Els experts nutricionistes d'EROSKI CONSUMER responen
Tallar i pelar la fruita en redueix l’aportació de fibra i d’algunes vitamines, la part d’aquests nutrients propers al tall, però no els que es concentren a l’interior de l’aliment. La clau a l’hora de pelar la fruita és fer-ho de la manera més fina possible per perdre’n el mínim. La temperatura a què es conserva la fruita influeix més en la textura i en l’aparença que no en el valor nutricional. No obstant això, el més recomanable si han de passar tantes hores és conservar-la tan fresca com es pugui, potser en una carmanyola a l’ampit de la finestra durant els matins freds, i pelar-la poc abans de menjar-la.
Hi ha aliments que resulten irritants de la mucosa gàstrica, i si aquesta ja està irritada poden afavorir la secreció de més àcid clorhídric, responsable en part de les malalties estomacals i de l’úlcera gàstrica. De fet, prendre una mica de bicarbonat (alcalí) sol resoldre de manera immediata i eficaç la sensació d’acidesa d’estómac, tot i que no s’ha de convertir en el recurs habitual per a curar l’acidesa. El cafè -també el descafeïnat-, el te concentrat, els aliments molt àcids com els vinagres, els adobats, algunes salses i sucs, les espècies fortes o els aliments i plats molt condimentats, grassos i especiats, i els fregits i guisats molt grassos, són irritants de la mucosa gàstrica i convé evitar-los en cas de malestar d’estómac. Les fruites que no donen problemes en general són les fruites més neutres com les pomes, les peres ben madures, bullides, cuites al forn o en compota.
No hi ha consens científic en relació a una classificació d’aliments alcalins i/o àcids, en part perquè l’acidesa o l’alcalinitat del medi es deu no tan sols a l’alimentació, sinó també a altres factors com el metabolisme individual, l’estrès, la capacitat respiratòria, l’hàbit tabàquic, etc. Aquests factors, entre d’altres, poden augmentar l’acidesa del medi, cosa que predisposa a patir malestar i malalties.
Les dioxines són compostos químics molt tòxics obtinguts per diversos processos industrials com la combustió. Aquests compostos es dipositen als sòls, s’acumulen en el medi ambient i passen a la cadena alimentària. En els humans, prop del 95% de l’exposició total de dioxines es produeix a través dels aliments. N’hi ha alguns que acumulen més dioxines, com els aliments grassos (llet i derivats grassos, llards, mantegues…), el fetge dels animals, les carns i certs peixos (els més grassos). Els efectes a mitjà o llarg termini de les dioxines són molt nocius, per les seves accions teratogèniques (malformacions en el fetus) i carcinogèniques (aparició de tumors malignes) potencials. Des del punt de vista legislatiu, s’han establert nivells màxims per a les dioxines en els productes alimentaris. En la pràctica, la millor fórmula per a evitar una ingesta excessiva de dioxines és seguir una dieta variada, que inclogui els aliments més problemàtics en la mesura justa, en equilibri amb altres components de la dieta. Així, se’n redueix la ingesta a mínims tolerables per al cos humà.
La diabetis és una malaltia freqüent i crònica que comença a afectar de manera preocupant els nens. Al seu torn, la prevalença de l’obesitat entre els petits i els adolescents s’ha triplicat a escala global, de gairebé un 5% a aproximadament un 15% des de la dècada de 1960. L’opinió generalitzada és que menjar en excés aliments rics en calories, sobretot una dieta alta en greixos i sucres, juntament amb un estil de vida inactiu són les principals causes de l’obesitat. Així, s’incrementa la concentració de lípids circulants i de citocines, indicadors d’inflamació i inductores de resistència a la insulina. L’obesitat i la resistència a la insulina es creu que són els precursors de la diabetis en aproximadament el 20% dels subjectes. El tractament estàndard actual per a la diabetis inclou dieta, exercici i fàrmacs que augmenten la insulina circulant en un esforç per superar la resistència de la insulina.
La doctora Corkey, exdirectora del Centre d’Investigació de l’Obesitat al Boston Medical Center, sospita que els additius alimentaris i altres factors ambientals tenen un paper rellevant en els canvis bioquímics que condueixen a la diabetis. La seva investigació suggereix que els monoglicèrids (un tipus d’emulsionants molt comú en nombrosos productes processats, com ara els pastissos, la brioixeria i rebosteria, les masses…) i la sacarina (edulcorant artificial) estimulen les cèl·lules beta del pàncrees per produir insulina en hores inadequades. Això condueix a una situació d’hiperinsulinèmia: és a dir, quantitats elevades d’insulina circulant en sang deriven en un mal funcionament dels receptors d’insulina i les cèl.lules són menys capaces d’absorbir la glucosa de la sang. L’eliminació lenta de la glucosa condueix a la diabetis.
Els granets sucosos, cruixents i dolços de la magrana amaguen en el seu color cridaner un cúmul de substàncies que exerceixen accions antioxidants i antinflamatòries. Destaquen entre els seus compostos actius els polifenols antioxidants, els tanins i els antocians. Aquests últims són els pigments que donen color a la polpa i el to granat tan característic d’aquesta fruita d’hivern. La ciència ha comprovat que les substàncies antioxidants són més quantioses i més actives quan la fruita es transforma en suc, ja que aquests compostos complexos es transformen en d’altres de més simples i biodisponibles.
- Propietats antioxidants: El contingut en compostos fenòlics del suc de magrana supera el del te verd, referència en aquest tipus de compostos antioxidants. El més abundant d’aquests compostos és l’àcid el·làgic, que ha demostrat en la investigació el seu potent efecte antioxidant per combatre l’acció nociva dels radicals lliures.
- Efectes antitumorals: Diversos assajos clínics mostren una àmplia gamma d’aplicacions clíniques per al tractament i la prevenció de càncer i d’altres malalties en el desenvolupament de les quals la inflamació crònica exerceix un paper essencial. En els humans, l’extracte de magrana i el seu suc ha demostrat que inhibeix el creixement de les cèl.lules canceroses del càncer de pròstata humà.
- Receptes amb magrana: El més habitual és menjar els grans de magrana solts a manera de fruita, encara que es poden afegir a les amanides. Els sucs de magrana que sumen antioxidants i vitamines són els que es barregen amb suc de taronja o de mandarina, totes dues fruites de temporada.
L’anèmia ferropènica, per falta de ferro, és la deficiència nutricional de màxima prevalença. El cansament excessiu, la fatiga i debilitat o la dificultat respiratòria en són símptomes propis. Hi ha maneres senzilles i assequibles de fer front a l’anèmia en cas que aquesta es degui a una alimentació desequilibrada i complementar així el tractament mèdic. Són les que segueixen:
Augmentar l’absorció del ferro dels aliments. Cal acompanyar el consum d’aliments vegetals rics en ferro amb altres rics en vitamina C. Els vegetals més rics en ferro són les fruites seques, les verdures de fulla verda, els llegums i els germinats, que es poden menjar acompanyats de fruites cítriques, hortalisses com el tomàquet i els pebrots o verdures com les cols.
No barrejar determinats aliments. Hi ha alguns nutrients que dificulten l’absorció del ferro no hemo (el dels vegetals), com els fitats, els oxalats i els tanins, a més del calci. Alguns consells pràctics per a optimitzar l’aprofitament d’aquest mineral són els següents: no és bona combinació prendre un te o un cafè amb llet juntament amb un complement de ferro, com tampoc ho és prendre’n després de dinar, perquè es redueix l’aprofitament del ferro alimentari.