Els experts nutricionistes d'Eroski Consumer responen
El vinagre de poma, per la naturalesa de la seva fermentació, és més suau per a l’aparell digestiu que el vinagre blanc o el de vi, per la qual cosa l’opció és encertada.
El vinagre blanc, pel mateix procés d’elaboració, és el que conté més quantitat d’àcid acètic. Això explica el seu sabor més fort i pronunciat. Per aquesta condició també és el menys indicat, en particular si s’usa amb freqüència, si s’és generós amb el vinagre a l’hora d’amanir o es tenen problemes digestius. Pel que fa al contingut en acètic li seguiria el vinagre de vi, de color negre, i el vinagre de poma, una mica més lleuger en composició. Una opció interessant és provar altres vinagres més suaus, com el d’arròs.
Hi ha aliments que reforcen la flora intestinal i les defenses de l’organisme i serveixen d’ajuda per a frenar la infecció, però també n’hi ha que serveixen de substrat per a aquests fongs, per la qual cosa és fonamental revisar la dieta.
El sucre és l’aliment principal dels fongs del gènere Candida, raó per la qual un dels símptomes específics quan es desenvolupa aquesta infecció és la necessitat i el desig de menjar dolç o aliments rics en sucres. Si la candidiasi és molt persistent i molesta, pot ser necessari, segons valoració mèdica o dietètica, reduir o eliminar de forma puntual el consum de fruites, ja que aquestes són font natural de sucres.
Si es prenen antibiòtics, un bon remei és prendre de forma simultània un complement de probiòtics (lactobacillus, bifidus). Hi ha nutrients per a les defenses (vitamines A, C i E). El germen de blat, l’oli d’oliva verge extra i un grapat de fruites seques proporcionen una bona dosi de vitamina E. Les hortalisses i les fruites de color taronja-groc-vermellós (pastanaga, carabassa, mandarines, meló Cantaloupe, mango, tomàquet) són font de vitamina C i E.
La manca d’enzims digestius comporta una digestió incorrecta i insuficient dels aliments. Aquesta mala digestió pot ser la causa del desequilibri de la flora intestinal i de l’augment de les càndides. Aquests fongs, entre altres microorganismes, fermenten els nutrients mal digerits, cosa que dóna lloc a fenòmens de putrefacció que s’acompanyen amb símptomes digestius com inflor, gasos, malestar i pesadesa. Germinats, com els brots de soja, d’alfals… o els aliments fermentats com el miso o el xucrut, a més de les verdures crues, aporten enzims amb efectes similars als de l’aparell digestiu.
L’índex glucèmic (IG) és una mesura que s’utilitza per a classificar els aliments que es consumeixen en relació amb la manera com afecten els nivells de sucre (glucèmia o nivell de glucosa) en la sang. L’IG s’aplica als aliments rics en hidrats de carboni, ja que la proteïna i el greix no alteren directament la glucèmia. Encara que hi ha llistes universals relatives a l'”índex glucèmic dels aliments”, hi ha factors que modifiquen la velocitat d’absorció dels carbohidrats complexos o simples, cosa que en fa dubtar de la utilitat clínica: la resposta individual, el consum de l’aliment de manera aïllada (poma) o en una dieta mixta (poma i grapat de fruites seques), la forma d’elaboració, la textura i el trossejat de l’aliment, la naturalesa de l’aliment (fresc, processat), el contingut en fibra i gluten…
El Parlament Europeu ha aprovat un nou reglament d’informació al consumidor sobre l’etiquetatge d’aliments. La raó és proporcionar una informació més clara als consumidors sobre el valor nutricional, la dates aptes per al consum o els ingredients al.lergògens dels aliments, entre altres aspectes rellevants.
L’etiquetatge haurà d’incloure de forma obligatòria la informació nutricional més rellevant perquè el ciutadà pugui triar els aliments amb un millor coneixement, d’acord amb les calories i la quantitat de greixos, greixos saturats, carbohidrats, sucres, proteïnes i sal dels productes. L’etiquetatge ha de marcar les diferències entre la data de caducitat i la de consum preferent, amb la intenció d’evitar riscos per a la seguretat física del consumidor, d’acord amb la tendència de la població d’ajustar al màxim els advertiments per al consum indicats en els productes. Aquesta nova norma obliga alguns productes, fins ara exempts d’indicar la data de caducitat, a marcar-la en l’envàs, ja que podrien ser perjudicials per a la salut.
