en”. Aquesta particularitat és compartida amb la fibra i la proteïna. Tot i això, en lloc de ser una quantitat fixa, com en els altres dos casos, en les vitamines i els minerals es requereix que l’aliment cobreixi una quantitat concreta de la ingesta de referència (IR).
Aquests valors són orientatius i pretenen ser una guia de quina quantitat s’ha d’ingerir a través de la dieta per a cobrir els nostres requeriments. Com es pot observar en l’annex del reglament, les quantitats són molt diferents per a cada vitamina i mineral. Per posar algun exemple, poden anar des dels 800 micrograms per a la vitamina A o els 14 mil.ligrams per al ferro, fins als 2.000 mil.ligrams per al potassi. Si un aliment diu que és “font de” una vitamina o mineral, ha de cobrir el 15% de la seva IR. Si aquesta quantitat superés el 30%, llavors podria declarar-se “alt contingut en…”. Exemples molt comuns són el calci, el ferro o el magnesi.
Sal. En el cas de la sal, hi ha més declaracions disponibles, totes orientades a limitar la seva aparició d’acord amb les condicions següents:
- Baix contingut en sal: menys de 0,12 g per cada 100 g d’aliment.
- Molt baix contingut en sal: menys de 0,04 g per cada 100 g d’aliment.
- Sense sal: menys de 0,005 g per cada 100 g d’aliment.
Fibra. Igual que passava en el cas de la proteïna, se’n requereix una quantitat mínima per a poder dir que és “font de fibra” o que el producte té “alt contingut de fibra”. El contingut mínim és 3 g i 6 g, respectivament, per cada 100 g de producte. Tot i això, cal observar bé aquests esments, ja que no són sinònim de pa integral necessàriament.