El meu fill no menja
“No m’importa si és nen o nena, l’única que vull és que mengi”. Aquest és el desig de molts pares que esperen el segon fill i que ja no saben què fer perquè el primer mengi. I no es tracta d’un cas aïllat. Aquesta inquietud, compartida per tantes famílies, respon en la majoria dels casos a una preocupació exagerada dels pares i les mares. Els canvis que viu el nen en la seva curta vida influeixen de manera determinant en la conducta, i aquests es reflecteixen també en el seu comportament amb el menjar. El canvi que experimenta el menor quan passa de prendre el pit o de beure el biberó a menjar sòlid, el començament de la guarderia, quedar-se a dinar al menjador, la tornada a escola després de les llargues vacances, el naixement d’un germanet… són situacions que alteren els nens i que de manera natural manifesten també amb el menjar. En molts casos, el problema que un nen sa tingui certa inapetència o que no mengi prou respon als mals costums dels pares o dels cuidadors de la seva alimentació, ja que pretenen que els nens prenguin quantitats de menjar equivalents a les d’un adult.
La diferència entre un nen que realment no menja i un nen que sembla que no menja és que el primer perd pes i el segon, no. Tot i això, en cas de dubte i de preocupació, el pediatre ha de descartar qualsevol malaltia mitjançant una revisió exhaustiva. A continuació, s’enumeren les solucions a les situacions més comunes i que més preocupen els pares:
- Menja a escola però a casa no (o poc i amb molt d’esforç). A part del vincle emocional i l’interès per ser el centre d’atenció que té el nen a casa en relació amb el menjador escolar, de segur que hi ha alguna cosa més que diferencia aquests ambients. Al menjador d’escola els nens de la mateixa edat mengen tots junts i sense distraccions; no hi ha televisió, no hi ha joguines. L’hora de dinar es dedica al que és: el moment de menjar. Havent dinat, es juga, però no mentre es dina. Tampoc no hi ha opció de triar un altre plat si el que s’ha servit no agrada o no ve de gust: es deixa un temps concret perquè el nen mengi (sol o amb ajuda) el plat que toca en el menú del dia. Passat aquest temps, hagi menjat més o menys, haurà de menjar el segon plat. Al menjador escolar tampoc no hi ha la possibilitat de menjar les postres que més li agraden. A casa, en canvi, és més fàcil que els nens aconsegueixin els seus capritxos perquè pares, oncles i avis cedeixen a les seves insistents (i fins i tot molestes) peticions. La clau es troba a analitzar les diverses situacions que es donen en els dos ambients, copiar el que funciona a escola per portar-ho a la pràctica a casa, ser perseverants, no cedir ni concedir capritxos i tenir la confiança que els canvis funcionaran.
/imgs/20111201/alimentacion3-2.jpg
Menja a casa però no a escola. Una situació diferent, però el mateix consell: analitzar les situacions que funcionen a casa i valorar la possibilitat de repetir-les a escola. Per bé que aquesta pràctica no sempre és possible, ja que el menjador es regeix per unes normes determinades. En aquest cas, una bona idea és concedir al nen més llibertat i independència a l’hora de fer les coses. S’ha d’admetre, sense retrets, que el nen es taqui la roba o les mànigues si menja sol. No passa res, la roba es renta, encara que se l’ha d’educar que sigui acurat mentre menja.- Pràcticament no menja enlloc. Si el nen està sa, però és inapetent, el problema del seu comportament negatiu pot ser conseqüència que la relació entre els pares i l’alimentació sigui dolenta. En la taula següent es recullen alguns dels errors que cometen els pares i que han de millorar perquè la conducta del nen canviï.
- Menja sempre bé, a casa, a escola… El consell no és cap altre que seguir com fins ara i no preocupar-se de si el nen menja menys durant un o dos dies, o en determinats moments (berenar, sopar…). Els nens, igual que els adults, no tenen la mateixa gana tots els dies. Permetem-li que no sempre mengi igual de bé! No podem cometre l’error d’obligar-lo a menjar quan realment no vol.
Moltes vegades, el problema de la conducta negativa dels nens el tenen els pares per ser molt insistents, oferir menjar a qualsevol hora, obsessionar-se perquè mengin de tot, servir una quantitat exagerada de menjar per a la seva edat o cedir als seus capritxos i donar-los el que més els agrada sempre en vista de la mínima protesta…
Els pediatres subratllen que l’única esperança de canvi quan un nen s’aferra a no menjar és que canviïn els pares. Un nen que no menja ha de perdre molt de pes perquè hi hagi un risc real de malaltia. Si el nen està sa, té vitalitat, dorm, juga i riu, encara que sembli que menja poc, està menjant el que el seu cos li demana. Res més.
