Diagnosticar la intolerància al gluten
Els símptomes de la malaltia celíaca i de la intolerància al gluten, el nom correcte de la qual és sensibilitat al gluten no celíaca, s’alleugen de forma molt efectiva amb una dieta sense gluten. Sembla fàcil i, potser per això, no són poques les persones que davant el dubte de si són celíaques eliminen el gluten de la seva alimentació sense consultar un especialista.
No obstant això, és important identificar de forma adequada les persones que pateixen aquests mals. La simple sospita no és suficient. La dieta sense gluten no és fàcil de seguir i pot ser desequilibrada sense un assessorament sanitari correcte.
Per a evitar imprudències, el diagnòstic de la malaltia celíaca i de la sensibilitat al gluten no celíaca l’han de fer metges acreditats, mentre que l’assessorament alimentari ha de ser a càrrec de dietistes-nutricionistes.
Encara que s’estima que la malaltia celíaca afecta una de cada cent persones, hi ha moltes que no estan diagnosticades. Per això és important saber quins símptomes són tan importants per a visitar el metge.
El 2009, el National Institute for Health and Care Excellence (NICE) va publicar una rigorosa guia titulada “Reconeixement i valoració de la malaltia celíaca”. Està elaborada per un equip multidisciplinari, en el qual es va incloure gastroenteròlegs, dietistes-nutricionistes, immunòlegs i associacions de pacients.
La guia va recomanar que els metges oferissin al pacient la possibilitat de fer-se un test sanguini com a primer pas per a detectar la malaltia celíaca, en el cas que tingués familiars de primer grau (pares, germans o fills) amb la malaltia o si sofria alguna de les condicions següents:
- Malaltia tiroïdal autoimmunitària.
- Dermatitis herpetiforme.
- Síndrome del còlon irritable.
- Diabetis de tipus 1.
El test també ha de proposar-se, segons la guia NICE, als qui tinguin algun dels símptomes següents:
- Diarrea crònica o intermitent.
- Retard en el desenvolupament o manca de creixement (en nens).
- Símptomes gastrointestinals persistents o inexplicables, com ara nàusees i vòmits.
- Fatiga prolongada (“estic cansat tot el temps”).
- Dolor abdominal recurrent, còlics o distensió abdominal.
- Pèrdua sobtada o inesperada de pes.
- Anèmia per deficiència de ferro sense explicació o una altra anèmia no especificada.
El test sanguini, a més de confirmar-se mitjançant una biòpsia intestinal, l’ha de fer un metge acreditat i un laboratori acreditat. És a dir, no tenen validesa determinats tests disponibles en alguns punts de venda.
Els “diagnòstics alternatius”, com els denomina la Societat Britànica de Gastroenterologia, han d’evitar-se de totes totes, ja que la malaltia celíaca comporta implicacions serioses per a la salut i una exclusió per a tota la vida dels aliments amb gluten.
Així mateix, sempre que hi hagi sospites de malaltia celíaca en nadons, és important tenir en compte que el test sanguini no ha de fer-se, segons la guia NICE, abans que s’hagi incorporat el gluten en la seva dieta.
El test sanguini no diagnostica la malaltia. Si el resultat del test és positiu, el metge remetrà el pacient a un especialista en medicina gastrointestinal amb la finalitat que efectuï una biòpsia intestinal que, en la major part de casos, confirmarà o descartarà la malaltia celíaca. Així, el diagnòstic s’ha de ratificar mitjançant la biòpsia intestinal, cosa que no sempre es fa bé, segons van mostrar estudis publicats el 2011 i el 2012.
Si les proves sanguínies són negatives, però el metge encara sospita (pels símptomes clínics), se l’aconsella que derivi el pacient a un especialista en gastroenterologia perquè faci una avaluació addicional. Un resultat negatiu en la prova sanguínia significa que és poc probable que la malaltia celíaca estigui present, però no és impossible que ho estigui (o que ho estigui en un futur).
El 2008, el Ministeri de Sanitat va assenyalar que “la biòpsia intestinal segueix sent el patró or per a establir el diagnòstic”. Una afirmació que també han subscrit l’Organització Mundial d’Al·lèrgia i el Col·legi Americà de Gastroenterologia.
És possible que la biòpsia no sigui necessària en menors d’edat en determinats casos que sempre ha de valorar el metge especialista en gastroenterologia. Així i tot, hi ha un debat científic sobre aquest tema.
La “sensibilitat al gluten no celíaca”, de vegades, es denomina de forma inadequada “intolerància al gluten”, segons va concloure un consens internacional recollit en la revista Gut, el gener de 2013. Quatre mesos més tard, el maig de 2013, el Col·legi Americà de Gastroenterologia (CAG) publicava una guia clínica de referència sobre els trastorns relacionats amb el gluten, on explicava que la sensibilitat al gluten no celíaca és una condició en la qual els individus, encara que no pateixen malaltia celíaca, presenten símptomes semblants als que provoca aquesta malaltia quan ingereixen gluten. Aquests símptomes són molt similars i no és possible distingir, tan sols tenint en compte aquest criteri, si la persona pateix una malaltia o una altra.
La sensibilitat al gluten no celíaca no sembla tenir una forta base hereditària ni estar associada a un risc més alt de trastorns autoimmunitaris o seqüeles intestinals greus. El metge ha de fer diverses proves per diferenciar entre els dos desordres. El CAG insisteix que el diagnòstic de la sensibilitat al gluten no celíaca hauria de considerar-se només després haver descartat l’existència de malaltia celíaca mitjançant proves adequades.