El raïm és un aliment del qual s’obté un gran rendiment per la funcionalitat nutricional dels diversos components que té: les llavors, la mateixa carn i fins i tot la pell. Les diferents varietats reuneixen molts punts comuns en el seu valor nutritiu, en contingut en fibra, vitamines, minerals i oligoelements, mentre que el raïm negre acumula més quantitat de compostos fitoquímics antioxidants (carotenoides, flavonoides, antocians, tanins) respecte de les varietats de raïm verd tipus moscatell.
Recentment s’han publicat investigacions que tracten d’avaluar l’efecte de l’extracte de llavor de raïm sobre els canvis en la pressió arterial, la freqüència cardíaca o els nivells de lípids (colesterol total, LDL-colesterol, HDL-colesterol, triglicèrids). La metanàlisi més recent i completa, publicada el 2011 en el Journal of American Dietetic Association, revela que l’extracte de llavor de raïm sembla reduir de forma significativa la pressió arterial sistòlica i la freqüència cardíaca, però no s’observen efectes rellevants sobre els lípids. Els estudis que han analitzat en humans l’efecte dels antioxidants extrets de la pell del raïm reporten un augment de l’activitat d’un dels enzims antioxidants endògens més potents, com és el glutatió reductasa.
Veient aquests bons resultats, el consell és menjar i mastegar bé tot el gra de raïm, amb llavors i pell inclosos.
Algunes propostes per a assaborir aquesta fruita de temporada són:
- Suc natural de poma i raïm
- Most natural de raïm negre i moscatell
- Amanida d’enciam amb raïm i formatge
- Peix al forn amb salsa de raïm
- Filet amb puré de poma i raïm
- Coca amb raïm i ametlles
- Compota de poma o pera amb raïm moscatell
La manera com es cuina la pasta influeix que aquesta sigui font d’energia lenta o tot el contrari, que es converteixi en un aliment ric en sucres d’assimilació fàcil i ràpida que explica que al poc temps del seu consum es torni a tenir gana. Amb la finalitat que la pasta sigui una font excel.lent d’hidrats de carboni complexos d’absorció lenta, ha de quedar cuita “al dente”; és a dir, cuita per fora i semicrua a l’interior.
La manera apropiada de coure la pasta és escalfar un litre d’aigua amb un raget d’oli per cada 100 grams de pasta. Quan l’aigua comença a bullir, s’hi afegeix un grapat de sal i la pasta. Després es remena de tant en tant per aconseguir que quedi solta. Es considera que la pasta està “al dente” quan és cuita per fora però, a l’interior, una petita part queda semicrua, cosa que fa que en mastegar resulti lleugerament dura. Per saber si ha aconseguit aquest punt, es pot treure de la cassola un macarró o un espagueti, partir-lo per la meitat i comprovar si a l’interior hi queda un petit fil de pasta crua (de color diferent). En aquest moment es retira del foc i s’escorre. ABC de la nutrició: Índex glucèmic
L’índex glucèmic (IG) és una mesura que s’utilitza per a classificar els aliments que es consumeixen en relació amb la manera com afecten els nivells de sucre (glucèmia o nivell de glucosa) en la sang. L’IG s’aplica als aliments rics en hidrats de carboni, ja que la proteïna i el greix no alteren directament la glucèmia. Encara que hi ha llistes universals relatives a l'”índex glucèmic dels aliments”, hi ha factors que modifiquen la velocitat d’absorció dels carbohidrats complexos o simples, cosa que en fa dubtar de la utilitat clínica: la resposta individual, el consum de l’aliment de manera aïllada (poma) o en una dieta mixta (poma i grapat de fruites seques), la forma d’elaboració, la textura i el trossejat de l’aliment, la naturalesa de l’aliment (fresc, processat), el contingut en fibra i gluten…
El Parlament Europeu ha aprovat un nou reglament d’informació al consumidor sobre l’etiquetatge d’aliments. La raó és proporcionar una informació més clara als consumidors sobre el valor nutricional, la dates aptes per al consum o els ingredients al.lergògens dels aliments, entre altres aspectes rellevants.
L’etiquetatge haurà d’incloure de forma obligatòria la informació nutricional més rellevant perquè el ciutadà pugui triar els aliments amb un millor coneixement, d’acord amb les calories i la quantitat de greixos, greixos saturats, carbohidrats, sucres, proteïnes i sal dels productes. L’etiquetatge ha de marcar les diferències entre la data de caducitat i la de consum preferent, amb la intenció d’evitar riscos per a la seguretat física del consumidor, d’acord amb la tendència de la població d’ajustar al màxim els advertiments per al consum indicats en els productes. Aquesta nova norma obliga alguns productes, fins ara exempts d’indicar la data de caducitat, a marcar-la en l’envàs, ja que podrien ser perjudicials per a la salut.