Atracció insana?

La tendència a triar aliments rics en greix i sucre és inherent a l'ésser humà, ja que d'això ha depès la seva supervivència en altres moments de la història
1 Juny de 2016
Img alimentacion 4 listado 187

Atracció insana?

/imgs/20160601/ChicaEleccion.jpg

La palatabilitat -és a dir, com de grat resulta un aliment al paladar- influeix moltíssim en les nostres preferències alimentàries. Com més plaents siguin els aliments, més gran serà la nostra ingesta, de vegades per sobre de la gana.

Els nostres aliments preferits, segons investigadors de la Universitat de Birmingham, tenen un tret en comú, i és que el seu sabor irresistible es potencia amb tres ingredients: la sal, el sucre i el greix. Tres nutrients que en excés resulten perillosos per a la salut, que abunden en el nostre entorn i que es presenten en una amplíssima varietat de formes, textures, aromes i sabors, fet que contribueix a incrementar el nostre risc de patir sobrepès i obesitat.

Però, per què ens agraden tant? Per què ens atreuen més les patates fregides que uns daus de pastanaga o un api? La resposta està lligada al plaer i a la biologia, però també a la història i a la filosofia.

El plaer de menjar

El filòsof grec Epicur va ser un dels primers pensadors que va documentar el paper del plaer en el comportament. Segons ell, el plaer pot modelar les accions de l’ésser humà i les seves eleccions futures. Així, experimentar molt de plaer quan entrem en contacte amb un objecte, com pot ser una queixalada a una gofra coberta de crema, pot influir moltíssim en la nostra manera d’interaccionar amb aquest objecte.

L'”alegria de menjar” no només es mesura per la satisfacció que proporciona cobrir una necessitat fisiològica vital. El procés de regulació de la gana és molt més complicat. Es modula mitjançant un mecanisme cerebral que controla l’anomenat “equilibri energètic”. Aquest mecanisme s’anomena “regulació homeostàtica” i tracta d’equiparar l’energia que gastem amb la que ingerim amb els aliments. Hi ha una regulació homeostàtica a curt termini, però també funciona a llarg termini, i en aquesta participen diverses substàncies corporals com pèptids gastrointestinals, hormones dels teixits grassos del cos i mecanismes centrals localitzats a l’hipotàlem.

Tot i això, ni la biologia ni la química orgànica ho expliquen tot, ja que en el control de la gana incideixen altres variables. A més de la regulació d’energia, també hi ha implicada la “regulació hedònica”, en la qual participen factors emocionals i de motivació i on influeix de forma notable la palatabilitat dels aliments. Entre els més irresistibles, la recerca de la Universitat de Birmingham, esmentada abans, assenyala els següents:

  • Dolços i postres, com ara xocolata, bunyols, galetes, pastissos, dolços i gelats de crema.
  • Aperitius salats, com ara patates fregides o galetes salades.
  • Menjars ràpids, com ara hamburgueses, pizza o pollastre fregit.
  • Begudes ensucrades, com ara gasoses, te dolç, batuts, cafè dolç o altres begudes amb sucre.

Eleccions alimentàries: a la recerca de l’energia

/imgs/20160601/Pollo.jpg

Els aliments més plaents poden modular la nostra ingesta, ja sigui en condicions de gana o de sacietat. Assaborir aliments abellidors ens pot donar una satisfacció enorme. I és aquí on entren en joc els aliments amb moltes calories, o els aliments salats.

Els animals, segons van reflectir en la revista Neuron en 2002 Clifford B. Saper i col.laboradors, tendim a consumir substàncies dolces i salades més enllà de la necessitat de reposició d’energia. Però evitem les substàncies molt agres o amargues, un comportament que fins i tot es produeix entre animals privats de menjar. Aquestes eleccions es justifiquen amb una explicació adaptativa: els sabors amargs s’associen sovint amb alcaloides tòxics i l’acidesa de moltes substàncies pot indicar deteriorament o immaduresa de l’aliment. Els sabors dolços, grassos o salats, per contra, indiquen que els aliments que els contenen aportaran nutrients importants per a la supervivència.

La densitat energètica fa referència a la quantitat d’energia disponible en un aliment o beguda per unitat de pes. D’aquesta manera, com que l’api cru aporta poques quilocalories per unitat de pes (0,11 kcal/gram), tindrà menys densitat energètica que la xocolata (5,19 kcal/gram). Per què som tan proclius a sobreingerir aliments amb alta densitat energètica? El seu consum genera, sens dubte, efectes gratificants i el nostre cervell ens envia missatges perquè seguim consumint-los, de vegades per sobre de la nostra gana.

Segons la doctora Stephanie Fulton, del departament de Nutrició de la Universitat de Mont-real, la nostra tendència innata a seleccionar aliments rics en greix i sucre (és a dir, amb una alta densitat energètica) s’explica gràcies a mecanismes d’adaptació que ens van permetre sobreviure en condicions d’escassetat d’aliments. Així, l’actual abundància i accessibilitat d’aquest tipus d’aliments en molts llocs del món, inclòs Espanya, en promou la ingesta excessiva, fet que es tradueix en un consum exagerat de calories i en l’augment consegüent de pes.

Per a Fulton, els processos neuronals que regulen la motivació de menjar poden anul.lar els senyals de sacietat. En aquests processos influeixen els aliments rics en sucre i greix, ja que poden generar respostes neuronals que enforteixin el futur comportament dirigit cap a aquests aliments, alhora que afebleixen els senyals cerebrals que conviden a deixar de menjar un aliment concret. Això esdevé una bomba de rellotgeria si encerclem el nostre cervell de senyals que ens conviden a menjar i ens recorden com, on i quan ho podem fer, com passa a hores d’ara.

Finalment, hi ha motivacions que van més enllà i que redirigeixen els aliments insans amb arguments com ara “per oblidar les preocupacions”, “perquè m’ajuda a superar la depressió” o “per oblidar els problemes”; conductes que requeriran un control psicològic.