Què cal fer per millorar
/imgs/20111201/alimentacion3-3.jpg
No vol menjar amb cullera: El desenvolupament de cada nen és diferent, i si el primer fill va començar a menjar amb cullera les farinetes i els purés a 4 o 5 mesos, no significa que el fill següent ho faci de la mateixa manera. De vegades es confon la paciència (per a enginyar-se-les perquè el nen mengi de cullera quan encara no vol) amb la insistència. Convé respectar el desenvolupament de cada nen per a evitar situacions incòmodes, com que el nen plori sempre que menja, que escupi el menjar o que aprengui a vomitar-lo.- Massa proteïnes: Els nens petits han de menjar en plat petit, de manera que càpiga en el plat una quantitat de menjar proporcional a les seves necessitats. Una ració saludable de carn són 100-120 grams, la quantitat justa per a una persona adulta i per a un adolescent, però massa per a un nen petit. Tanta proteïna no és necessària, ni sana. Per tant no és un bon hàbit sadollar el nen amb proteïnes sense que abans hagi menjat verdures o cereals, com tampoc no ho és que els nens mengin proteïna animal sempre, tant per dinar com per sopar. Les xifres de sobrepès i obesitat infantil s’han duplicat els últims 10 anys, i cada vegada hi ha més persones joves amb hipercolesterolèmia o triglicèrids alts.
- Massa llet i lactis: Molts adults serien incapaços, i amb tota la raó, de menjar la quantitat exagerada de lactis que prenen molts nens. Mig litre de llet al dia o els seus equivalents en iogurts i formatges suaus és més que suficient. Si menja més, és lògic que no li càpiga molt més menjar a l’estómac.
- Més fruita de la que menja un adult: Donar a un nen petit dues o tres peces de fruita batudes per berenar és exagerat, desproporcionat. Convé oferir al nen una quantitat de menjar proporcional a la seva grandària, i en particular al volum del seu estómac.
- Racions i plats de grans per als petits: En un àpat familiar, el nen comença menjant un bon tros de pa perquè és un dia especial, i menja més tard del que és normal. Comença l’àpat: pica-pica de xoriço i formatge (el nen menja), unes croquetes (el nen en menja unes quantes), el primer plat (un plat de verdura que el nen menja)… Amb tot el que el nen ha pres ja, es pretén que mengi la paella, que tasti el guisat de pollastre o que es mengi la fruita de les postres? Són moltes les vegades en què s’ofereix al menor una quantitat de menjar similar a la d’un adult.
- Tot el dia menjant: Si un nen amb un any menjava molt bé i de manera abundant, quan en tingui dos no ha de menjar el doble, encara que sembli un raonament lògic. El més probable és que després de l’any, el nen mengi menys, perquè el seu creixement no és tan exagerat i per tant els seus requeriments són menors i, de manera natural, el seu cos li demana menys.
/imgs/20111201/alimentacion3-4.jpg
Pares molt insistents: La sobreprotecció de molts progenitors és mala consellera de l’educació infantil i de l’educació alimentària. Angoixar-se i insistir que el nen mengi un aliment que es resisteix a menjar, l’únic que provoca és més rebuig per part del petit. El cercle viciós ha començat.- Comparacions odioses i “temudes”: Les comparacions ridiculitzen els nens, per tant no és sa utilitzar-les amb l’objectiu que mengi més i millor. Cada nen té unes necessitats concretes, una gana determinada i un gust diferent pels aliments que convé tenir en compte i respectar.
- Obligar a menjar de tot i menjars que el nen avorreix: El més sa és just el contrari: no obligar a menjar si mostra rebuig i no obligar a prendre menjars que el nen avorreix. El més idoni és servir-li la quantitat que sabem que menjarà amb seguretat i esperar que en demani més si s’ha quedat amb gana. Convé deixar un temps prudencial entre un plat i l’altre i passar al següent, s’ho hagi menjat tot o no, incloses les postres, però sense fer-li xantatge amb les postres o amb dolços o llaminadures.
- Xantatge emocional: premis i càstigs amb el menjar? “Si et menges els espinacs et compro un gelat”… Els experts asseguren que fer servir el menjar com a premi o càstig és un error pedagògic. Els aliments que s’utilitzen com a premi (solen ser dolços, gelats, xocolates, llaminadures…) o com a càstig (verdures, peix o qualsevol aliment sa que el nen no apreciï) també suposen un error dietètic.